Selecciona Edició
Connecta’t
ENTREVISTA

Manel: “Volem seguir jugant, evitar la rutina”

El grup presenta ‘Jo competeixo’, el seu quart disc, fidel a una manera d’escriure textos poc convencionals

Els membres de Manel, Martí Maymó, Guillem Gisbert, Roger Padilla i Arnau Vallvé, d'esquerra a dreta.
Els membres de Manel, Martí Maymó, Guillem Gisbert, Roger Padilla i Arnau Vallvé, d'esquerra a dreta.

Es diu Jo competeixo, s'ha cuinat a Nova York, ha tingut per vegada primera un productor aliè a la banda, Jake Aron, i s'ha allunyat de l'electricitat del darrer treball del grup per entrar en l'electrònica. No ballable, no us enganyeu. “Sí, és cert”, diu Guillem Gisbert (34 anys), cantant i compositor del grup, “exceptuant peces com La serotonina i Sabotatge, que tenen un ritme alegre, la resta de cançons són més aviat tranquil·les, potser exceptuant també Les cosines”. No obstant això, l'aire general del disc mostra uns Manel... mutant? “Se'n pot dir així o evolució”, apunta Roger Padilla (33 anys), guitarra i segona veu, “hem volgut trobar coses noves que ens estimulin i ara no ens estimula el mateix que quan vam començar el 2008”.

Canvi és una paraula molt vinculada a aquest disc, que té so de novetat, terme molt reivindicat per la indústria discogràfica tradicional i, a més, concepte totèmic, com tecnologia o progrés. Intervé Guillem Gisbert: “Rutina i joc són paraules relacionades amb el so d'aquest disc. Per alguna raó hi ha alguna cosa que se'ns activa als quatre quan creiem que tornem a utilitzar un determinat recurs. Aquest treball permet a quatre persones passar-s'ho molt bé jugant a fer una cançó, explicant una història. Volem sortir de les rutines. Caure-hi i oblidar el joc, jugar amb les cançons, és una manera d'apropar-te al que és previsible i al que és evident. Tot i això, els nostres dos primers discos formen un bloc força unitari”. El canvi, pot apuntar-se, només afecta el vestit de les composicions, els seus arranjaments i sonoritat, ja que Manel continua fidel a un sentit melòdic i, especialment, a una manera d'escriure textos que s'escapen del que és convencional, “és que això és més difícil de canviar”, diu en Guillem, “té a veure amb com ets, què t'emociona o què t'inspira. Per exemple, com a oient acostumo a fixar-me en els textos, mentre que altres persones es fixen en la instrumentació”.

Malgrat la sonoritat electrònica, al disc hi ha sons, guitarres i ritmes que no són particularment nous, i que es poden rastrejar fins i tot als vuitanta. “La primera nit a Nova York en Jake ens va portar a un concert”, recorda Martí Maymó (31 anys), baixista, “i resulta que estava protagonitzat per saxos dels vuitanta, estil nocturn. Al començament ens va tirar enrere, però al cap de deu minuts ja hi estàvem enganxats”. En aquest grup de quatre caps parlants, sempre s'espera que algú acabi de concretar el pensament. Aquesta vegada ho fa en Guillem: “És que al final t'adones que un productor de 30 anys que grava sons actuals a Nova York resulta que s'emociona amb un saxo dels vuitanta. Aquest saxo i un ritme llatí com el de La serotonina i ja tens pop contemporani”, deixa anar entre riures. Per cert, aquest tema no és ni un divertiment ni un homenatge a Juan Luis Guerra: “Ens vam fixar en La bilirubina i vam fer servir una estructura similar, tot i que no idèntica. És una cançó, no un acudit ni una broma”, puntualitza Guillem.

Recórrer a un productor extern respon a la necessitat de trobar algú que els ajudés a donar una altra forma al so de la banda. En Guillem precisa: “Ens interessava ell perquè ens podia ajudar a eliminar l'acumulació de capes sonores, ja que treballar amb un bon baix i una bona bateria que ocupin tot l'espectre sonor ja satisfà. Volíem netejar, alliberar la guitarra del paper rítmic, no hi ha guitarres rítmiques al disc, fer-la un instrument més que canta”. En Martí afegeix: “Abans omplíem l'espectre sonor amb molts instruments, ara no tant, malgrat que hi ha molta varietat de sons, els necessaris per fer un vestit diferent”. Arnau Vallvé (32 anys), bateria, afegeix: “A més, tenen un material boníssim per aconseguir-ho, micros, instruments...”. Malgrat tot, que ningú pensi en un disc nu, sinó que és un disc ric en sons que no se superposen en capes. “De vegades t'excites i vas afegint capes i capes fins que et passes. Ens va passar a BBVA, on finalment vam restar elements que podien despistar sobre l'essència de la cançó”. Per cert, no es tracta d'una cançó contra el món financer, sinó el relat d'un atracament.

Un altre element que apareix a Jo competeixo és cert aire èpic en algunes peces, i ja se sap que l'èpica sol intuir-se com a companyia perillosa. En Guillem ho explica: “L'èpica és molt perillosa, pot anar associada a un recurs fàcil per generar emocions i nosaltres no pretenem generar emocions fàcils, tampoc complicades, que consti. Intentem ser fins. El que passa és que ben administrada dóna resultat. I tallar-te les ales només perquè t'estàs posant èpic, doncs... vaja, que t'ho permets i no passa res. Sempre que l'èpica funcioni, per descomptat”.

Joc, fugir de la rutina, llibertat creativa i èxit. Ser músic així ha de ser un regal. “Ser músic és magnífic”, diu Roger Padilla, mentre els altres assenteixen. Però és de nou en Guillem qui hi posa més paraules: “Un dimecres a la tarda i et veus com un grup de quatre tios treballant sobre una cançó que explica que el dimoni que ve a Barcelona. Això ens fa molta gràcia i, d'altra banda, fa que ens sentim molt afortunats”. Potser no es va escriure un dimecres, però es diu Temptacions de Collserola, una de les onze cançons noves de Manel, que des d'avui mateix ja es poden escoltar.