Repensar la sobirania
La crisi europea posa de manifest la resistència de l'Estat sobirà i la dificultat per crear formes d'articulació alternatives. Però també pot ser una oportunitat per resituar el debat sobre la nació
La provisionalitat del Govern espanyol converteix la reunió entre el president Puigdemont i el president en funcions Rajoy en un brindis al sol. Si crear una comissió és tradicionalment una via morta per als problemes que no es volen afrontar, l'encàrrec als vicepresidents Sáenz de Santamaría i Junqueras per negociar algunes de les qüestions plantejades per Puigdemont no té cap recorregut, a dos mesos de la repetició de les eleccions generals. El nul contingut de la reunió l’evidencia la facilitat amb què els dos interlocutors van resumir-la. N'hi va haver prou amb cinc paraules. “Sense llei no hi ha democràcia”, va sintetitzar Rajoy. “Ens separa un abisme”, va dir Puigdemont.
L'única notícia, per tant, és el moment escollit. Que el president català arribés al despatx d'un president en funcions amb un temari tan extens es podria interpretar que dóna per fet que continuarà en el càrrec. Puigdemont transmet aquesta imatge d'home tranquil que ha servit per rebaixar sensiblement la tensió a Catalunya i que, a mitjà termini, es podria traduir en l'abandonament gradual de l'estratègia de fites històriques (9-N, 27-S, desconnexió en 18 mesos) que ha acabat generant una perillosa espiral ciclotímica, de l'eufòria a la depressió i torna a començar. I, tanmateix, cada vegada és més urgent deixar d'alimentar fites que després decauen (no serà fàcil explicar el 2017 que no hi ha desconnexió a la vista) i començar a reflexionar sobre vies que permetin assolir projectes realment substantius. La retroalimentació entre independentisme i unionisme pot haver donat dividends a uns quants durant un temps, però no crec que sigui sostenible indefinidament. I quan la ciutadania es fatiga de caminar pel fang sense fer el pas definitiu, acostuma a perdre el més feble.
Arran d'un seminari a Barcelona entorn de José Álvarez Junco, Josep Maria Vallès va obrir un tema de debat que té recorregut. “La dificultat”, deia el professor, “no es troba només en el concepte de nació sinó a continuar associant nació i Estat sobirà, una associació anterior a l'acceptació del principi democràtic i a la consumació de la globalització”. El mateix Vallès reconeix que aquest vincle està molt arrelat. I que resulta “indestructible” per a sobiranistes i constitucionalistes. És el seu territori de confrontació.
La crisi europea juga a més al seu favor, perquè posa de manifest la resistència de l'Estat sobirà i la dificultat per crear formes d'articulació alternatives. Però també pot ser una oportunitat en la mesura que Europa ha de resoldre la seva governabilitat amenaçada, tret que es doni per inevitable el retorn a la fragmentació. Situat en aquest pla el debat guanya en escala, es fa menys local. I, per tant, més susceptible de distanciar-se de les querelles entre veïns.
No es tracta de negar-li a la sobirania catalana un dret que ningú no nega a la sobirania espanyola, per haver arribat tard a la història. S'hauria d'explorar la manera de recompondre l'equació clàssica: poble sobirà més ciutadania igual a Estat, més enllà de la qüestió nacional. Començant per reconsiderar el principi de base aristotèlic que tota nació és una potència que només té una realització possible: convertir-se en acte com a Estat. I avançant en la propagació de la segona revolució laica: la que supera la simple correlació entre una nació, una llengua i un Estat i obre el joc a un altre tipus de combinacions. El contrari és quedar-nos permanentment en l'impasse: el demos espanyol es dóna per constituït a costa de la negació d'un demos català, pel simple principi dels fets consumats. Un diàleg de sords, perfectament reflectit en les dues frases citades dels dos presidents després de la reunió.
Catalunya té raó de no acceptar que se li negui el que es reconeix a d'altres si tenen el suport d'una majoria suficient. Però si el debat s'obre a altres formes d'articulació supranacional, cosa que és urgent si Europa no vol defallir en la globalització, la qüestió té un altre caire, perquè les renúncies serien per a tothom. Tot i que també cal dir que, de moment, les coses no van per aquest camí. Els primers cops de la globalització provoquen por i afavoreixen el replegament sobre els espais reconeixibles de sempre.
