Selecciona Edició
Connecta’t
poti-poti

El debat del català porta cua

La immigració ‘colonitzadora’ i l’oficialitat centren la polèmica

Una mostra de la Barcelona multilingüe.
Una mostra de la Barcelona multilingüe.

La setmana passada ja vam dedicar el Poti-poti principalment al debat generat al voltant del manifest del grup Koiné. Però aquest debat no s’ha apagat. Així que... tornem-hi.

La Vanguardia s’afegia el 4 d’abril als diaris que han publicat un editorial sobre la qüestió. I recordava que “ja en plena resistència antifranquista, el catalanisme es va conjurar per evitar la separació dels catalans per raó de la seva llengua familiar. 'Dues llengües, un sol poble' era l’eslògan del catalanisme d’esquerra, hegemònic en l’antifranquisme i en la Transició a través del PSUC i del PSC de la pedagoga Marta Mata (ideòloga de la immersió escolar). D’altra banda, el nacionalisme de CiU va aconseguir la seva hegemonia abanderant el famós eslògan de Jordi Pujol: 'És català qui viu i treballa a Catalunya'. Considerar ara, com sosté el manifest, que el castellà és una llengua 'exògena' i que els seus parlants són 'colonitzadors involuntaris' és, no ja políticament delirant i, per etnicista, èticament inquietant, sinó un atac frontal a la tradició catalanista, que ha estat sempre un corrent integrador, portador d’un missatge obert, inclusiu i transversal”.

Considerar que el castellà és una llengua ‘exògena’ i que els seus parlants són ‘colonitzadors involuntaris’ és, no ja políticament delirant i, per etnicista, èticament inquietant, sinó un atac frontal a la tradició catalanista (La Vanguardia)

El tractament dels immigrants com a “colonitzadors involuntaris” és una de les qüestions que porta més cua. El 6 d’abril, Lluís Rabell (Catalunya Sí que es Pot) va qualificar al Parlament el manifest de "racista" i "fonamentalista cultural". Va rebre les felicitacions de Miquel Iceta. Iu Forn va replicar que “convertir un debat lingüístic en un debat polític a segons quines portades i al Parlament és indecent (...) Perquè, escolti, és que en aquest petit país ens coneixem tots (i totes). I, sobretot, no ens mamem el ditet”.

Jaume Marfany, un dels signants, esmentava aquesta i altres crítiques i “basant-me en els articles i comentaris que he pogut anar llegint, em proposo expulsar el castellà, trencar la cohesió social, dividir i segregar el poble català en grups etnolingüístics, instigar l'odi contra els immigrants en general i els castellanoparlants en particular... i un llarg etcètera. En tot aquest maremàgnum d'opinions, articles, paraules i sentències, hi destaquen dos tipus de persones: els que no s'han llegit el manifest, si més no de manera atenta (...). I els que sí que se l'han llegit, però que han interpretat el que han volgut i fins i tot li han fet dir coses que en cap moment diu. Primera falsa interpretació: En cap cas el manifest demana que el català sigui l'única llengua oficial del nou Estat. No hi ha ni una sola línia en què citi el català en aquest terme. La segona falsa interpretació és que el manifest ataca el castellà i també els catalans que tenen com a primera llengua el castellà, tot buscant l'enfrontament i la divisió”. L’autor convida en el seu text a llegir la part final del manifest on es parla del “multilingüisme com a riquesa individual” i tot admetent que “el terme de 'colonització involuntària' de Koiné és un error tàctic i una falsedat històrica” (...) ,“l'efecte que intenten descriure que ha tingut la immigració castellanoparlant sobre la presència del social del català mereix ser escoltat". "Quedar-nos sense observar el bosc perquè el primer arbre que trobem està recremat i podrit és també un error”.

Antoni Puigverd (La Vanguardia, 11 d'abril) qualifica “la pintoresca descripció del fenomen migratori” d’error de pissarrí. L’autor recorda que la immersió escolar pretén evitar una Catalunya separada per raons de llengua, per això resulta tan estrident dir que la involuntària funció dels castellanoparlants ha estat la de “colonitzadors”. Puigverd argumenta que l’atac al bilingüisme no és fàcil d’entendre en una societat que “assumeix les dues llengües com un fet natural”. El poder d'una llengua, segueix, no deriva de la força política o legal, sinó del seu prestigi. “El prestigi del català es mantindrà si la societat catalana és capaç de defensar-lo amb un consens entusiasta”. I conclou: “Una llengua percebuda com un problema no suma, resta”.

La segona falsa interpretació és que el manifest ataca el castellà i també els catalans que tenen com a primera llengua el castellà, tot buscant l’enfrontament (Jaume Marfany)

José A. Sorolla (El Periódico, 11 d'abril) escriu que el manifest “expressa el que en el fons es pensa però moltes vegades s’oculta (...) perquè una cosa és sostenir que el català està en minoria i ha de ser protegit i una altra diferent el que pretenen els firmants. La promesa de la doble oficialitat de català i castellà queda així reduïda a un esquer per a incauts”.

