Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Defraudar

S'obre la possibilitat de començar a regenerar les finances, la política i l'economia, posant sobre la taula que l'enginyeria fiscal, malgrat que sovint és legal, és antisocial

La màxima virtut dels #paperspanama, la investigació que està fent públics els noms de persones i empreses que operen a través de societats opaques, és posar sobre la taula el debat sobre el frau fiscal, i potser començar a generar un estat d'opinió menys tolerant amb els que menteixen i amaguen per no participar en el finançament d’allò públic.

Aquest debat és especialment benvingut al nostre país per, com a mínim, tres motius. D'una banda, perquè les xifres de frau a Espanya són vergonyosament elevades. Segons l’informe El avance del fraude en España durante la crisis, publicat pel sindicat de tècnics d'Hisenda (Gestha) i la Universitat Rovira i Virgili, més de 253.000 milions d'euros (!) escapen a Espanya al control del fisc. Això suposa el 25,6% del producte interior brut, i 6,8 punts per sobre de les xifres del 2008, abans de la crisi. Bàsicament, si fóssim capaços de posar fi al frau fiscal, aquí lligaríem els gossos amb llonganisses. Si ens cenyíssim a objectius més realistes i realitzables i aspiréssim a harmonitzar el nostre frau fiscal amb la mitjana europea o mundial (10 punts per sota de l'espanyola) podríem dir adéu a la crisi demà mateix. Us ho imagineu? Tornar a trobar feina, no patir per si ens posem malalts, recuperar els que se n'han anat a buscar-se la vida lluny, llunyíssim.

El segon motiu és la tolerància política amb el frau. Ni tan sols en els moments més durs d'aquesta crisi interminable, quan les retallades van començar a erosionar estructures clau de l'estat del benestar, quan comencem a saber que hi ha nens i nenes al nostre al voltant que no arriben a menjar tres vegades al dia, quan vam saber de suïcidis per no poder pagar la hipoteca, ni tan sols llavors, ni ara, hem vist que cap dels grans partits apostés per la lluita contra el frau fiscal com a prioritat política. Al contrari, les poquíssimes mesures empreses amb les grans fortunes s'han limitat a una amnistia fiscal per recuperar les engrunes del que s’havia defraudat anteriorment. El mateix Estat que entra a cops a casa dels que no poden pagar la hipoteca, es vesteix de majordom, ajup el cap i, fent genuflexions, demana disculpes als defraudadors per demanar-los que compleixin una miqueta la llei.

Finalment, la necessitat de començar a encarar el debat sobre el frau fiscal respon també a la tolerància social. Tot i que és evident que el problema principal per a les arques públiques no són els autònoms que de vegades facturen o paguen sense IVA o no declaren, sinó les grans empreses evasores, que a través de mecanismes tant il·legals com legalitzats aconsegueixen amagar i desviar milions, la veritat és que serà impossible canviar mentalitats i pràctiques polítiques si el debat no s'aborda a tots els nivells. Mentre l'èxit defraudador de l'autònom continuï sent rebut amb copets a l'esquena i no amb mirades de reprovació, fins que l'imaginari públic no connecti cada euro defraudat amb escoles pitjors, llistes d'espera més llargues a la sanitat pública o menys camions de bombers, serà difícil que la mirada de reprovació s'estengui fins als grans defraudadors.

Afortunadament, els casos de la infanta Cristina i els Pujol ja han anat generant un clima d'opinió més sever davant l'apropiació d’allò públic o l'enginyeria fiscal. Igualment, el sistema ideat pel Consorci Internacional de Periodistes d'Investigació de repartir la informació entre periodistes de 76 països ha aconseguit una cosa fins ara impensable: la impossibilitat de censurar cap part de la informació per part de cap mitjà per les seves connexions polítiques o empresarials. Gràcies al treball col·laboratiu, els milers de pàgines de la filtració panamenya s'aniran fent públiques i cap persona o ens té capacitat per parar-ho.

S'obre, doncs, la possibilitat de començar a regenerar les finances, la política i l'economia, posant sobre la taula que l'enginyeria fiscal, malgrat que sovint és legal, és antisocial. I mentre no es creïn els mecanismes legals per aturar-la, podem activar mecanismes socials d'ostracisme. Al defraudador, ni aigua.

Gemma Galdón és doctora en Polítiques Públiques