Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

L’efecte nostàlgia

És natural que s’esgotin fins al final les astúcies pensant en el cop d’efecte o en la possible finta que limiti les pèrdues si arriben les noves eleccions

Al comboi dels il·lusos hi viatja de tot, però a l’últim vagó, al furgó de cua, hi viatgen els que donen curs a la imaginació i creuen que els finals de cinema són un reflex del que passa al carrer. Són molts els qui conceben avui —i fins al 2 de maig, o el 23 d’abril, com a termini final, segons Pedro Sánchez— un pla de pel·lícula, d’infart portat fins al last minute i com qui diu a misses dites. Els Estats Units van viure la confirmació d’un president en aquest last minute, la Generalitat catalana té acreditada l’aptitud per al suspens en el límit de la campana i res no fa pensar que passi una cosa diferent amb el Govern espanyol.

No estic segur, però, que aquest final estigui pensat com a telefilm amb un guió de tarda per fer el ronso, ni d’òpera bufa amb llibret hilarant. Crec més aviat que ningú no està entrenat a negociar a tantes bandes i des de quatre fragilitats. És natural que s’esgotin fins al final les astúcies pensant en el cop d’efecte o en la possible finta que limiti les pèrdues si arriben les noves eleccions.

Pel que sembla, qui en pot sortir més ben parat són tant el PP com el PSOE. De la sensació de desgavell actual pot néixer un efecte nostàlgia, i tots dos partits poden recuperar un votant que va viure l’excursió lúbrica de Ciutadans o de Podem, quan ja sap que no ha servit de res. L’efecte nostàlgia tornaria a engrossir els percentatges dels partits grans —sobretot a les zones més conservadores d’Espanya— i fins i tot podria donar com a resultat final una fatalitat aritmètica. Bé prou que podria succeir que l’única aliança possible després de les pròximes eleccions fos un govern de PP i PSOE que ningú no anomenaria de “gran coalició” sinó de “solució fatal” o “solució única”. La davallada emocional seria de campionat, almenys per als qui creuen que hi ha en el resultat del 20-D una oportunitat per desenrunar i apedaçar una mica la vergonya sagnant del govern del PP i la ferida massiva sobre una població sotmesa per una crisi que va arrencar el 2007 i que està disposada a complir una dècada de plenitud l’any vinent.

Però els del comboi il·lús segueixen tretze són tretze, com Errejón. A mi aquesta música cada dia m’explica més coses i fins i tot em fa creure que entre socialistes i podemites hi pot haver caps lligats ja. El PSOE ja ha exhibit, de cara als poders reals, la seva bona voluntat política i el seu afany d’ordre sense grans canvis. Ha pactat amb Ciutadans i ha demostrat lleialtat sistèmica, però no n’hi ha prou perquè falten suports. Avui no pot fer cap altra cosa que aspirar a sumar-hi Podem, una part de Podem o com a mínim a negociar-hi comptant-los com a ministres, amb un pacte macro, o amb altres mecanismes de compensació. Davant dels poders forts que creuen desaconsellable l’acord del PSOE amb Podem, els socialistes poden respondre amb el resultat del 20-D i la impossibilitat de trenar un altre acord. I a Podem algú pot estar pensant el mateix, perquè una contribució d’algun tipus a aquest nou govern pugui ratificar el seu paper institucional per actuar com el que ja són: locomotores d’una tensió d’esquerres que havia desaparegut del mapa i ara amb ells ha tornat, amb el milió de vots d’IU i amb les perifèries afins.

L’última acrobàcia el 22 d’abril (o l’1 de maig) podria ser el naixement d’un acord negociat amb Ciutadans i fins amb Podem, o armat només amb Podem i altres col·laboradors necessaris. Aquesta podria ser la manera de no arruïnar el futur del PSOE per als pròxims anys i impedir que les noves eleccions regalin als socialistes un victòria compartida amb el PP, directament suïcida per a un PSOE que no tindria més remei que fer el que li demanen avui els poders reals. La sinonímia entre guanyar al costat del PP i fer-se l’harakiri seria perfecta. El qui hauria guanyat de debò són els mateixos que ara encoratgen i aplaudeixen la discòrdia entre els tres partits perquè l’objectiu últim és activar l’efecte nostàlgia, restituir l’ordre perdut i tornar a la pau bivalva. D’aquí, potser, la levítica placidesa de Rajoy.

Jordi Gracia és professor i assagista.