Gregorio Morán (La Vanguardia, 9 d'abril) considera que el text és d’una pobresa intel·lectual digna d’Òmnium i l’ANC, entitats que considera racistes i reaccionàries. Per Morán, encara que es qualifiqui d’involuntari, tractar la immigració obrera dels cinquanta i seixanta de colonitzadors “és l’ofensa i la calúmnia més desaforada d’uns acadèmics protegits pel poder. N’hi ha algun que hagi dit alguna cosa de la màfia pujoliana, no diguem del desfalc del Palau?”. I acaba: “Vostès són, senyors signants, uns neofeixistes sense consciència de ser-ho”.

José Rodríguez, expert en xarxes, qüestionava a El Periódico (6 d'abril) “que els immigrants dels anys cinquanta, seixanta i setanta i els seus fills siguem colons, ni voluntaris ni involuntaris. Qüestiono el relat historicista de Koiné”. També en el mateix article qüestionava “que els que temen que la situació actual de fals bilingüisme pugui acabar matant el català siguin talibans” I proposava un debat de la llengua sense etiquetes. Al mateix dia i diari, Silvia Xicola, professora a Oxford, demanava defugir de memorials de greuges i marcs legals encarcarats per “trobar una fórmula imaginativa i que satisfaci tothom". “Si hem de construir un nou Estat, siguem innovadors també en això, si us plau”. Lluís de Yzaguirre, membre de Koiné, defensava que el manifest “ha aconseguit trencar el tabú sobre les llengües de la República Catalana, tabú imposat des de tacticismes contraproduents”. De Yzaguirre afirma que Koiné no vol un debat per discutir etiquetes (oficial, cooficial, asimètrica, preferent...). Vol anar a l’arrel del problema, analitzar els drets i deures individuals que regularà la República en relació amb les llengües”. “Pel que fa als drets individuals i entre tants altres, hem de debatre, en el cas que s’imposi un cert grau de continuïtat de l’statu quo lingüístic, si això es tradueix en el deure de saber castellà o no. I quines excepcions farem al deure de saber català. I quin règim de transitorietat regularem respecte al deure de saber català...”

És l’ofensa i la calúmnia més desaforada d’uns acadèmics protegits del poder (Gregorio Morán)

Esther Vera, directora de l’Ara, escrivia aquest diumenge que “l’única menció del manifest a la immigració és un regal a tots aquells que, per interessos polítics i també per justificar la seva impermeabilitat al món que els envolta, estan disposats a dibuixar la situació política com un procés amb un component etnicista. Un error. Hi ha molts interessats a acusar el procés polític que viu el país d’etnicista. Si aquesta versió s’imposa, sigui o no certa, el procés es convertirà en excloent i minoritari. En el camp estrictament del debat lingüístic, tampoc la comunitat d’experts comparteix unànimement la identificació de normalització amb monolingüisme. El bilingüisme no és la causa de la substitució de les llengües. La reacció política dels partits sobiranistes ha estat d’una moderació i cautela destacables. Demostren conèixer millor que els firmants del manifest la diversitat del país on fan política”.

José Antonio Zarzalejos advertia des de La Vanguardia (10 d'abril) de la satisfacció amb què s’ha rebut el manifest des dels cercles més recalcitrants respecte a una solució política per a la qüestió catalana, cosa “que hauria de fer reflexionar els seus impulsors i signants. A més de significar un greu contratemps per a les seves aspiracions, la declaració és una amenaça a la convivència de les “dues llengües i un sol poble”, principi en què s’ha basat l’harmonia de la societat catalana”. Francesc Granell (La Vanguardia, 9 d'abril), després de recordar que és Creu de Sant Jordi, sostenia que els territoris no tenen llengua, sinó que són els seus habitants els que parlen “i a Catalunya la gent no parla necessàriament català” (...). “El manifest”, aquesta és la seva conclusió, “sembla referir-se a un món inexistent”.

Cristina Sánchez Miret (La Vanguardia, 10 d'abril) afirma que mai no ha entès “que s’entengui la convivència entre llengües com un problema que pressuposa haver d’actuar en contra d’una d’elles, sigui la que sigui. No té sentit. Menys encara que el nostre ja és per si mateix un món plurilingüe”. I tampoc entén que “no es comprengui que defensar una llengua, més encara si aquesta no té un Estat que la defensi, com és el cas del català, s’hagi de veure sistemàticament com un atac a una llengua, en aquest cas el castellà”.

Marta Rojals defensava a Vilaweb que la fal·làcia del bilingüisme se sosté en la percepció asimètrica dels idiomes català i castellà. “Segons com es polemitza, repeteixo, un hom pot arribar a pensar que el català no es diu català perquè és l’idioma propi de Catalunya sinó perquè el nom li va tocar en un sorteig”. A l’escriptora li crida l’atenció que “es considera un deure natural que els catalanopensants defensem el castellà, però és una exigència intolerable a la inversa, és a dir, demanar als castellanopensants que defensin el català amb la mateixa naturalitat. Igualment, es considera que el castellà és un patrimoni natural dels catalanopensants, mentre que el català, com a patrimoni, no pot ser més que un artefacte imposat als qui no el tenen com a llengua pròpia”.

