Selecciona Edició
Connecta’t

Premi als delators

Els delators, sense penediment, s’escapen del vaixell venent els seus socis. El vaixell del PP, amb la càrrega pudent, ha començat a naufragar

Han començat a cantar. A València, Palma o Madrid, els investigats o acusats per corrupció del PP estan començant a entonar a l’uníson el mea culpa, a confessar a les autoritats els negocis de corrupció en què han participat. Ja no es tracta de casos excepcionals. Són molts els que han començat a trencar el silenci sota el qual, durant tants anys, navegava a tota màquina el vaixell del PP, amb la càrrega pestilent d’interessos econòmics vinculats al seu poder polític. És inútil dir-ne els noms, perquè la llista seria obsoleta demà. És inútil que Rajoy digui a Jordi Évole que la corrupció del PP no és sistèmica, que només són 25 o 50 casos excepcionals. És inútil que el ministre Fernández Díaz continuï mantenint, perquè no s’ha excusat d’haver-ho dit, que “crida l’atenció que les actuacions judicials en matèria de corrupció només afectin el PP en un moment polític tan delicat”, ja que ell “no creu en la casualitat”. I és inútil perquè qui confessa i delata és la seva pròpia veu política, la dels seus companys de partit.

La gent intueix, o sap, que si canten ara és per obtenir un avantatge en el procés en què estan implicats. I es pregunta si això és legal, si és just. Fins al principi del segle XIX a cap país europeu no es premiava el delator, tret dels assumptes excepcionals de traïció o relacionats amb l’interès directe del monarca. Va ser el filòsof Bentham, paradigma del pensament utilitarista anglosaxó aplicat a l’àmbit juridicopenal, el primer que va entendre que era preferible “la impunitat d’un dels còmplices que no la de tots”. Proposava de premiar el delator perdonant o rebaixant-ne la pena, malgrat el perill que “entre molts criminals, el més dolent no només es quedarà sense càstig, sinó que també podrà ser recompensat”. Perquè, en efecte, generalment els que més saben del conjunt de les malifetes del grup són els que més amunt estan a l’organització. Són els que poden comprar una llibertat ràpida al millor preu, amb més delacions, i més substancioses. Al preu d’escapar-se del seu propi vaixell, quan s’enfonsa.

La moderna legislació premial neix a Itàlia el 1978 per estimular amb premis de benevolència penal els pentiti, els penedits, particularment mafiosos. Inicialment la justícia italiana va ser molt generosa, i va permetre en ocasions, segons la importància de la col·laboració, no només una simple reducció de la pena, sinó fins i tot una remissió total. El sistema de premiar els penedits va ser eficaç, però ha estat criticat a Itàlia pels seus riscos, per l’encaix processal de les seves informacions, per la dubtosa veracitat dels pentiti, i per la discutible constitucionalitat de la manera d’obtenir les confessions.

A Espanya també s’ha optat per l’utilitarisme pragmàtic. Fins al 1995 hi havia una circumstància atenuant que permetia rebaixar la pena si el delinqüent, abans de començar el procés, confessava el delicte “per impulsos de penediment espontani”. La dimensió moral del penediment va anar perdent valor, de mica en mica. Avui ja és indiferent la moralitat del penediment o el moment de la confessió. Es permet fins i tot “confessió tardana”, un cop començat el judici. Només interessa que el delator faciliti l’activitat policial i judicial, en el moment que sigui, i per la raó que sigui, moral o d’avantatge personal. Naturalment, la primera condició per accedir al benefici penal és que el delator confessi la veritat, tota la veritat. No s’hi valen mentides, ocultacions ni insuficiències que confonguin el jutge a favor del delator. Per exemple, la famosa confessió de Pujol, autoacusació falsa amb l’embolic de l’herència paterna, de cap manera no podrà tenir cap avantatge penal.

El Tribunal Suprem diu que l’avantatge, la bonificació, dependrà de la utilitat pràctica de la confessió, per a la persecució millor o més ràpida dels altres membres del grup criminal. I també dependrà de la importància de les dades confessades, segons la importància dels delictes o dels responsables delatats. El delator o penedit, de tota manera, serà condemnat pel delicte confessat, però la bonificació pot arribar a rebaixar la pena fins a suspendre-la, és a dir, fins a ni tan sols entrar a la presó.

Els delators, sense penediment, s’escapen del vaixell venent els seus companys i socis. El vaixell del PP, amb la càrrega pudent, ha començat a naufragar. Però no s’enfonsa perquè canten. Canten, només, perquè s’ha començat a enfonsar.

José María Mena va ser fiscal en cap del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya