Selecciona Edició
Connecta’t
CRÒNICA

Sis herois i un periodista que passava per allà

Els Mossos d'Esquadra feliciten cada any ciutadans que es distingeixen per la seva col·laboració amb les forces de seguretat

Imatge del Dia de les Esquadres de Barcelona d'aquest 2016.
Imatge del Dia de les Esquadres de Barcelona d'aquest 2016.

La policia catalana lliura cada any, coincidint amb el Dia de les Esquadres, felicitacions a ciutadans que es distingeixen per la seva col·laboració amb les forces de seguretat. Alguns són personalitats conegudes, representants d'institucions i de col·lectius veïnals; uns pocs són allò que consideraríem 'herois per un dia'. Els Mossos em van lliurar aquest divendres un diploma per haver fet d'heroi per un dia: vaig perseguir i ajudar a detenir un lladre de pisos. El meu mèrit és accidental, a diferència d'altres guardonats que fan un servei públic diari no exempt de risc.

No sóc un justicier que volta de nit pel meu barri; tampoc busco problemes ni acostumo a renyar conductes incíviques. El meu contacte amb la petita delinqüència ha estat excepcional –la gran delinqüència me la trobo més sovint; de tant en tant em creuo per la zona alta amb els Sumarroca, en Javier De la Rosa o en Josep Lluís Núñez. Només m'han pispat un cop la cartera: va ser el 1997 al carrer Escudellers. Me'n vaig adonar a l'instant. Justament en aquell moment va aparèixer una patrulla de la Policia Nacional, però no els vaig denunciar. A canvi, els lladres em van tornar la cartera –sense els diners– i van acceptar que els entrevistés perquè m'expliquessin les seves vides. L'única vegada que m'han atracat va ser el 2014 a Rosario (Argentina). Era de nit i un noi va baixar d'un taxi, em va apuntar amb un revòlver al cap i em va exigir la cartera. Li vaig dir que no li podia donar la cartera perquè si no, no podria tornar a Barcelona, “la ciutat de Messi”, vaig afegir. El noi estava molt nerviós i va marxar esperitat amb els prop de 50 euros que li vaig lliurar. D'allò en vaig tornar a treure profit sociològic perquè l'endemà vam anar amb l'amic Ignasi Barba a comissaria a denunciar-ho. Vaig descobrir que aquells policies de Rosario em feien més por que l'atracador. En Barba es va passar el matí piratejant la senyal d'Internet de la comissaria i flirtejant amb l'agent que ens atenia.

“Per què ho has fet?”

La meva heroïcitat barcelonina és accidental perquè tot va ser gràcies –o culpa– de la meva dona. Un dissabte d''octubre del 2015 passejàvem pel carrer Hort de la Vila, a tocar de casa nostra, quan d'una casa unifamiliar, davant dels nostres nassos, va saltar un noi per la finestra. Pocs segons després va sonar l'alarma i la meva parella em va advertir que aquell home era un lladre. Me'l vaig quedar mirant sense entendre la situació. Ella va reaccionar millor: “Jo em quedo aquí i aviso la policia. Tu, segueix-lo”. La jerarquia a casa està clara i vaig obeir. El vaig empaitar, es va posar a córrer –jo no– i es va amagar en una estació dels Ferrocarrils. Allà el vaig retrobar; els Mossos em van posar en contacte per mòbil amb una patrulla de paisà que ens seguia i quan ja havíem reiniciat la persecució, el policies el van arrestar. Era un noi albanès amb antecedents per altres furts en domicilis. Abans de conduir-lo al calabós, el jove em va preguntar: “Però per què ho has fet?”. Vaig pensar en dir-li “perquè m'ho ha demanat la meva dona”, o “perquè potser l'endemà entres a casa meva”. Vaig respondre-li que havia robat una casa davant meu i que era el mínim que havia de fer.

Al noi el van enviar als calabossos de Sants i a mi a fer els atestats a la comissaria del carrer Iradier, una antiga torre d'estiueig amb poemes i fotos antigues penjades de les parets. Aquesta comissaria seria una versió petitburgesa d'oficina del xerif d'un poble canadenc on el més greu que ha d'afrontar és una col·lisió d'un conductor borratxo amb un cérvol. A Iradier em van advertir que hauria d'anar a testificar al judici; per primer cop vaig adonar-me que tot plegat no feia tanta gràcia. “I si els companys del lladre m'esperen al carrer per fer-me la cara nova?”. Els agents em van recomanar que no mirés tantes pel·lícules de Hollywood, que Sarrià no és el Bronx. Dos mesos després, i com preveien els agents, el noi no es va presentar al jutjat; els agents donaven per fet que s'havia traslladat a un altre país per continuar amb la seva carrera delictiva.

“Felicitació Tipus A”

La Generalitat distingeix a la majoria d'agents i civils amb una “Felicitació Pública Individual Tipus A”. La llei estableix quatre condicions segons les quals pots rebre la felicitació tipus A. No em van precisar per quina raó consideraven que em mereixia el reconeixement tot i que dedueixo que és per l'apartat a): “[Persones] que hagin participat activament en la resolució de fets delictius greus, la investigació dels quals hagi estat dificultosa o laboriosa”.

La cerimònia del Dia de les Esquadres de la Regió Metropolitana de Barcelona va ser multitudinària i feixuga. Desenes d'agents feien cua per ser felicitats i els discursos de les autoritats es feien llargs. Els meus companys d'honors eren set civils: a la meva dreta hi havia un empleat d'un centre de menors que va evitar que una noia se suïcidés llançant-se des d'una finestra. A la meva esquerra tenia un representant de l'associació de botiguers d'Horta; una mica més a l'esquerra hi havia la Núria Font en representació dels Lluïsos d'Horta, que celebren 150 anys. Font ja havia rebut una felicitació col·lectiva anteriorment com a voluntària d'un menjador social del barri. Davant meu hi havia assegudes les dues persones més aplaudides de la jornada, els germans Fahed, dos policies de Dubai (Emirats Àrabs) que durant unes vacances a Barcelona van plantar cara a un lladre de cotxes. Un dels germans va ser ferit per arma blanca.

L'acte va acabar amb l'himne nacional. Acostumat a grans mostres d'eufòria nacional per part del món institucional, em va sorprendre que molta poca gent a l'auditori entonés Els Segadors. A la taula presidencial, només tres persones –de nou– el van cantar. Del meu grup, només el cantava Font. Per sort, l'amor a un país i a la seva gent es demostra més enllà dels seus símbols