Selecciona Edició
Connecta’t

La Reial Societat sorprèn el Barcelona i incendia la Lliga

El conjunt blaugrana torna a perdre a Anoeta per un gol matiner d'Oyarzabal

Mikel tomba Messi davant Elustondo.
Mikel tomba Messi davant Elustondo. AFP

El primer coet de la Reial va cremar la xarxa i va incendiar el partit i la Lliga. La metxa la va prendre la bota subtil de Xabi Prieto i el foc va cremar en el cap d'Oyarzabal, que va saltar com si en comptes de peus tingués molls i va marcar els temps amb el cap com si fos un davanter centre d'aquells que copejaven els escamots sense importar-los les costures. Cinc minuts i el Barça ja feia olor de socarrim a Anoeta. La seva última victòria data de fa nou anys i en els últims cinc només ha aconseguit un empat.

El que semblava un suïcidi, defensar un gol 85 minuts davant del Barça, va resultar una actitud vital que la Reial va elevar a la categoria d'èxit en un exercici impecable de tàctica defensiva i esperit solidari. El suïcidi va ser pel Barça condemnar tota una primera meitat a un exercici fútil, amb jugadors inerts pegats a la gespa per claus i cargols. Li va lliurar un temps a la Reial i el segon no li va bastar ni per empatar. Quan les forces van flaquejar, va aparèixer la figura enorme de Rulli per assecar la font barcelonista. Havia passat un any i va semblar un minut: mateix resultat, mateix guió. I la Lliga cremant pels quatre costats. I la Reial torna a somiar amb Europa i el Barça torna a somiar amb la Reial. El mateix malson, el mateix èxit.

Luis Enrique havia decidit donar descans a Iniesta i Rakitic, concedint-los els seus llocs a Arda i Rafinha. Munir ocupava el lloc de Suárez i descans va tenir també Jordi Alba perquè Sergi Roberto, el noi per tot el que fos també en la banda esquerra. Va haver de posar la marxa enrere i abans del descans ja escalfava Iniesta. Amb aquell frontó de sis i set homes en línia de la Reial, la subtilesa d'Iniesta semblava el llum miraculós per il·luminar a Messi, massa sol en la construcció del futbol ofensiu.

Perquè la Reial, que sortia amb la temperatura elevada, va créixer amb el gol i va veure que les flames del seu incendi abrasaven el rival, molt confús, convertint en paciència el que tenia molt a veure amb falta de ritme. Massa futbolistes quiets en el Barça, massa facilitat perquè la Reial veiés cadascuna de les jugades i la forma d'avortar-les. En 40 minuts, després del gol d'Oyarzabal, només va anotar un mal tret alt de Messi i un tret d'Arda, que va tocar la cama de Diego Reyes i va anar a la mà de Rulli. Però del frontó de la Reial sortien pilotes enverinades, conduïdes a velocitat de vertigen per De la Bella o amb la intel·ligència de Zurutuza.

Perquè no és el mateix espantar que ficar por. I espantava el Barça amb la seva monòtona presència en els voltants de l'àrea, però la por la ficava la Reial en els dominis de Bravo. I Iniesta va trepitjar la gespa. I la por va canviar de bàndol i el futbol es va veure per fi citat a declarar com a testimoni del que el Barça és i no estava sent. A Iniesta sí li sortien les diagonals, sí trobava els seus davanters, sí tenia les butxaques repletes de jugades diferents, fins i tot de trets llunyans per mesurar l'agilitat de Rulli, que sí caminava lleuger i ràpid.

Luis Enrique va apostar per tot el que tenia: Alba i Rakitic. Titulars en el seu lloc, la carn en el rostidor del seu infern particular. La va tenir Messi d'esquena a la porteria en posició dubtosa (que li va fer dubtar fins a a ell mateix) i Neymar en un lliure directe i de nou Messi que va tornar a ensopegar amb el seu compatriota Rulli.

Ja no hi havia paciència. Fins i tot Messi efectuava els serveis de banda, fins a Mascherano corria a recollir pilotes perdudes a la seva àrea com si fossin tresors rodants. Se li anava el partit. Fins i tot Iniesta havia baixat el pistó i el partit es condemnava a un mà a mà entre argentins. Messi-Rulli cara a cara. I el porter de la cara de nen li va frustrar a la figura totes les seves intencions. A Messi, a Iniesta, mentre la Reial rebregava la seva suor perquè seguís sortint, el seu últim alè. Sí, feia olor de socarrim.