Selecciona Edició
Connecta’t
CRÒNICA

Mort a la biblioteca

Per accedir al centre especialitzat en ritus funeraris de Montjuïc cal passar davant la imponent col·lecció de carrosses fúnebres

Manuel Hernández i Adrià Terol, asseguts en una de les carrosses funeràries.
Manuel Hernández i Adrià Terol, asseguts en una de les carrosses funeràries.

Sacsejo espasmòdicament el canell perquè el rellotge no se m’aturi; reforço claus perquè els quadres no caiguin a terra; estrenyo rosques esperant que cap llum no s’apagui inopinadament; vigilo el contenidor groc perquè qualsevol malànima del barri no gosi treure’n una llauna i l’arrossegui pel carrer; l’altre dia vaig perseguir una mosca grossa per la redacció fins que em vaig assegurar que no tenia ales negres, i he prohibit a les visites que vinguin a casa amb cap peça vermella. No puc fer res més, ja. Estic atent a qualsevol auguri que anunciï si un malalt ho és de mort, convençut que aquest periodisme d’avui acabarà amb mi. La nova dalla de la parca són estadístiques i corbes sobre les punxades mensuals dels nostres articles a la xarxa. Faig pudor de cadàver. Ho pressento. A casa em van dir que amb el menjar, els diners i la mort no s’hi juga. Però la crònica (la nòmina) constreny. “Mort per mort, prova la sort”, diu el refrany. A doble o res, doncs.

Plugim. Mans gelades. No fa tant de fred, però en tinc. Cementiri de Montjuïc, molt d’hora. “Siamo trenta d’una sorte, e trentuno con la morte”, em ressona estúpidament al cap la cançó feixista italiana. “No, ara no hi ha ningú, almenys que jo hagi vist…”, fa broma la vigilant de la biblioteca especialitzada en mort i ritus funeraris que ha reobert el tanatori després que l’hagi catalogat el Servei de Documentació i Accés al Coneixement de l’Ajuntament, per incorporar-la a la seva xarxa. Per accedir-hi, cal passar davant la imponent col·lecció de carrosses fúnebres del centre. Mare meva!: a la meva família es creia que si un cotxe de morts s’aturava davant una casa era auguri que aviat hi hauria un mort, i encara pitjor si el cotxe anava buit. Com aquests, esclar...

“Consulten coses rares, no els llibres d’història”, lamenta l’eixut Manuel Hernández Yllan poc després de creuar l’espessa cortina grisa que separa els carros de la biblioteca, dues taules i sobrietat funerària de fusta clara. En el fons, és seva. Nascut el 1926 a Múrcia, fuster, va acabar el 1961 al Servei Municipal de Pompes Fúnebres de Barcelona fabricant taüts als tallers del carrer de Sepúlveda. Hi va arribar un dia un venedor de llibres. “N’hi vaig comprar molts d’història i de l’Extrem Orient, que m’apassionaven; m’hi vaig gastar 5.000 pessetes”. I així va anar adquirint títols, amb un denominador comú: que toquessin la mort. “A través de la mort i els seus rituals pots conèixer la vida”, filosofa. Va contagiar la seva passió a l’empresa, que va sufragar les compres. I un cop jubilat, va continuar assessorant: el 1986 Hernández va anar a la Universitat de Barcelona, es va treure una diplomatura i va aconseguir acompanyar, per les habilitats que tenia amb la fusta i el dibuix, algun professor a fer expedicions a Egipte. “Notes l’aire? És el d’un ratpenat quan passa mentre excaves”, demostra aletejant una mà ossuda, i recorda com li va caure el peu d’un esquelet embolcallat amb una rica tela que conserva.

Les seves il·lustracions sobre la tomba de Sehu a l’Acròpoli Magna comparteixen espai amb tres dels quatre toms de l’espectacular The Temple of King Sethos I at Abydos (1933), la joia d’un excepcional fons de 1.935 llibres. Els més consultats per “estudiants i curiosos”, segons classifica Hernández els usuaris, són Juegos funerarios, Poemas lúgubres i El gran libro de la magia y la brujería. Servidor anava pensant en el mític Libro de los muertos egipci, conjurs per preparar-se per a la vida després de la mort, disposat a pagar un ronyó per algun. Però quan hi vaig donar un cop d’ull va i descobreixo que, si funcionés, viuria a l’altre món no pas amb amics i éssers estimats, sinó amb déus i divinitats. I d’aquests, en el periodisme, n’hi ha un munt com per suportar-los altre cop en una altra vida. Per això tempta més Le voyage de l’âme dans l’au-delà, o l’Estudio cultural de los verbos de la muerte.

Hernández té el seu particular llibre dels morts: un quadern en què anotava, en acurades columnes, taüts encarregats, qualitats, mesures i hores invertides. De mitjana, set caixes al dia. “No crec que hi hagi vida després de la mort”, conclou després de llegir tant sobre el tema i mentre contempla, ufanós, una Aranya blanca, sobrenom del cotxe funerari blanc del XIX que va ajudar a reconstruir, utilitzat només per a nens, dones solteres i monges. Va precedit, entre d’altres, per l’Estufa, tot envidrat, que va portar les restes de Prat de la Riba. O el Grand Doumont, que va transportar el torero Joselito. O l’Imperial, que el 1986 va encapçalar l’enterrament d’Enrique Tierno Galván.

La mort són detalls: entre les 13 carrosses i sis carruatges d’acompanyament (els tres cotxassos fúnebres de motor, Hispano Suiza, Buick i Studebaker, no porten inscripcions) es repeteixen motius com les lletres alfa i omega (inici i fi), rellotges de sorra (tempus fugit), mussols (mort pròxima), pinyes de xiprers (arbre de cementiri), planta d’opi (somni etern…). “Cotxe de luxe, número u. L’acompanyen el cotxe de respecte i 50 asilats amb espelmes”, resa el llibre de tarifes de 1876 de la Casa Provincial de Caritat de Barcelona. Maco: vuit cavalls, però 250 pessetes. A prop, un diorama amb l’orde de la processó mortuòria. Lliçó: com més capellans i orfes, més important és el mort. “Fins i tot en el morir-se hi ha classes”, comenta a la professora una nena de quinze anys del col·legi CIC de Barcelona, de visita.

“Abans la mort es vivia amb més naturalitat; avui és l’únic tabú que queda”, apunta quan veu que m’he quedat pàl·lid Adrià Terol, nét d’Hernández, tercera generació a la funerària, encarregat de portar la biblioteca i guiar entre carrosses i pel passeig de Gràcia del cementiri: aquí, el panteó dels De la Riva, segon edifici de Barcelona que va tenir ascensor; allà, el dels Ametller, 112 metres quadrats només per a pare i filla; més enllà, el dels industrials Olano Iriondo, amb escultura amb bomba Orsini incorporada. Sí, ens enduem pors i obsessions fins a la tomba.

Tornem a ser a l’entrada i després de descartar un llapis de Cementiris de Barcelona per més Swarovski que sigui (3 euros) o un “mussol de la sort”(?) (6 euros), penso que no fa pas tant de temps hauria demanat a casa que somiessin la meva mort per allargar-me set anys l’existència. Ara que ho medito bé, els diré que cliquin aquesta crònica a Internet: així em donaran vides, com a un ninot de videojoc.