Selecciona Edició
Connecta’t

Català a cop de manifestos

El text del Grup Koiné s’afegeix a la colla de pronunciaments sobre la salut de la llengua des de 1979

La cultura catalana ha tingut tendència a treure la llengua a cop de manifestos.
La cultura catalana ha tingut tendència a treure la llengua a cop de manifestos.

Koiné a favor de la preponderància del català en una futura república independent (Per un veritable procès de normalització lingüística a la Catalunya independent) demostra una tendència persistent a animar el debat lingüístic mitjançant aquest gènere, més apel·latiu i amb ganxo mediàtic que, posem per cas, un estudi acadèmic. La passió pel manifest, sempre amb firmes reincidents, és tal que, fins i tot, documents que formalment eren una anàlisi editorial han passat a la història dels manifestos. És el cas del text Una nació sense estat, un poble sense llengua?, publicat per Els Marges el 1979 i conegut popularment com el Manifest d’Els Marges.

El manifest promogut per Koiné no és el primer en la reivindicació de l’oficialitat única del català. L’abril de 1997 es publicava Per un nou estatut social de la llengua catalana. El document defensava que l’oficialitat compartida fa que el català no sigui necessari per viure a Catalunya i considerava “insensat o malintencionat” reduir la protecció de la llengua catalana a l’afirmació dels drets lingüístics individuals sense tenir en compte el criteri territorial. Els signants, entre els quals figuraven Lluís Maria Xirinacs, Josep Benet, Salvador Cardús i Jaume Cabré, consideraven que conceptes com tolerància i drets lingüístics servien per perpetuar el procés de minorització del català i sostenien que la llengua no és només un instrument de comunicació, sinó també una manera de veure el món, “una casa que ajuda a convertir en poble els que l’habiten”.

“El bilingüisme és un salconduit per viure només en castellà”

PAU VIDAL

1. La situació actual del català justifica el manifest? Hi ha tres punts clau per fer-se una idea de l’estat de la llengua: un, l’ensenyament secundari. Tot el guany (en ús i en qualitat) que s’ha produït a primària es perd a secundària. Als instituts, el prejudici anticatalà d’alguns sectors i els hàbits de convergència (canviar-se a la llengua de l’interlocutor) adquirits per tots els infants fan que el català gairebé s’invisibilitzi. La degradació qualitativa és sagnant, i si algú ho nega és que no ha trepitjat un institut. Dos, la nova immigració: només el 6% dels nouvinguts del segle XXI té el català com a llengua de relació. És una dada importantíssima: menys d’un de cada deu. Qui creu que així es podrà contribuir a la transmissió intergeneracional positiva? I tres: la llengua no marcada ja és rotundament el castellà. Només el 40% dels catalanoparlants s’adrecen en català als desconeguts, i d’aquests, dues terceres parts canvien si l’interlocutor respon en castellà. És a dir: només el 12% dels catalanoparlants mantenen la llengua en converses bilingües. El 88% de les interlocucions entre parlants de llengua diferent es fan en castellà (o fins i tot entre catalanoparlants, paradoxa que els més optimistes asseguraven ja extingida). És la llengua que s’usa per defecte. Quant de temps pot sostenir una situació així una llengua en recessió?

2. El bilingüisme és un problema? Socialment parlant, és un problema per a les llengües dominades, perquè les aboca a la residualització. El bilingüisme a la catalana pressuposa igualtat de condicions jurídiques, que a l’hora de la veritat no es donen (vegeu l’etiquetatge, per exemple). El desequilibri és aclaparador: es manifesta en la protecció legal, l’absoluta parcialitat de la justícia en cas de conflicte (quantes denúncies per abusos lingüístics s’han resolt amb condemna?) i les tendències que arrossega la globalització, que afavoreixen les llengües dominants. Encara hi ha un altre factor que no es considera: la tendència dels parlants de llengües dominants al monolingüisme diguem-ne natural. De la mateixa manera que el turista ianqui s’espera que el nadiu li contesti en anglès, la situació de bilingüisme a la catalana ha consolidat la creença d’àmplies capes de l’emigració espanyola que el bilingüisme és un salconduit per viure en castellà sense fer cap esforç d’aproximació a la llengua del país. És el fons que oculta el supremacisme a la Ciudadanos: bilingüisme vol dir que tu sàpigues dues llengües perquè jo pugui continuar vivint tranquil·lament en la meva. Hi ha sociolingüistes que destaquen la dada positiva que el 13% de pares castellans parlen en català als seus fills, però això vol dir que l’altre 87% no pot (perquè no el parla) o no considera necessari fer-ho. Una bona dada fóra saber quin percentatge de pares de la nova immigració transmeten la pròpia llengua i quin el castellà.

