Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Un culer ortodox

Vull llegir ‘Confessions d’un culer defectuós’, de Sergi Pàmies, per saber com es pot ser del Barça, com jo, sense ser antimadridista

Sempre em reservo el Dia de Sant Jordi per comprar alguns llibres. Dissabte adquiriré el nou de Sergi Pàmies, Confessions d’un culer defectuós. El compraré per diversos motius. El menys urgent no és que l’autor confessi que no és antimadridista. Jo no podré escriure mai un llibre en què confessi que no sóc antimadridista. Encara que volgués fer-ho, encara que només fos per quedar bé amb alguns amics.

Quan des de Buenos Aires vaig arribar a Catalunya, un 16 d’abril de 1970, jo era seguidor de Boca Juniors. Una vegada vaig haver arribat, i al cap de pocs dies d’allotjar-me en una pensió de Conde del Asalto, vaig fer dues preguntes a l’amo del tenebrós hostalatge. Com era el Barça? I quin era el diari en què sortien les ofertes de feina? Amb eficient criteri pedagògic, l’home em va contestar que el Barça era un dels clubs més importants de la lliga espanyola. I que si volia trobar feina, comprés La Vanguardia, un diari seriós, va afegir. Em vaig fer del Barça i em vaig oblidar per sempre del club de la meva infantesa. Com també em vaig oblidar del Clarín i La Opinión. I així va ser com va entrar en el meu imaginari La Vanguardia, com després s’hi van sumar El Telexprés i més tard EL PAÍS.

Aquestes substitucions gairebé urgents van ser capitals en el meu procés de climatització a la nova geografia d’adopció. En aquestes qüestions sempre vaig ser molt pragmàtic. Vaig oficiar un procés ràpid de desargentinització. I com que no és gaire còmode sobreviure sense pàtria, vaig adoptar la pàtria, ben honrosa, del Futbol Club Barcelona. Amb el temps n’hi vaig anar afegint d’altres. Ara m’interessa parlar de per què m’hauria agradat ser un culer tan defectuós com Pàmies.

Diria que sóc un culer de manual. Respectuós amb els adversaris, menys amb el Madrid. Tal com alguns són temorosos de Déu, jo ho sóc del Reial Madrid. Vaig canviar el respecte per la por. Ho vaig ser amb el Madrid de la Quinta del Buitre, ho vaig ser quan jugava Juanito. Sentia terror només de pensar en Hugo Sánchez i en els seus festejos acrobàtics. I ara sento terror quan llegeixo Cristiano Ronaldo, un home d’àrea perillosíssim que no surt als papers de Panamà, com segurament voldrien que sortís altres culers infinitament més ortodoxos que jo. Més perfectes.

Vaig començar a anar al Camp Nou la temporada de lliga del 1973-1974. Vaig començar a ser un culer d’allò més perfecte quan Johan Cruyff va fitxar pel Barça. Un traductor danès que treballava per a Alianza Editorial que traduïa del danès al castellà els autors del seu país (i amic personal de Carlos Barral i Montserrat Sabatés, la càlida i generosa secretària seva de llavors), em va dir, així que es va concretar el fitxatge, que l’anés a veure jugar sens falta. Fes el favor, no te’l perdis, va rematar. L’havia vist jugar a l’Ajax. És un fenomen, t’envejo. M’ho va dir així, amb certa malenconia futbolera, perquè vivia a Galícia. I li vaig fer cas. I així va ser com la meva condició de culer es va accentuar fins a graus gairebé perfectes.

El manual del culer indica en les tàcites instruccions que sempre, independentment dels resultats del Barça, s’ha de procurar resar perquè el Reial Madrid perdi. I encara més si el Barça guanya. Però si perd, com ho està fent aquests dies de manera escandalosa, llavors una derrota sagnant del Madrid és el millor consol que et pots regalar. Per exemple, ara mateix és altament probable (i possible) que el Madrid guanyi la Lliga i la Champions. Passa una cosa semblant amb l’Atlètic de Madrid, que pot guanyar tots dos trofeus. Però al culer (perfecte o gairebé perfecte) li agradaria, suposant que es produïssin els vaticinis més negres (que és part consubstancial de tot culer, vaticinar el pitjor), que la Lliga i la Champions la guanyessin tots (el Bayern, el Manchester City o l’Atlètic), menys la nostra bèstia negra.

Per això vull llegir aquest llibre de Sergi Pàmies. Vull saber com es pot arribar a ser culer sense ser antimadridista. Juro i rejuro que he practicat diverses maneres d’elogiar l’etern rival. Vaig practicar maneres diverses de justificar una derrota seva contra contraris minúsculs. O lamentar derrotes contra adversaris de categoria. Però no em surt, de tant culer ortodox que sóc. Quan em trobo en hores baixes en la meva condició de culer, repasso els vídeos de les èpiques derrotes que li infligia el Tenerife.

Però celebro sincerament que existeixin culers defectuosos. El món amb culers com jo seria irrespirable.

J. Ernesto Ayala-Dip és crític literari.