Selecciona Edició
Connecta’t

Onze escriptors opinen sobre el català i el manifest del bilingüisme

El diari EL PAÍS planteja a onze escriptors el debat obert després del manifest del Grup Koiné a favor que el català sigui la llengua preeminent a Catalunya

D'esquerra a dreta i de dalt a baix: Alzamora, Baixaulí, El Hachmi, Martínez de Pisón, Nadal, Olid, Roncagliolo i Serra.
D'esquerra a dreta i de dalt a baix: Alzamora, Baixaulí, El Hachmi, Martínez de Pisón, Nadal, Olid, Roncagliolo i Serra.

Alguns són catalans, d’altres no però estan establerts a Catalunya; uns escriuen en català i uns altres en castellà. A tots se'ls han plantejat dues preguntes concretes:

1. Què opina del debat obert després del manifest sobre el català del grup Koiné?

2. En la seva opinió, quina política lingüística hauria d'aplicar Catalunya?

Sebastià Alzamora

1. El debat sempre és positiu, no crec que faci mal parlar de la llengua. Però hi interfereixen qüestions polítiques i socials. No és només la llengua, també és la sociolingüística, del paper de la llengua a la societat. Al meu entendre, en una hipotètica Catalunya independent, el normal seria que castellà i català fossin cooficials. Més del 50% dels ciutadans són castellanoparlants, em semblaria absurd aplicar al castellà les mateixes restriccions que va patir el català. No em puc imaginar una Catalunya monolingüe.

2. Algun lingüista em dirà que a Catalunya es parlen 300 llengües, però n’hi ha dues que són predominants. El normal és que als serveis públics es puguin utilitzar les dues llengües, sense prejudici per a la llengua del territori, el català, i que qualsevol ciutadà pugui tenir el català com a llengua prioritària.

Manuel Baixauli

1. Em produeix perplexitat llegir i sentir tants insults i crítiques sobre un text que, excepte alguna frase desafortunada, només exigeix que el català no sigui prescindible per viure a Catalunya. Insults i crítiques proferits per gent que calla davant la censura i la repressió del català aplicada a València, on no tenim cap mitjà de comunicació en la llengua pròpia, on és molt difícil trobar escola en català.

2. La que els experts en llengua, més que els polítics, decideixin que impulsarà la recuperació del català com a llengua necessària i asseguri el respecte a totes les altres llengües.

Des de l'esquerra, Simó, Tusquets i Vidal-Folch
Des de l'esquerra, Simó, Tusquets i Vidal-Folch

Najat El Hachmi

1. Si tenim en compte que el manifest és una projecció de futur, és lícit que expressin les inquietuds en relació a la llengua, però no ho és tant fer-ho amb els mateixos tòpics de sempre. El més molest és que se segueixi relacionant els problemes de la llengua catalana amb la immigració quan, de fet, si no fos per la immigració, el català tindria molts menys parlants dels que té ara.

2. Potser seria interessant obrir un debat seriós sobre el model lingüístic que volem, però un debat que inclogui totes les veus i millor si és despolititzat. Es diu que la immersió té un gran consens i jo també ho percebo així, però potser ja fa bastants anys que funciona i es podrien analitzar les seves virtuts i defectes. Tampoc cal oblidar que hi ha altres territoris de parla catalana amb els quals potser valdria la pena unir esforços si es vol millorar la salut de la llengua.

Ignacio Martínez de Pisón

1. Aquesta és la famosa desconnexió: els independentistes han desconnectat de la realitat.

2. No veig cap motiu per no seguir practicant una discriminació positiva a favor del català amb l'objectiu que acabi havent-hi precisament un bilingüisme real.

Rafael Nadal

1. Comparteixo una profunda preocupació pel futur de la llengua catalana. Segurament els promotors encerten en el pessimisme del diagnòstic, però no comparteixo l'anàlisi històrica sobre la qual se sustenta el manifest.

2. Des d'una perspectiva democràtica, el pacte sobre la llengua que ve de la transició només pot ser substituït per un altre pacte que comprometi tots els sectors de la societat catalana. Mentrestant, esperaria del Govern i de les forces polítiques més convicció a l'hora de promoure el català en aquells sectors en els quals està absent.

