Selecciona Edició
Connecta’t
MARGINALIA

Verdaguer: una extravagància editorial

La darrera biografia de Mossèn Cinto cau en anatopismes, en posar-li influències que mai tingué

Jacint Verdaguer. Ampliar foto
Jacint Verdaguer.

L’editorial Quaderns Crema i l’Ajuntament de Barcelona acaben d’editar una biografia de Jacint Verdaguer que resulta un dels productes editorials més extravagants que s’hagin vist sobre la persona i l’obra de Mossèn Cinto. Una bona biografia —i això és el que diu el subtítol del llibre—, com les que feien Zweig, Chesterton o Maurois, no es pot sustentar solament en les dades pròpiament biogràfiques d’un autor, perquè els elements de tipus contextual, i en el nostre cas d’avui, àdhuc de crítica literària, per força han d’ocupar un lloc preeminent quan es parla d’un escriptor tan secularitzat. L’obra de Verdaguer és un producte del seu geni —indiscutible ja per a tothom, malgrat algun escarafall vessat, post mortem, per la generació noucentista—, però ho és encara més d’una sèrie de qüestions d’ordre social, polític, eclesiàstic, també de tradició literària, que són els elements que donen rodonesa i acaben d’explicar la persona, el caràcter i l’obra d’un gran home. En aquest sentit, biògrafs com Sebastià Juan Arbó, el llibre de Garolera de 1996, el del pèrfid Joan Güell, el de Serra i Boldú, i, en especial, el que Francesc Cambó va encarregar al seu propi biògraf, Jesús Pabón, són documents que ja ens van donar quasi tota la llum que es podia donar a les clarícies i terboleses de la vida d’aquest menoret franciscà il·luminat, Mossèn Cinto.

Ultra els biògrafs esmentats, hi ha llibres sensacionals que han parlat sàviament d’aspectes concrets de la vida de Verdaguer, com ara el de Delfí Abella —des de l’òptica d’un psicoanalista, perquè el nostre capellà, si no estava torrat, poc l’hi faltava, factor que va donar fruits literaris de primeríssima categoria, com sol passar—, els estudis de Josep Maria de Casacuberta, el llibre pioner de Maria Condemines sobre la pràctica dels exorcismes per part de Verdaguer, i una llarga sèrie d’assaigs sobre l’obra del capellà, no esmentats a la bibliografia del llibre d’avui. Aquest material es troba a la base (es digui o no) del llibre, aconsellable pel que té de resum de molta literatura anterior: una mena de digest de moltes coses que ja sabíem, i unes quantes, poques, que no: Marta Pessarrodona i Narcís Garolera, Jacint Verdaguer. Una biografia (Barcelona, Quaderns Crema, 2016).

Ara bé. El cas de Verdaguer, com és en realitat el cas de la majoria dels escriptors del món sencer, demana una contextualització crítica que en el llibre amb prou feines despunta. Verdaguer és fill d’una pagesia relativament solvent i educada, concretament de la muntanya —un tòpic molt especial en la geografia literària catalana, com molt bé ha estudiat Antònia Tayadella—, que passa a la metròpolis després d’haver-se convertit en clergue, guanya una sèrie de Jocs Florals —menys dels que mereixia— i que, per una colla de raons que el llibre no acaba d’analitzar, al final prefereix la vida a la gran ciutat que en una parròquia de poble, lloc en el qual mossèn Cinto hauria pogut escriure, perfectament, la mateixa obra que va escriure, de viatge o a Barcelona, gairebé sempre d’ordre rural o geomitològic: és el cas de L’Atlàntida i de Canigó, essent aquest segon el que conté la millor art de versificació que s’hagi donat mai a les lletres catalanes.

Com que el llibre està escrit per dos autors, i com que cap nota no indica qui ha escrit una cosa o una altra, desitjo vivament que cap dels dos no se senti al·ludit quant als aspectes menys positius del llibre, que ara esmentarem. Per exemple, sobta extraordinàriament que una biografia de Verdaguer es vegi obligada a caure en anacronismes i anatopismes tan insòlits com ara les contínues referències a les lletres europees del XIX i XX ignorades per Jacint —des de les Germanes Brontë a T. S. Eliot, passant per Karl Marx (?), Mary Shelley i el seu Frankenstein, el grup de Bloomsbury a l’engròs, Bakunin, Feuerbach, Mozart i Salieri (en versió tòpica de Milos Forman, autor del film Amadeus), Robert Musil, Dickens, George Eliot, Emily Dickinson, James Joyce, Umberto Eco, Walter Benjamin, Don Brown (!), G. M. Hopkins, Carson McCullers, Auden, Yeats, i una colla més. Per molt que he rellegit i estudiat Verdaguer, no veig que cap d’aquests autors tinguessin ni la més petita influència en Verdaguer. Una altra cosa és establir paral·lelismes (no són gaire més que això) entre Mossèn Cinto i Chauteaubriand, Lamartine, Baudelaire o Mistral, autors que degué llegir i que es troben en una òrbita esteticoespiritual semblant.

El llibre ofereix, a la segona part, una sèrie de documents, uns quants inèdits, de molt valor, i això és d’agrair. Però si la part biogràfica del llibre pogués ser resumida amb poques paraules, diríem que és un sofregit de coses que ja se sabien, i un bell exemple d’història comparada de la literatura catalana i anglesa, aquesta sobretot. Una enorme extravagància.