Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Catalunya és xarnega

El 70% de la població catalana procedeix de la immigració: si no fos per aquesta, els catalanoparlants serien irrellevants

La millor reacció al manifest monolingüista del grup Koiné és la de l'escriptora catalana Najat El Hachmi, nascuda al Marroc: “Si no fos per la immigració, el català tindria molts menys parlants dels que té ara”.

El manifest imputava a la “immigració arribada de territoris castellanoparlants” haver estat utilitzada per la dictadura de Franco com a “instrument (tot i que “involuntari”, se'ls perdonava la vida) de colonització lingüística”. Afany en què la democràcia va suposar “la continuïtat de la imposició”.

Aquesta afirmació és molt greu. Mereixeria adjectius. Però és millor analitzar-la i inserir-la en la (llarga) tradició d'un sector del catalanisme adepte a l'equació: immigrants igual a desastre per a la llengua i cultura catalanes.

El seu precedent més immediat i conspicu és deu a la ploma de Jordi Pujol, tot i que això cou al columnisme prenafetista. L'ex distingia entre “dos tipus d'immigrants; un, és el que veu amb mentalitat d'amo (....) l'altre (...), un home poc fet (...) que fa centenars d'anys que passa gana i que viu en un estat d'ignorància i de misèria cultural, mental i espiritual. És un home desarrelat, incapaç de tenir un sentit una mica ampli de comunitat.”

“Amb freqüència” —concedia— “dóna prova d'una excel·lent fusta humana, i tot ell és una esperança, però d'entrada, constitueix la mostra de menys valor social i espiritual d'Espanya (...) és un home destruït i anàrquic. Si per la força del nombre arribés a dominar, sense haver superat abans la pròpia perplexitat, destruiria Catalunya. Introduiria la seva mentalitat anàrquica i pobríssima, és a dir, la seva falta de mentalitat”.

Perdonin per la longitud de la cita (de La immigració, problema i esperança de Catalunya, Nova Terra, 1976). Però és frondosa. Tot i que l'autor la matisaria després, expressa perfectament la mentalitat profunda d'alguns nacionalistes, inclosa Marta Ferrusola.

El barem del “valor social i espiritual” arrenca de l'herència de l'eugenèsia, o sigui de “la ciència que tracta de totes les influències que milloren les qualitats innates de la raça, també tracta d'aquelles que la poden desenvolupar fins a aconseguir la màxima superioritat”, segons el seu inventor, Sir Francis Galton. I que va tenir la seva màxima deriva patològica a Alemanya, en distingir-se entre “els representants menys valuosos de la societat, minderwertige, i els plenament meritoris, vollvertige” (Richard Evans, El tercer Reich, Pasado/Presente, 2015).

L'eugenèsia pujoliana arrenca a Catalunya de Josep Antoni Vandellós (Catalunya, poble decadent, Edicions 62, 1985; La Immigració a Catalunya, Patxot, 1935): al primer demògraf modern l’inquietaven una “Catalunya sense catalans”, plena de gent però sense catalans, i els “nuclis forasters”, que diluirien la llengua. Però es va resignar (contra la recepta nacionalsocialista) a la inevitabilitat de “facilitar la barreja”.

Això sí, en el Manifest per la conservació de la raça catalana, que va promoure i va publicar el 12 de maig del 1934, postulava “una població creixent i sana, homogeneïtzada quant al sentiment patriòtic” i que els catalans “autòctons hauríem de veure quines serien les característiques dels nous catalans descendents d'immigrants o producte de barreja”, coordinant “la recerca dels mitjans adequats de defensa de la nostra raça”.

El terror a la minorització dels autòctons —i de la seva llengua— va ser destruït el 1999 per la gran demògrafa Anna Cabré (El sistema català de reproducció, Proa). Cabré va demostrar que, sense immigrants, els 2 milions de catalans del 1900 haurien passat a només 2,36 el 1980 i a 2,5 al final del segle XX (Nadala 2007, Fundació Lluís Carulla). De manera que “amb sis milions érem dues vegades i mitja els que hauríem estat sense migracions”. Perquè des del 1717 Catalunya ha doblat quatre vegades la població. La barreja poblacional és, doncs, un sistema inherent a la catalanitat, no un atzar.

Des de llavors hem sumat 1,5 milions més. Som 7,5 milions. O sigui, que “entorn del 70% de la població resident a Catalunya” és “producte directe o indirecte de la immigració només dels segles XX i XXI”, conclou el seu col·lega Andreu Domingo (Immigració i política demogràfica en l'obra de Josep Antoni Vandellós, Treballs de la SCG, número 73, 2012). Catalunya és plena (barreja): plenament xarnega.

Així que ni Catalunya ha desaparegut, ni el català, ni la cultura catalana. Existeixen més que mai. Els dicteris de Vandellós, de Pujol i dels Koiné són falsos. Te raó l'escriptora El Hachmi.