Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
OPINIÓ

Classismes barcelonins

Rebre refugiats queda maco, si sortim solidaris a la foto. Si el pobre diable ve de Sierra Leone i s’arrossega per Santaló empenyent ferralla, que escampi, tu, que fa olor de peixatera i no estem per perdre ‘charme’

Fa uns dies van aparèixer a la premsa dues notícies que no solen anar plegades. Una reflectia l’enèsima polèmica pels concerts educatius a les escoles de l’Opus Dei que segreguen per sexes. La segona, també de l’àmbit educatiu, cridava l’atenció sobre el fet que hi ha escoles amb un percentatge d’immigració elevadíssim i d’altres, la majoria també concertades, gairebé sense cap alumne que es digui Ahmed, Nelson o Fatumata a les seves aules.

Tinc per l’Opus Dei la mateixa estima que ells per mi, o sigui, zero, però us explicaré una cosa: a la immensa majoria de gent que no es pot pagar una escola concertada li dol igual que se segregui en funció de sexe com de classe, que és el que fan les escoles concertades progres i conservadores, de més de sis-cents euros al mes, a les serres de Barcelona o de l’àrea metropolitana. El més fàcil és clamar contra l’Opus Dei mentre l’educació pateix una veritable segregació per classes que en algunes escoles podríem dir que ho és fins i tot per ètnies. Les escoles bombolla poden ser religioses o laiques, però totes són riques i, això sí, veiem com la nostra esquerra guai passa de puntetes pel tema i treu el drap de l’Opus.

Funciona cada vegada menys. S’esgoten els últims espais dels benpensants barcelonins. Tant hi fa el tema: els barris, l’educació, la cultura i, si m’apures, potser la pobresa i tot. La gent bé d’esquerres sent el cant del rossinyol i, com aquestes estàtues de la Rambla, es cobreix de maquillatge per veure si així aguanta una mica més sense caure. Els fallen els mites, Félix de Azúa envia Ada Colau a servir en una peixateria. Quin escàndol, aquí es juga. Així que existia un classisme d’esquerres i espanyolista, i ara tots dissimulant! No sé si d’Azúa enviaria Ernest Urtasun o Marc Bertomeu, nois de famílies benestants, a despatxar peix.

Res, de morros des del pedestal. Colau els ha fet un set i se senten menyspreats perquè l’herència política els tocava a ells. Tot havia d’estar lligat, aquí també. Cada nova fornada esperava la finca de la que tant li havien parlat els progenitors, però la cosa està malament i ni l’expedient acadèmic ni els cognoms amb guió o de són el que eren.

És divertit veure com se’ls trenquen els debats. Han intentat contraposar el territori al país (per no anomenar-lo així) i els barris al territori. Mai de la vida trepitjaran Llefià o Sant Ildefons. Fa dues setmanes, en un sopar amb alguns d’aquests contorsionistes, vaig comprovar que saben de barris tant com del Pallars. Res. Tot el que saben de la Zona Franca és que sona malament. Per això, avui Nou Barris té més a veure amb el Berguedà que amb Sant Gervasi; Maria Dolors Sabaté sap que als barris de Badalona falten serveis socials i equipaments i Parlón s’allunya de l’esquerra pija tant com pot, ai, que embruta. Als districtes de Barcelona que en veuen de tots colors pot ser que els interessi poc la independència, però a qui han deixat de votar són els que s’han passat quaranta anys tutelant-los.

La cultura catalana era per a ells poc menys que per a les famílies conservadores, res. I han continuat penjant a tot el que es produeix en català l’etiqueta de nacionalista. Doncs ni així, i mira que els successius governs de CiU els han ajudat en la tasca d’enderrocament. El superb llegat d’equipaments culturals contrasta amb la pobresa d’idees, tenint en compte el graner de projectes municipals, lamentable. Cultures? Tips de pregonar l’internacionalisme i fins a endossar-nos un Fòrum ara resulta que Barcelona pateix pel turisme i això n’afecta l’essència.

A la nostra esquerra de categoria, la mala consciència de classe la porta a queixar-se del World Mobile Congress i fins i tot de la Fórmula 1. Però amb la boca petita, tot sigui dit, que no se sentin entre ells. Amb la mateixa boca petita amb què es demanen refugiats. Rebre refugiats sempre queda maco, si sortim solidaris a la foto. Si el pobre diable ve de Sierra Leone i s’arrossega per Santaló empenyent ferralla, que escampi, tu, que fa olor de peixatera i no estem per perdre charme.

I així, gairebé tot. El millor és que ara podem dir-ho sense que ens plantin cara. Perquè som molts, massa, els que ens fem un tip de riure quan segons quina esquerra barcelonina reclama encara el pedestal, la seva autoritat moral. La seva escola.

Francesc Serés és escriptor.