Bel Olid

1. Vaig signar el manifest a títol personal i també com a presidenta de la l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC). En el debat agrairia menys bilis i més arguments, però quan es toquen temes tan sensibles com la llengua és d'esperar que hi hagi qui s'exalti o, fins i tot, aprofiti l'ocasió per tergiversar. Ara bé, no podem donar per bones determinades visions, com que defensar el català sigui sectari i, en canvi, atacar-lo sigui normal.

2. Aclariré en primer lloc, perquè sembla que els que defensem la supervivència del català ens hàgim de justificar, que la meva llengua materna és el castellà i que, com a traductora i escriptora, sóc una apassionada de les llengües i n’aprenc tantes com puc. El castellà és una llengua que té el suport de diversos estats, té més de 500 milions de parlants i no corre cap perill. El català, en canvi, no està en aquesta situació i necessita una protecció especial. No sé quina és la fórmula legal que s'utilitzarà, però ha de recuperar el paper que li correspon socialment com a llengua pròpia de Catalunya.

Santiago Roncagliolo

1. Mai havia vist tantes figures de la llengua que defensin parlar menys llengües. Mai havia vist gent del món de la cultura defensar la ignorància. Em sembla una mostra que els nacionalistes pretenen tornar a la gent tancada i ximple, perquè ells mateixos estan orgullosos de ser-ho.

2. Com a pare de família, vull que els meus fills parlin tots els idiomes que es pugui. Els serà útil per trobar feina i per gaudir de més cultures, com bé saben els fills d’Artur Mas i tots els dirigents nacionalistes que poden pagar-se la mateixa educació que ens volen negar.

Màrius Serra

1. És un espectacle poc edificant entre pigmeus, que són els meus, que volen oblidar la llengua dels watusi, un desig que no comparteixo. Veig la baralla gremial entre socis de ciència mal avinguts: lingüistes i sociolingüistes. Em fascina constatar la misèria intel·lectual de les reaccions que ha suscitat, les més furibundes entre els quals signarien a cegues un manifest similar en defensa del castellà a Califòrnia. Finalment, un rebot d'aquell “no toca” pujolista, dels que diuen que el debat és inoportú. Jo no ho subscric però crec que actua de mirall deformat de prejudicis molt arrelats.

2. No declararia cap llengua oficial en el procés constituent de la república catalana per no judicialitzar un debat complex que exigeix flexibilitat i criteri. Reforçaria el suport al català de manera més inequívoca, tant en l'Administració com en l'ensenyament.

Isabel-Clara Simó

1. El català s'està morint, i el bilingüisme el sentenciarà. Volem drets lingüístics per a tots els parlants, però no volem guetos: el català ens unirà a tots. Volem que el català i l'aranès siguin les llengües del territori (i en el futur, dels Països Catalans). Ara bé: a Catalunya no sobra ningú, tots hi cabem. Som una llengua minoritària, però tan digna i útil com totes les altres. Volem recuperar la dignitat.

Milena Tusquets

1. Opino que és una ximpleria. Quina altra cosa es pot opinar? Una de les nostres virtuts (dels catalans) és el bilingüisme. No?

2. Catalunya és bilingüe. A mi m'agradaria que els joves sortissin de l’escola parlant bé l’anglès i francès, són llengües que s'ensenyen, però malament. Caldria millorar això.

Ignacio Vidal-Folch

1. No m'havia adonat que s'hagués obert un debat ni m'he molestat a llegir el manifest, encara que el signen subjectes de nivell certament considerable. Però tal vegada imposar el monolingüisme català seria contraproduent per a ells; perquè si el castellà quedés reduït a la mateixa consideració oficial que el panjabi no seria ja vist com una amenaça, i llavors el Poder no tindria excusa per subvencionar els productes dels signants. A aquests, doncs, els convé més que es mantingui sempre viva la idea victimista que el català està amenaçat.

2. Qualsevol pare de família responsable hauria de reclamar per als seus fills la mateixa política lingüística que les nostres patriòtiques classes dirigents —començant pels successius presidents de la Generalitat— apliquen als seus fills: escolarització en un col·legi alemany, francès o britànic, i així estalviar-los el handicap de la immersió.