Selecciona Edició
Connecta’t

El Papa obre l’Església als divorciats que es tornin a casar

Francesc diu en la seva exhortació apostòlica sobre la família que “ningú pot ser condemnat per sempre”

‘Amoris Laetitia’
El Papa pren mate al final de la seva audiència setmanal al Vaticà. AP

Durant la seva exhortació apostòlica sobre la família, el papa Francesc s'adreça als divorciats que s'han tornat a casar per dir-los que “no només no s'han de sentir excomunicats, sinó que poden viure i madurar com a membres actius de l'Església”, i adverteix que “ja no és possible dir que tots els que es troben en una situació anomenada irregular viuen en pecat mortal”. Jorge Mario Bergoglio assegura que “ningú pot ser condemnat per sempre”, i afegeix: “No em refereixo només als divorciats en una nova unió, sinó a tots, en qualsevol situació en què es trobin”. El Papa demana al clergat amplitud de mires i misericòrdia a l'hora de destriar qui pot tenir dret als sagraments: “És mesquí aturar-se només a considerar si l'obrar d'una persona respon o no a una llei o norma general. Als sacerdots els recordo que el confessionari no ha de ser una sala de tortures, sinó el lloc de la misericòrdia del Senyor.”

L'exhortació apostòlica Amoris Laetitia, de 261 pàgines en la seva versió en espanyol, recull i interpreta les consideracions expressades pels bisbes durant el Sínode de la Família, però està cridada –molt en l'estil de Francesc– a incomodar els sectors més intransigents de l'Església. Com si ja sentís el cor dels descontents, Bergoglio adverteix: “Un pastor no es pot sentir satisfet només aplicant lleis morals als qui viuen en situacions irregulars, com si fossin roques que es llancen sobre la vida de les persones”. A aquests pastors els qualifica com a “cors tancats”, que s'amaguen darrere dels ensenyaments de l'Església “per asseure's a la càtedra de Moisès i jutjar, de vegades amb superioritat i superficialitat, els casos difícils i les famílies ferides”. El Papa fa una crida a analitzar les condicions de cada cas, i adverteix: “És possible que, enmig d'una situació objectiva de pecat, es pugui viure en gràcia de Déu, es pugui estimar, i també es pugui creure en la vida de la gràcia i la caritat, rebent per això l'ajuda de l'Església”. I afegeix, però només a peu de pàgina, malgrat la importància de la qüestió: “En certs casos, podria ser també l'ajuda dels sagraments”.

No obstant això, i “per evitar qualsevol interpretació desviada”, el Papa recalca que “de cap manera l'Església ha de renunciar a l'ideal ple del matrimoni cristià, reflex de la unió entre Crist i la seva Església, i que es realitza plenament en la unió entre un home i una dona” que “es donen recíprocament un amor exclusiu” i “fins a la mort”. El paràgraf següent del capítol vuitè diu: “Altres formes d'unió contradiuen radicalment aquest ideal, però algunes ho fan almenys de forma parcial i anàloga”. Bergoglio recull la proposta dels pares sinodals de “valorar els elements constructius en aquelles situacions que encara no corresponen o ja no corresponen” a la figura del matrimoni. A partir d'aquí, el Papa adverteix sobre “les dues lògiques que recorren tota la història de l'Església, marginar i reintegrar”, i adverteix que, “des del Concili de Jerusalem en endavant, el camí de l'Església és el de no condemnar ningú per sempre i difondre la misericòrdia de Déu a totes les persones que la demanen de cor sincer, perquè la caritat de debò sempre és immerescuda, incondicional i gratuïta”.

El Papa també fa autocrítica sobre certes actituds rígides de l'Església que han provocat rebuig: “Hem de ser humils i realistes per reconèixer que de vegades la nostra manera de presentar les conviccions cristianes i la manera de tractar les persones han provocat el que avui lamentem (…). Molts no senten que el missatge de l'Església sobre el matrimoni i la família hagi estat un clar reflex de la predicació i de les actituds de Jesús que, alhora que proposava un ideal exigent, mai perdia la proximitat compassiva amb els fràgils, com la samaritana o la dona adúltera (…). Estem cridats a formar les consciències, però no a pretendre substituir-les”.

L'exhortació, al fil del Concili Vaticà II, es mostra a favor d'“una educació sexual positiva i prudent” per a nens i adolescents “conforme avança la seva edat” i “tenint en compte el progrés de la psicologia, la pedagogia i la didàctica”, però es pregunta si les “institucions educatives [de l'Església] han assumit aquest desafiament”. Després d'advocar per una informació sexual que desenvolupi un “sentit crític” davant de “la invasió de propostes” i de “pornografia descontrolada”, el Papa defensa el “sa pudor” i critica que, “amb freqüència”, l'educació sexual es concentri en una invitació a mantenir “sexe segur”. “Aquesta expressió”, sosté l'exhortació apostòlica, “transmet una actitud negativa cap a la finalitat procreativa natural de la sexualitat, com si un possible fill fos un enemic de com cal protegir-se. Així es promou l'agressivitat narcisista en lloc de l'acolliment. És irresponsable qualsevol invitació als adolescents al fet que juguin amb els seus cossos i desitjos, com si tinguessin la maduresa, els valors, el compromís mutu i els objectius propis del matrimoni. D'aquesta manera, se'ls encoratja alegrement a utilitzar una altra persona com a objecte de recerques compensatòries de manques o grans límits”.

Encara que l'exhortació apostòlica no s'atura a analitzar l'escàndol de la pederàstia dins de l'Església, el Papa no deixa passar l'ocasió per advertir que “l'abús sexual dels nens es torna encara més escandalós quan passa als llocs on han de ser protegits, particularment en les famílies i les escoles i en les comunitats i institucions cristianes”.

MÉS INFORMACIÓ