El bilingüisme no és la causa de la substitució de les llengües. La reacció política dels partits sobiranistes ha estat d’una moderació i cautela destacables (Esther Vera)

Manel Cuyàs, que recorda velles receptes del periodisme (el que hagis de dir ho dius i ho poses al titular), creu que el que val per al periodisme val per als manifestos. “Si els signants creuen en l'oficialitat única, que ho diguin. I si creuen una altra cosa, que la diguin també. Com que l'escàndol dels que es volen escandalitzar hi serà igual, tant per tant les coses clares. Una altra qüestió és l'oportunitat del manifest, quan l'independentisme vol sumar efectius i quan ja tenim prou discussions polítiques muntades. Però quan és el moment oportú?”.

Toni Soler també s’incorporava al debat des de l’Ara (10 d'abril). Reclama que els partits catalanistes es posin d’acord en un diagnòstic i un objectiu. Soler creu que perquè avanci el català cal un Estat, però es pregunta: “Cal que el castellà deixi de ser oficial? Cal que els castellans vegin retallats els seus drets lingüístics? Jo estic convençut que no”. Un convenciment que, des del mateix diari i dia no compartien ni Narcís Comadira ni Albert Pla Nualart. L’escriptor observa la incomoditat de polítics independentistes que “posen el crit al cel perquè, diuen, estem evitant que les bases independentistes creixin. Si aquestes bases han de créixer a costa d’una cosa tan essencial, doncs val més que no creixin gaire. No podem vendre’ns l’ànima per un plat de llenties”. I remata: “Si he d’acabar vivint en una república anodina, sense tremp intel·lectual, que parla en castellà, més m’estimo continuar en la monarquia anorèxica en què visc ara. Com a mínim tindré clar qui és el meu enemic”. Pel lingüista, la ideologia hegemonista de l’espanyol i la globalització fan que un canvi de l’statu quo sigui ”més que difícil. Però em sembla il·lús esperar que l’hipotètic futur estat permeti la remuntada. Quants gols caldrà encaixar perquè sigui tàcticament aconsellable dir la veritat? Alguns, per dignitat, han cregut que l’havien de dir ara”.

A Rubí TV han explicat que el manifest es va gestar a Rubí. “En concret, el text es va redactar i signar a casa d’Enric Larreula”, que declara que “com que no parlava ningú sobre el que passaria en una Catalunya independent amb la llengua, ho hem fet nosaltres'.

No podem vendre’ns l’ànima per un plat de llenties (Narcís Comadira)

L’historiador Joan Esculies (Ara, 8 d'abril) estudia el cas d’Éamon de Valera, president d’Irlanda entre el 1959 i el 1973. De Valera va impulsar una segona Constitució d’Irlanda l’any 1937, en què l’anglès figurava com a segona llengua oficial. “La inclusió de l’anglès a la Constitució no fou el que propicià la minorització de l’irlandès. L’anglès ja l’havia substituït i era una realitat tan flagrant a l’illa (...) que De Valera no s’hi pogué girar d’esquena”.

Albert Branchadell, un dels lingüistes no signants que més ha intervingut en el debat, ho feia a El Periódico (9 d'abril) per avisar els líders del procés català que “haurien d'anar amb compte amb les seves pròpies hosts. Si les alforges del sobiranisme acaben incloent la fórmula 'si ets català, parla català', hi ha un seriós risc que molts desisteixin d'emprendre el viatge. El repte del sobiranisme no és tornar a repetir la vella fórmula monista en un nou Estat català, sinó demostrar als europeus que es pot aconseguir la normalització d'una llengua històricament perseguida no contra, sinó des del plurilingüisme”.

Finalment, també ha intervingut la directora de Política Lingüística de la Generalitat, Ester Franquesa. “Cíclicament, filòlegs, intel·lectuals i polítics”, escrivia a l’Ara, “fan debats i escriuen articles a l’entorn de previsions sobre el català. No sé si aquests debats serveixen d’esperó o desanimen. Qui ho sap? Potser són un toc d’atenció, com ho vol ser el Manifest per un veritable procés de normalització lingüística a la Catalunya independent, del grup Koiné, per no abaixar la guàrdia i anar guanyant parlants, qualitat lingüística i prestigi (...) No hi ha dubte, per tant, que la política lingüística del nou estat ha de blindar la preeminència de les llengües catalana i occitana aranesa per garantir-ne el futur, però alhora ha de garantir els drets lingüístics individuals dels ciutadans de parla castellana, que és la llengua familiar de molts catalans i llengua de relació internacional, amb una solució que integri el pòsit de la cultura castellana”.