Selecciona Edició
Connecta’t
CRÒNICA

“Aquí moro!”

Ningú millor que una gran artista com Sara Baras pot transmetre i comunicar els sentiments més primaris. Em venç la passió i sovint la desmesura

La 'bailaora' Sara Baras, en un moment del seu espectacle.
La 'bailaora' Sara Baras, en un moment del seu espectacle.

El públic no parava d’aplaudir Sara Baras perquè no morís, abatuda a l’escenari del Tívoli, sempre agraïda a Barcelona, la ciutat que tant la va ajudar ja fa una pila d’anys, quan de les seves actuacions encara no se’n feia publicitat, ni per escrit ni a les capelletes de la Rambla. Ara és una bailaora famosa arreu que es deixa la pell a cada funció, baldada per l’esforç i lliurada a la gent, com si no hi hagués cap altra actuació que la darrera, l’autèntica i definitiva: “Aquí moro!”.

Va parlar amb un fil de veu molt tènue, que s’apagava com una espelma, cosa sorprenent perquè ni tan sols havia obert la boca, sinó que només va parlar amb els peus. Per ventura li havia explotat el cor, a aquell cos eixut i fràgil, després d’absorbir els cantants de flamenc, els guitarristes, el cos de ball, l’acompanyant i marit, José Serrano, i la pròpia companyia, com si no hi hagués hagut ningú més al teatre, ni tan sols el record de Paco de Lucía, Antonio Gades, Enrique Morente, Carmen Amaya, Camarón de la Isla i Moraíto. La Sara es moria sola.

No ha estat mai fàcil muntar una obra al voltant de Sara Baras, ni tan sols quan s’homenatgen les veus dels mestres del flamenc, perquè a la sala només hi queda el ressò dels talons, que metabolitzen un espectacle col·lectiu excel·lent, tant hi fa que sigui a Londres, Sydney, Moscou, París, Tòquio, Xangai, Singapur, Nova York, Buenos Aires, Rio o Barcelona. Els ulls de la gaditana sedueixen igual que els d’una serp i les cames tenen la força d’una estampida de búfals que van al compàs dels pals del ball, als peus de la Sara, dura fins i tot quan diu que mor.

Asseguren els crítics, i jo els copio com a lector i espectador convençut, que el poder li prové de la punta i el taló, del zapateado i la repicadissa, la manera obsessiva que té de percudir sobre el terra. Lluminosa i expressiva, fa cops de taló i mou els braços d’una manera d’allò més natural, fa una torsió de ronyons, com si fos un remolí, sempre artista, mai populista, obstinada a trobar el puntet que la faci sentir fresca, pura i lliure, de vegades enèrgica i d’altres nostàlgica, directa a l’ànima, fins que sembla que morirà de debò aquesta nit al Tívoli.

El sospir de l’artista em va fer despertar la figura mundana del meu pare, un pagès que no sabia ni de flamenc ni de la Sara, simplement li agradava ballar una estona, que era de tant en tant, lliurat com va estar al camp i als amos, mosso de la seva pròpia terra. El pare no va tenir infància, ni va ser famós, ni va somiar en res més que no fos arribar a ser músic, perquè es creia molt capaç de tocar la trompeta i el violí sense haver anat mai a solfeig, perquè al capdavall els peus li dansaven com els de Fred Astaire sense anar a classe. El pare es moria per ballar.

A través de la Sara vaig veure expressat el dolor i l’esquinçament, la ràbia que sentien els que, com el meu pare, s’angoixaven, i vaig advertir finalment també la felicitat i l’alegria d’aquells que, també com el pare, s’aconseguien alliberar, alegres, amb un pasdoble, un vals o un bolero, el moment de seduir la mare, temorosa per la defensa irracional que el marit feia de les seves coses. Tot ho feia amb una determinació animal, instintiva, com un acte reflex. No hi havia partitura; només sentia i si va viure molt va ser per veure ballar i tocar. Era foc pur.

Ja ho va dir Chavela Vargas: “Mestre, a mi no em llegeixis, toca de cor”. I jo, que sóc un maldestre, per bategar necessito estar connectat d’alguna manera amb aquell dipòsit d’energia que era el pare. No vaig aprendre mai a ballar ni a tocar d’oïda ni per imitació ni repetició. Sé distingir, però, un bailaor natural d’un d’ensenyat, perquè a l’escola tots aprenen el mateix i es manifesten igual. No és el mateix una sala i un concurs que una plaça de ball. A la plaça, es mor.

Vaig veure els pares, els sogres i els oncles ballar pel plaer de ballar, amb molt bon gust, sempre respectuosos amb el públic, que era molt i variat, tafaner i alhora entès. Mirava sense parar i no aconseguia aprendre’n. Aquella litúrgia que vaig viure de jove em fascinava per l’elegància, el vigor i el poder de seducció. Feia tentines cada vegada que sortia a pista i intentava imitar el pare per entendre que tenia sentit del ritme. El pare va morir de pena i amor, i els malucs de la mare ja no estan per ballar. Així que ara em desvisc per aplaudir la Sara.

Hi haurà qui dirà amb raó que el flamenc no té res a veure amb la música d’una festa major ni el meu pare amb Sara Baras ni una professional amb un amateur. El que passa és que no havia vist mai que els peus d’una bailaora retratessin tan bé les entranyes del meu progenitor. Ningú millor que una gran artista per transmetre i comunicar els sentiments més primaris. Em venç la passió i sovint la desmesura. “Aquí moro!”, s’acomiada Sara Baras en veu baixa, dreta altra vegada, reconfortada per la gent, que es queda hipnotitzada. Fins al maig al Tívoli.

L’espectacle, curiosament, es diu “Voces”.