Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Ho sento, però no

El manifest del grup Koiné és un text polític equivocat amb afirmacions feridores per a moltíssims catalans i simplificacions històriques greus

Per discrepar del manifest sobre polítiques lingüístiques publicat fa un parell de setmanes pel grup Koiné no cal, al meu entendre, recórrer a l'insult, ni a la desqualificació personal, ni assenyalar en què es guanya la vida cadascun dels signants. Si no és, és clar, que aquest últim ara sigui el criteri d'avaluació de tots els manifestos. Si fos així, com és que ningú, des que el 2014 va aparèixer aquell de Libres e Iguales, s'ha dedicat a esbrinar d'on cobra cadascun dels seus valedors? Tampoc em sembla imprescindible passar-se de llest, com va fer en seu parlamentària el senyor Lluís Rabell, i titllar el text en qüestió de “racista” i “fonamentalista cultural”, afegint-se a la tendència de certa esquerra a la desqualificació sobreactuada (“racisme”, “feixisme”, “corrupció”, “repressió”...) de tot allò que no li agrada.

És, doncs, des de la màxima serenitat, i tenint entre els qui l'han subscrit un bon nombre d'amics, coneguts i saludats, que afirmo el meu rotund desacord amb el document titulat Per un veritable procés de normalització lingüística a la Catalunya independent. I no em val que se'l vulgui situar en l'àmbit del debat acadèmic (sempre lliure, respectable i necessari), perquè els debats acadèmics no es desenvolupen a cop de manifestos i articles d'opinió, sinó de seminaris, ponències i llibres. El del grup Koiné és un text polític, no acadèmic; i com tal s'ha d'analitzar.

Un text polític equivocat que conté afirmacions feridores per a moltíssims catalans, gran nombre dels quals fa quatre anys que es manifesten cada 11 de Setembre —mentre parlen entre ells en castellà, sí— per la sobirania i la independència. Un text que traspua superioritat paternalista, sacerdotal, dels lingüistes respecte dels parlants. Que conté greus simplificacions històriques: el fet que el franquisme confiés en “els creixements de població i les migracions” per aconseguir “un país que havia deixat de parlar el català” (ho reconeix Ignacio Agustí) no converteix els immigrants en colonitzadors, ni involuntaris ni voluntaris. Si, a sobre, un dels redactors del manifest va i deixa anar —com si estigués llegint la profecia del calendari maia— que “el 2043 cap família ensenyarà català als seus fills”, mentre un altre assevera que “el català, de fet, ja s'ha extingit”, llavors és legítim dubtar de la fonamentació científica de tot l'argumentari.

Haig de confessar-ho, no m'han agradat mai els discursos endevins i tremendistes a propòsit de la llengua. Recordo, en els anys 90, una conversa fortuïta amb qui en aquells dies presidia Òmnium Cultural, Josep Millàs, que aquest va començar més o menys així: “Què, com veus la situació del català? Pitjor que mai, no?”. Vaig saltar com un ressort: “Pitjor que quan no teníem ni escoles, ni diaris, ni ràdio, ni televisió? Pitjor que quan els catalanoparlants nadius arribàvem a la universitat sense saber redactar un foli en el nostre idioma, i en sortíem sense haver rebut en aquest idioma ni una sola classe...?”. Vaig concloure la xerrada amb alguns exabruptes que més em val no reproduir...

Tant els qui van escriure el manifest com els qui s'hi han adherit disposen d'un mètode senzill per fer un balanç momentani de la seva iniciativa: preguntar-se, com feien els clàssics, qui prodest? A quines posicions, discursos i interessos beneficia la publicació del document? Ara com ara, i mentre en el camp independentista s'estenen la divisió, la polèmica o, si més no, la incomoditat, Societat Civil Catalana exulta titllant el text de “nazi”, i les columnes més delirantment anticatalanistes parlen de “neofeixisme lingüístic”. Les més assenyades, per la seva banda, apunten que, en realitat, el manifest impulsat pel grup Koiné és el programa ocult de l'independentisme, el que expressa els seus veritables plans per quan s'estableixi la república catalana.

Al mateix temps, el PSC i Catalunya Sí que Es Pot corren a erigir-se en defensors de la població castellanoparlant amenaçada per aquells plans (no oblidem que hi pot haver eleccions d'aquí a deu setmanes), i tutti quanti procuren furgar en les contradiccions que l'assumpte ha suscitat dins del bloc governant a la Generalitat: que si el president Puigdemont se'n desmarca, però tal diputada i exconsellera s'hi ha adherit; que si el vicepresident Junqueras el rebutja, però tal portaveu municipal republicana a Girona el subscriu...

I, si us plau, no em parlin de bones intencions. Com es deia en aquest català ja extingit, de bones intencions, l'infern n'és ple.

Joan B. Culla i Clarà és historiador.