Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Un oceà de plàstic

Els trenta cadàvers de balenes que van aparèixer fa dos mesos a les costes del mar del Nord van morir per ingerir plàstic

L’irisat carrusel de l’actualitat imposa servituds tàcites, i gairebé sempre l’obsessió pel que és urgent desvia l’atenció del que és essencial. De manera que aquests dies, sepultada per tones de notícies impactants, ha passat desapercebuda la revelació que els trenta cadàvers de balenes que van aparèixer fa dos mesos a les costes del mar del Nord van morir a causa de la contaminació de plàstic que assola els oceans del planeta. Els autors de la necròpsia han trobat als estómacs dels animals una gran quantitat de plàstics de múltiples formes, grandàries i colors, a banda d’una xarxa de pesca de 13 metres i, fins i tot, parts del motor d’un automòbil.

En nom del progrés —un mite ambivalent, del qual les facetes més letals maquillen l’aparença d’ideal racional— anualment s’aboquen a la biosfera quantitats descomunals de substàncies contaminants, entre les quals les deixalles plàstiques ocupen un lloc emblemàtic. L’esgarrifosa imatge d’aquestes balenes escanyades és només un símptoma d’una devastació molt més gran, de la qual la humanitat amb prou feines si en té notícia ni consciència. Perquè en tingués caldria que recuperés el vincle espiritual, extraviat, amb la naturalesa, és a dir, la capacitat per veure-la, sentir-la i percebre-la com una cosa íntimament pròpia —la seva arrel i condició de possibilitat i no com un jaciment cosificat, a disposició permanent de l’espoli i el negoci.

Durant les primeres dècades del segle XX, la síntesi química del plàstic a partir de derivats del petroli va fer possible, per vegada primera a la història, la fabricació industrial i massiva d’una matèria artificial, molecular i morfològicament inexistent a la naturalesa. Des d’aleshores, aquesta nova entitat s’ha disseminat pertot arreu, i la seva producció i ús han implicat un salt qualitatiu en l’evolució humana cap a l’artificialitat, ja que ha difós una substància factícia que cada vegada reemplaça més matèries primeres i exerceix més funcions —de la indumentària a la gran indústria, passant per innombrables dispositius i pròtesis—, i que es distingeix per ser biodegradable amb penes i treballs.

La mort d’aquestes trenta balenes, embarrancades després d’una indigestió de plàstic, hauria de despertar pena i compassió unànimes

Les extensíssimes “sopes de plàstic” detectades des de fa anys a tots els oceans en donen una prova ominosa: d’entrada, perquè les embarcacions grosses i petites hi ensopeguen sense parar; després, perquè ja és habitual que miríades de peixos, aus i cetacis apareguin morts a les costes i les platges; i, en fi, perquè masses ingents de plàstic —micronitzat en partícules diminutes per l’erosió conjunta del sol, l’aigua i l’aire— passen a la cadena tròfica després de ser ingerits per la fauna marina, i acaben arribant a l’organisme humà.

Manipulable a voluntat —i encara més ara, amb l’auge de la nanotecnologia, la impressió 3-D i l’Internet de les coses—, la tecnologia del plàstic permet sintetitzar objectes perfectament llisos, simètrics i uniformes, i reproduir-los sense límits a un cost ínfim. Fòtils amb una constitució i disseny que no poden sorgir a la naturalesa, i que estan cridats a suplir-ne les possibilitats i límits. La tecnologia del plàstic és, fins avui, una de les consumacions més sofisticades de l’artificialitat, tan refinades com enganyoses. I això perquè allunya els humans de les textures, olors i gustos naturals, i els situa en un món cada vegada més atapeït de coses bioquímicament sintetitzades, il·luses materialitzacions de la pulsió de poder que —entre altres poderosos contaminants— aniquila el medi ambient i les seves criatures.

L’omnipresent funció supletòria del plàstic esdevé un simulacre de perfecció, de gran potència seductora, que les variadíssimes configuracions el fan poc menys que invisible: envasos, carcasses i embolcalls; robes teixides amb fibres de poliamida o polièster; màquines i artefactes construïts a base de metalls i polímers; estructures, connexions i superfícies de tota mena; adminicles i pròtesis que cada cop més s’acoblen amb el cos humà mateix... I, no obstant això, la boniquesa epidèrmica i comoditat d’ús que el plàstic confereix a les mercaderies oculta la banalitat, la venalitat i l’estultícia moral del complex de domini que les engendra, aquell que amb més mandra que seny continuem anomenant capitalisme. Tan immaculades i impol·lutes semblen, tan preferibles a l’abrupta naturalesa, que els milers de milions d’usuaris restem sords i cecs davant la catàstrofe mediambiental que en provoquen les deixalles.

La mort d’aquestes trenta balenes, embarrancades després d’una indigestió de plàstic, hauria de despertar pena i compassió unànimes. I, sobretot, l’alarma mundial davant l’inici de l’extinció —seva i nostra.

Albert Chillón és professor de la UAB i escriptor.