Respecte al professorat
Quan fa un any de la mort del professor Abel Martínez, no ha canviat res pel que fa als recursos per detectar problemes de salut mental als instituts. I han continuat les retallades
Avui fa un any de la mort del professor Abel Martinez de l'IES Joan Fuster de Barcelona. Va morir assassinat per un estudiant de 13 anys que va patir un brot psicòtic i el va apunyalar. Aprofito per mostrar la meva profunda solidaritat a tota la comunitat educativa de l'institut, i molt en particular a la família de l'Abel. Aquesta trista commemoració també ens pot servir per reflexionar sobre el tracte que rebem, mestres i professors, de l'Administració educativa de la Generalitat de Catalunya, avui regentada per una consellera formada en els àmbits opusdeistes, tan ben concertats pel Govern català.
Transcorregut un any des del luctuós esdeveniment, han millorat els protocols d'atenció als estudiants amb problemes de salut? No, no ha canviat res. El Govern de la Generalitat proclama que el seu programa Salut i Escola és suficient per aturar l'augment de les consultes relacionades amb la salut dels adolescents escolars. L'Associació Catalana d’Infermeria i Salut Escolar (ACISE) denunciava la insuficiència d'un programa que consta d'un sol professional d'infermeria durant una o dues hores a la setmana a cada institut (i no a tots). La mateixa associació recomanava que hi hagués una persona d'infermeria, com a mínim, per cada 750 alumnes durant tot l'horari escolar.
En realitat, les retallades han estat dràstiques en els equips d'atenció pedagògica, en els psicopedagogs, a les unitats de suport a l'educació especial. S'han reduït encara més els temps del professorat per a l'atenció tutorial d'alumnes i famílies i s’ha sobrecarregat l'horari lectiu. En aquestes condicions de retallades és molt difícil detectar les conductes de risc dels estudiants.
Ara, el Govern central i el de la Generalitat proposen que el professorat detecti també les conductes de risc relacionades amb el terrorisme gihadista. Pretenen que els docents contribueixin a estigmatitzar un grup d'estudiants per la seva religió i que la seva estada al centre escolar sigui controlada per detectar algun canvi en la seva conducta, que pugui donar-nos pistes sobre la presumpta futura vinculació al gihadisme. Us imagineu la quantitat de canvis que generen els estudiants durant l’adolescència? Una actitud irascible, una mala resposta a la professora, l'ús intensiu d'Internet, deixar-se créixer la barba... serien conductes susceptibles d'avisar la policia?
Aquesta utilització abusiva del professorat i de l'escola per part de les administracions demostra una falta de confiança en l'educació i la formació com a instruments de superació de molts dels problemes que pateix la societat. Clar que els docents hem de participar, i ho volem fer, en l’educació dels adolescents perquè siguin ciutadans de ple dret, amb capacitat crítica i capaços de valer-se per si mateixos. Però això només s'aconsegueix amb recursos econòmics i humans, amb més hores per a l'acció tutorial que ens permeti interactuar amb les famílies i amb el barri, plantilles amb professionals de la salut, de la psicopedagogia, amb ràtios d'alumnes més baixes o substituint des del primer dia el professorat de baixa.
I amb respecte. És irrespectuós exigir al professorat un certificat de penals que demostri que no ens han sancionat o penat per activitats relacionades amb la pederàstia per exercir l'activitat docent, per més que el prescrigui la Llei de menors. És absurd que ens imposin noves lleis educatives cada vegada que hi ha un canvi de govern i generin el caos i el neguit en la comunitat educativa davant la falta de decisió i informació sobre com organitzar el pròxim curs escolar. També és indecent voler avaluar si som bons professionals o dolents a partir de les notes dels estudiants del centre educatiu, que és una foto fixa fàcilment manipulable. Si volen avaluar-nos, i nosaltres ho volem, abans fa falta, com afirma el sociòleg Jaume Funes, “descriure què volem exactament del professorat i valorar la totalitat d'influències que produeix sobre l’alumnat”.
Com a conclusió, si el Govern català vol millorar l'educació pública, que deixi de retallar i torni a les inversions en educació dels pressupostos del 2010, que representaven un 2,53% del PIB, mentre que els del 2014 amb prou feines arriben a l'1,99%, la qual cosa significa aproximadament 1.200 milions d'euros menys. En cinc anys s'ha reduït en un 22% la inversió en el Departament d'Ensenyament. Així no es construeix un país.
Joan Boada Masoliver és professor d'Història.
