Elogi de la barraca
L’estat del Pavelló de la República contrasta amb els lluents llumins d’Oldenburg
El Pavelló de la República Espanyola de l’Exposició de París de 1937, una rèplica del que Espanya va construir en aquella ciutat en plena Guerra Civil, es troba en una de les portes urbanes d’un lloc únic de la ciutat, el barri de la Clota, la part més interessant del qual és a l’interior d’un triangle que formen vagament l’avinguda de l’Estatut de Catalunya, el carrer Lisboa i l’avinguda del Cardenal Vidal i Barraquer, i que podem atribuir d’una o altra manera a la reforma realitzada en aquella part de la ciutat arran dels Jocs Olímpics.
D’aquests tres carrers, el més interessant avui, gràcies al pas del temps (ja fa 25 anys d’aquella reforma!), és el del Cardenal Vidal i Barraquer, un carrer de traçat fluvial amb contorns irregulars però perfilats, ample i sense façanes aparents, ni properes ni alineades, que li atorguen un conjunt d’escorços significatiu i dóna accés a diverses fundacions i associacions, clubs esportius o restaurants, a més de l’esmentat Pavelló, destinat avui a centre d’estudis de la Universitat de Barcelona. Una prova prou eloqüent de la naturalesa d’aquest carrer és, al meu entendre, l’escultura de l’artista nord-americà Claes Oldenburg. Uns llumins gegants construïts en acer que simulen haver estat utilitzats, i dels quals resulta remarcable la simbiosi entre la peça, que en realitat són quatre, i la cruïlla entre Cardenal Vidal i Barraquer amb Pare Mariana, un dels exemples d’art públic més ben sincronitzats amb el lloc urbà. Els lluents, repintats i ben conservats llumins de Claes Oldenburg contrasten amb el pobre Pavelló de la República, que sembla el germà pobre del pavelló Alemany de Montjuïc. N’hi ha prou de veure el descolorit Guernica i les tres banderes del pavelló —la d’Europa, la de Barcelona i la catalana—, totes tres reduïdes a la meitat i esfilegades, per adonar-se de l’estat de conservació i l’interès que té per a la ciutat aquest pavelló que, quan estudiàvem, vam descobrir quasi clandestinament de la mà del petit llibre amb tapes platejades, Arquitectura espanyola de la Segona República, d’Oriol Bohigas.
Òbviament, aquest lloc té un component topogràfic especial que ha acabat per fer d’aquesta part de la ciutat un teatre singular, amb més cel que cap altra i que sembla haver resistit diferents setges. De la mateixa manera, és singular la reunió d’elements diversos: torres noucentistes, antics jardins singulars, horts precaris, tallers diversos, habitatges de pisos i torretes amb jardí o amb pati, com les que la urbanística barcelonina sembla haver-se proposat desterrar, tal com ha acabat fent a Vallcarca. Aquí trobem carrers de totes traces i mides, aquestes mides —aquí castigades, com el Camí de Sant Genís a Horta, amb elements que impedeixen el pas— que en canvi defensem quan es tracta de parlar de les bondats dels vells nuclis històrics, i semblem oblidar quan els il·legalitzem en nom de la mobilitat, la seguretat i l’accessibilitat, paraules nouvingudes, estúpides i administratives, que són a la riquesa urbana el que els tanatoris a la vida.
La topografia ha fet que el barri de la Clota tingui més cel que cap altre
Però el que més impacta de tot aquest conjunt irregular és que es trobi envoltat d’un perímetre modern, urbanísticament correcte, perfectament en ordre i amb uns edificis de grandària adequada a l’economia de les empreses i institucions diverses. Monumentals com l’Hospital o l’Escola La Teixonera. En endinsar-nos en aquest fragment perdut es té una sensació estranya, i no és altra que la de la ficció, un cert sentiment que sembla irreal i que és molt difícil d’aconseguir amb els instruments urbanístics actuals. Quina lliçó es pot extreure d’un cas així? La petita casa construïda pel desaparegut Enric Miralles en aquest barri, amagada entre d’altres aparentment iguals, fa evident que un lloc així és difícil d’abordar amb projectes de conjunt recolzats en criteris, un recurs habitual per substituir les idees. Més aviat sembla haver-se d’abordar a partir d’un conjunt de voluntats individuals, avui també necessàries i tan bones com d’altres per fer ciutat i potser aprendre a fer bricolatge urbà. Citant altre cop Oriol Bohigas, representen tot un elogi de la barraca.
