Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Cervantes en dificultats

Sospito que si algú semblant al Cervantes madur visqués en el nostre temps s’inclinaria per una solució estabilitzadora

No és disculpable la idiotesa que m’he preguntat i que m’han preguntat més d’una vegada en les darreres setmanes, però hi incorreré amb l’esperança de no enfadar (massa) a ningú. Sospito que si algú semblant al Cervantes madur que m’imagino visqués en el nostre temps, ficat en la vida d’avui mateix, s’inclinaria per una solució estabilitzadora.

Li faria poca gràcia la verbositat i la falta de maneres dels diputats de Podem (tot i que encara li farien menys gràcia els votants de Podem i la fila que fan); li faria més gràcia Pedro Sánchez i el seu perfil discret i de poc soroll, tot i que hi trobaria a faltar una mica d’empenta i electricitat, i sense sentir gaire empatia ni simpatia per Rivera i Ciutadans, entendria el seu paper intermedi com a part del bé desitjable (i possible) en l’actual cruïlla política.

Dit sense embuts, podria estar per un govern a tres bandes, malgrat la impossibilitat congènita. Jo hi discutiria acaloradament, mentre ell s’aniria allunyant a cavall sense ganes d’alterar-se i ja molt cansat; li diria que a Juan José Millás aquesta li sembla una solució poc creativa i molt descafeïnada; jo insistiria en l’intent de restituir el PSOE a posicions socialdemòcrates més fermes amb l’ajuda de Podem i contra la desigualtat formidable, i possiblement Cervantes contestaria amb un pse, ves, i sobretot amb un sí, però, que deixaria les coses sense solució i voldria dir que no: aquí s’acabaria la conversa, i es giraria imperceptiblement sobre la muntura per acomiadar-se amb el gest una mica desolat per les meves cabrioles juvenils (als 50 anys!).

Només el podria rescatar del desengany per la meva idiotesa (i la de Millás) explicant-li que sóc català. Potser això, almenys per un moment, el podria treure de les seves cabòries. Els catalans li van interessar i en va parlar des de la primera obra de semijoventut fins a la darrera, rematada quan ja tenia gairebé 70 anys. Pot ser que aquí reprengués el vell interès per una espècie que el va tenir corprès fins al final de la seva vida per un tret tan cridaner que n’eren dos. Arran d’una aventura del Persiles explica el que li sembla la manera de procedir dels catalans com a “gent enutjada, terrible”, que és alhora gent “pacífica, suau”. Les dues coses alhora rauen, potser, en l’arrel de la més singular de totes. Són, sobretot, “gent que amb facilitat dóna la vida per l’honra i per defensar-les totes dues s’avancen a si mateixos, que és com avançar-se a totes les nacions del món”.

Aquest Cervantes parla perplex de la indocilitat i fins sospita, amb la sorna irònica de la vellesa, que almenys els “cortesos catalans” se senten agredits a la mínima de canvi i de seguida salten, de manera que la defensa de si mateixos es confon amb la defensa de la nació més avançada del món. Si aquesta idiotesa meva no l’ha fet caure encara del cavall, no deixa de ser una manera una mica irònica de recelar d’un considerable orgull barrejat d’alta suspicàcia. Gairebé diria que un diagnòstic així podria passar per la prova irrefutable d’haver tractat alguns catalans impetuosos, o com a mínim dos, que no obstant això no tenen aquests trets. Són dos bandolers, un sense nom i un altre amb nom. El primer és un “valerós cavaller català”, que és més bona persona que els jutges (també catalans) que injustament sentencien a mort un personatge de La Galatea.

Però el segon bandoler porta nom, és públic i molt conegut, i quan Cervantes el retrata amb complicitat elogiosa s’ha reintegrat als terços per combatre per la cristiandat, redimint-se així de la vida de malfactor. Perot Rocaguinarda és un exemple i model de cavaller perquè reparteix el botí “amb tanta legalitat i prudència” que no sembla bandoler i “no es va excedir ni va defraudar res de la justícia distributiva”, que és la fi que justifica l’ús de les armes. Cervantes el va poder sentir parlar, o almenys va haver de sentir aquesta “graciosa llengua” catalana, “amb la qual només la portuguesa pot competir a ser dolça i agradable”, tot i que continuo creient que la ciutat dels seus amors podia ser la Lisboa d’aleshores, i no sé si la d’ara, amb la seva nova embranzida. Potser sí.

Jordi Gracia és professor i assagista.