Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Sis paraules

El que ha passat després del 20-D planteja la necessitat de reformar l’article 99.5 de la Constitució perquè el termini per formar govern comenci a comptar l’endemà de les eleccions

De l’experiència, se n’aprèn. Ho constatem una vegada més en aquest tortuós procés d’investidura que encara ignorem com s’acabarà. Però ja en podem obtenir un estímul per dur a terme una petita reforma constitucional en la qual ningú no havia caigut. En efecte, l’apartat 5 de l’article 99 de la Constitució estableix: “Si després d’haver transcorregut el termini de dos mesos a partir de la primera votació d’investidura, cap candidat hagués obtingut la confiança del Congrés, el Rei dissoldrà totes dues cambres i convocarà noves eleccions amb el referendament del president del Congrés”.

Quan han passat tres mesos i mig de les eleccions passades, encara no hi ha ni president ni Govern, i encara falten vora tres setmanes perquè el Rei, per imperatiu constitucional, estigui obligat a dissoldre les cambres i convocar eleccions —no ho pot fer abans— perquè, d’acord amb els terminis legals, se celebrin gairebé dos mesos després. En total, haurem estat més de set mesos amb el Govern en funcions, amb el risc que es prolongui altra vegada el procés si esdevé complicat procedir a una altra investidura.

Aquest panorama ens fa pensar que, a banda de la responsabilitat dels partits de no haver facilitat que es pogués arribar a acords, el disseny institucional que estableix la Constitució també és inadequat. En efecte, el punt clau està situat en els dos mesos de termini establerts en l’article esmentat, que es compten “a partir de la primera votació d’investidura”. Si aquesta s’endarrereix —com ha estat el cas, després que Rajoy rebutgés ser candidat i el president del Congrés fixés un període potser excessivament llarg perquè es presentés Pedro Sánchez a la sessió d’investidura—, els temps es dilaten de tal manera que el comprensible desànim i l’avorriment dels ciutadans contribueixen, una vegada més, al descrèdit dels polítics i al desprestigi de la política. El bipartidisme té defectes, però, com tot, també virtuts: això no passava abans.

Així doncs, amb l’actual redacció de l’article 99.5 de la Constitució no es pot impedir jurídicament que els partits abusin dels terminis. Però amb una petitíssima reforma d’aquest precepte, aquest abús es podria limitar de manera molt raonable. Només es tractaria de substituir l’incís que ara diu “a partir de la primera votació d’investidura” per un altre que, per exemple, digués “a partir de l’endemà de les eleccions”.

Amb aquest senzill canvi s’hauria forçat els partits a intentar formar majories abans del 21 de febrer i, si no ho haguessin aconseguit, les eleccions s’haurien celebrat 54 dies després, d’acord amb el termini establert en la llei electoral actual, termini que també es podria escurçar a trenta, ja que així ho permet la Constitució. En tot cas, amb una reforma d’aquest tipus, suposant que cap candidat no hagués aconseguit la investidura, i mantenint la llei electoral tal com està ara redactada, aquests dies ja estaríem celebrant eleccions. Si s’hagués reduït a trenta dies el termini legal de convocatòria, les hauríem celebrat fa més o menys tres setmanes.

En conclusió: canviar sis paraules de la Constitució ens hauria estalviat aquest calvari inútil. Perquè, desenganyem-nos, els terminis són per esgotar-los, els polítics no són diferents de la majoria dels éssers humans, com més temps ens donen, més triguem a fer les coses. Per tant, no per allargar els terminis la investidura resulta més fàcil. Al contrari, es complica molt més. Va passar a Catalunya fa uns mesos, ara està passant el mateix a Madrid. Tothom s’espera al darrer moment. Els partits haurien començat a negociar immediatament si no haguessin tingut el còmode coixí que els dos mesos no es començaven a comptar fins que algun candidat es prestés a ser investit. Si Sánchez no hagués acceptat el repte, s’hauria hagut de forçar la interpretació de l’article 99.5 per arribar a una solució raonable que posés fi a un procés que no pot ser indefinit. Si bé ha fracassat, com era previsible, en l’afany d’acordar la investidura amb Podem, almenys això cal agrair-li.

Coda final. Potser hem d’anar fent modificacions constitucionals mínimes, simples retocs senzills d’aprovar, per millorar el funcionament de les institucions, sense esperar la gran reforma, complicada, que mai no arriba i cada vegada apareix més llunyana i irreal. Aquestes sis paraules de l’article 99.5 en són un bon exemple.

Francesc de Carreras és professor de Dret Constitucional.