Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

El discurs

Barcelona hauria de recuperar la Rambla de tothom, és a dir, de ningú en particular

Debat sobre la Rambla. Una altra vegada. La víctima simbòlica d'un model de ciutat ja caducat —un model acumulatiu, capaç d'explotar la ciutat fins a esgotar-la— clama per la seva redempció. No canviarà la Rambla si no canvia el model, però això no treu que la Rambla té el diagnòstic fet des de fa anys. Mercè Homs, la regidora anterior, va cosir el teixit del diagnòstic amb puntada fina, però el seu pla, més aviat tímid, no es va implantar. Ara Gala Pin em diu que l'important és establir prioritats. És clar que sí: començar per alguna cosa, i jo diria que tenen els dies comptats els aberrants quioscs que Jordi Hereu va implantar a canvi de retirar les gàbies d’ocells. Ja estaven qüestionats en el diagnòstic Homs, però aquest Ajuntament no es fia dels diagnòstics anteriors. Entre altres coses perquè la participació és gratificant per a qui participa: tots volem que se’ns escolti alguna vegada.

Cap al final del debat, una senyora molt digna, veïna de la Rambla, va denunciar amb la boca petita que estan passant coses als soterranis dels edificis neoclàssics, coses clandestines relacionades amb la immigració irregular. Que quan s'alcen sospites, se’n van a una altra banda. En acabar em vaig apropar a ella per preguntar-li què, tallers?, explotació laboral?, i la dona, amb ulls vivíssims, em va dir que ho anés a esbrinar, que ella no deia res més.

Que hi ha màfies diverses gestionant espais a la Rambla se sap des que Itziar González es va jugar el coll, i en esmentar-la ja hem tingut tres regidores de districte i la Rambla està igual. El debat i les prioritats, doncs. Joan Roca, del Museu d'Història de la Ciutat, va parlar molt bé del patrimoni tangible i intangible —celebracions, protestes— de la Rambla, aquesta espontaneïtat irrepetible, però la primera intervenció del públic va ser per reclamar atenció sobre les persones. Molt patrimoni però no ha parlat vostè de les persones.

Cada govern municipal té una franja de ciutadans que vibra en la seva longitud d'ona, que sintonitza, que són els seus, que busquen la mateixa ciutat. Que tenen, doncs, expectatives altes sense cap tipus d'escepticisme. Contribueixen a establir el discurs, que ara va de persones, de la ciutat de les persones. És curiós perquè Xavier Trias va intentar aquest mateix eslògan i no va quallar, perquè segurament no era creïble. Ara sí. I llavors es proposa que la Rambla incorpori una escola i un CAP com a pal·liatiu als seus mals, com si fos un carrer de barri. És un error, perquè la Rambla no ha estat mai, ni en els seus millors moments, un carrer de barri. Transformar tota la ciutat en espai quotidià és empetitir-la: la ciutat té jerarquies, té espais simbòlics, té espais sagrats de ciutadania, i Barcelona hauria de recuperar aquesta Rambla de tothom, és a dir, de ningú en particular.

La setmana anterior va haver-hi un altre debat precisament sobre la memòria tangible, la memòria encarnada en monuments. Em va sorprendre trobar en Ricard Vinyes, comissionat de l'assumpte, una posició assenyada —de fet la més assenyada—, ponderada. El to era molt intel·lectual, però el públic responia al nivell. L'inefable Manuel Delgado, que era ponent, va llançar una diatriba esperpèntica contra la juxtaposició de la memòria obrera i els usos culturals. Allà on hi havia una fàbrica en lluita ara hi ha llibres, es va queixar. Em vaig recordar de la consigna que els peronistes corejaven pel centre de Buenos Aires més o menys quan jo vaig néixer: “Espardenyes sí, llibres no”, i no sabien que aquest cant els condemnava.

Posats a ser comunistes, era més noble l'aliança de “les forces del treball i la cultura”, però Delgado es devia saltar aquest moment màgic. Llavors una noia brasilera, seriosa i elegant, va demanar que es derroqués el monument a Colom perquè ofenia el seu colonialisme implícit. I un artista present va demanar que l'Ajuntament despenalitzés el “diàleg” amb els monuments perquè, va dir, quan un els intervé és titllat de vàndal.

Aquest Ajuntament és propici als debats, i s'agraeix, perquè la ciutat ha de ser inclusiva també en les idees. Ara bé, els debats els modela qui els convoca, que a més es reserva la capacitat de decidir. Si va haver-hi un temps de progres divins a l'entorn de la Casa Gran, ara hi ha colauistes actius, lluitadors i reivindicatius, edat madura i una estètica comuna. Doncs bé, escoltem: és el seu torn.

Patricia Gabancho és escriptora.