Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Nova Història

Tergiversar la interpretació del passat al servei de la ‘gran causa’ és un fet que està a l’ordre del dia, en el que esdevé una nova manifestació de rufianisme històric

Fa algunes setmanes vaig definir en aquestes pàgines el rufianisme històric com aquesta nova tendència historiogràfica, apadrinada pel gran Gabriel Rufián, segons la qual de tant en tant la història baixa i ens revela les seves veritats, que, des d’aquell moment, passen a ser sòlides i immutables com els carreus d’una catedral gòtica. Normalment —així va passar amb Rufián— la història se’ns apareix per confirmar solemnement algun disbarat que ens acaba de passar pel cap.

Cal reconèixer que el rufianisme històric és molt popular. Això de “ho diu la història” ho podem sentir fàcilment en tertúlies i barres de bar si hi prestem un mínim d’atenció. No deixa de ser una mostra, de vegades entranyable, d’ingenuïtat. Esclar que altres vegades és més aviat una barreja d’ignorància i mala fe. Com la que caracteritza els il·lustres membres de l’Institut Nova Història, que sostenen teories tan assenyades com la catalanitat de Cristòfol Colom (un tema amb pedigrí), Teresa d’Àvila (en realitat, de Pedralbes) o ni més ni menys que Erasme de Rotterdam. També ens expliquen que Cervantes no només era català, sinó que va escriure El Quixot en aquesta llengua, cosa que es va ocultar —després d’haver-se traduït la novel·la al castellà— com una part de la gran conspiració d’Espanya (de qui, si no?) per privar els catalans d’algunes de les seves figures històriques més importants.

Una colla de friquis, pensareu; i, en efecte, és així. En qualsevol lloc civilitzat serien objecte de xiuladissa, menys aquí. Aquí n’hi ha algun que ha ocupat llocs de rellevància a l’Assemblea Nacional Catalana i els mitjans de comunicació els donen peixet. TV3 ha projectat en prime time un documental basat en els eixelebraments del novohistòric més actiu, mentre que alguns ajuntaments estelats destinen diners públics a promoure xerrades sobre animalades d’aquesta mena, la qual cosa, si no és malversació, poc n’hi falta. Aquí arriba un paio dient que El Cid en realitat era català i va i un diari presumptament seriós com el Diari de Girona li dedica una pàgina sencera d’entrevista. I no pas a la secció d’humor, com correspondria.

Aquesta Nova Història constitueix una variant del rufianisme històric en el sentit literal de l’expressió. No n’és pas l’únic cas. Tergiversar la interpretació del passat al servei de la ‘gran causa’ és un fet que està a l’ordre del dia. L’hem patit amb el Tricentenari, encara es pot sentir amb freqüència que l’última Guerra Civil espanyola va ser una guerra d’Espanya contra Catalunya i intel·lectuals setciències continuen atiant la idea que l’emigració cap a terres catalanes dels anys cinquanta i seixanta es va instigar amb objectius desnacionalitzadors. “Colons involuntaris”, en diuen. Rufianisme històric en estat pur.

Molt apreciat també, per cert, entre l’espanyolisme d’extrema dreta. I no només perquè remenen els vells mites patris, sinó, el que és més preocupant, per la basta manipulació interpretativa del nostre torturat segle XX. El piomoaisme de fa una dècada va comptar amb importants suports institucionals que van aconseguir convertir en autèntics bestsellers el que no passava de ser una actualització de la interpretació franquista de la Segona República i la Guerra Civil. Fa ben poc, el Ministeri de Defensa ha patrocinat una conferència de l’historiador nord-americà Stanley Payne en què afirmava, si fa o no fa, que els causants de la Guerra Civil van ser els governants republicans (s’entén que els d’esquerres). Nova història que en realitat és molt vella.

Durant la transició es va sacralitzar la idea que “tots en vam ser culpables” i “no va ser possible la pau”. Així doncs, reconciliació, creu i ratlla. Tanmateix, després del rearmament ideològic de la dreta que va impulsar José María Aznar en la seva legislatura de la majoria absoluta, s’ha passat del “tots en vam ser culpables” a “l’esquerra en va ser la culpable”. Avui que es commemoren els 85 anys de la proclamació de la Segona República cal tornar a recordar que, amb moltes llums i algunes ombres, aquell va ser el primer gran intent de democràcia de l’Espanya contemporània. I que no va fracassar, sinó que va ser assassinada per una rebel·lió feixista amb àmplies complicitats que anaven molt més enllà de les casernes. També, per cert, a Catalunya. Així que permeteu-me que per una sola vegada m’apunti a la moda: ho diu la història. Clar i català.

Francisco Morente és professor d’Història Contemporània a la UAB