3. Com podrien assolir-se els objectius que proposa el manifest en una Catalunya ja independent? Això, ara com ara, no ho pot respondre ningú, i és una de les coses que el manifest convida a fer. S’han fet moltes propostes interessants, que s’haurien de debatre al moment del procés constituent. Ara, és obvi que ateses les circumstàncies caldrà un mínim de protecció i promoció legals, tant del català com de l’aranès. L’administració i l’escola han de ser en la llengua pròpia, això és indiscutible. Oficialitat, territorialitat... Ja ho veurem. A mi em sembla bàsic que hi ha d’haver àmbits de monolingüisme, que tota llengua necessita per sobreviure. Però que ningú es pensi que l’Estat català serà monolingüe, perquè això avui dia és impossible (de la mateixa manera, tothom entendrà que tampoc es pot perpetuar el monolingüisme en castellà, més enllà de les generacions actuals). Moltes propostes van en la línia de la promoció de les llengües de la immigració, perquè el futur és multilingüe i, en aquest sentit, tenim la sort d’haver-ne rebut un ventall molt variat. I per descomptat el castellà hi serà present, perquè és inimaginable que desaparegui del país. Seria com pretendre obviar l’anglès... Si és la llengua en què es redacten més de la meitat dels treballs universitaris de les carreres de ciències!

4. Si finalment no hi ha estat propi, no hi ha alternativa? Està esgotada la normalització lingüística? El procés de normalització lingüística també s’ha fet molt a la catalana, és a dir, sobre el paper. Una mica com les lleis de desconnexió. Agafem la policia, per exemple. Els Mossos d’Esquadra són un cos exemplar en molts aspectes, però en aquest... La normativa estableix que la llengua de relació dels agents de la policia catalana entre ells i amb la població és la catalana. I això, calculant una mitjana de tot el territori, si es compleix al 50% ja és molt. I tiro llarg. La llei hi és, la normativa existeix... però s’incompleix i no passa res. I si mirem l’àmbit de la justícia, la cosa ja es converteix en un sarcasme. L’etiquetatge, l’audiovisual... Ja pots anar establint normatives, que si l’ase no vol beure... I no oblidéssim que mentre ens escarrassem a desplegar l’indesplegable, la degradació qualitativa es va accelerant.

Pau Vidal és lingüista i membre del col·lectiu Koiné, impulsor del manifest presentat el passat 31 de març.

El 2003 se’n van publicar dos. El Manifest per la normalitat efectiva de la llengua catalana va sorgir durant el recorregut de la Renovació de la Flama de la Llengua, i entre les adhesions figurava la d’Esquerra Republicana. L’altre, impulsat per la Coordinadora d’Associacions per la Llengua (Pel futur del català, única llengua oficial), denunciava la fal·làcia del bilingüisme com una estratègia assimiladora. En l’acte de presentació a les Cotxeres de Sants va intervenir “l’historiador Oriol Junqueras” des d’un audiovisual. Aquell mateix any, ERC, en el seu projecte d’Estatut de l’Estat Lliure de Catalunya en el marc del Regne d’Espanya, deia —després d’establir que la llengua pròpia de Catalunya és el català, i la seva oficialitat— que la Generalitat ha de garantir el coneixement del castellà i el dret d’usar-lo oficialment d’acord amb l’ordenament constitucional vigent.

L’octubre del 2012 es feia públic El català, única llengua oficial del futur estat català independent, que recollia amb preocupació que darrerament, “ateses les fermes perspectives d’assolir la independència”, surten opcions frívoles i sense rigor que defensen la cooficialitat del català i del castellà. “Llavors, de què serveix, al nostre idioma, la independència política?”, es preguntava. El manifest descrivia “la joia que experimenten la majoria de pares catalans d’origen espanyol, llatinoamericà, asiàtic o africà quan veuen els seus descendents parlant un català correcte”.

Manifestació del 1985 per demanar a Telefónica la retolació en català.
Manifestació del 1985 per demanar a Telefónica la retolació en català.

Òbviament, les posicions crítiques amb la política lingüística de la Generalitat també tenen el seu paquet de manifestos. El més conegut és el Manifiesto de los 2.300, de gener de 1981. Intel·lectuals i professionals que vivien i treballaven a Catalunya (Amando de Miguel, F. J. Losantos i Esteban Pinilla, entre d’altres) denunciaven que drets com els d’ús públic del castellà o l’ensenyament amb la llengua materna eren menystinguts pels poders públics catalans. Sostenir, escrivien, que la coexistència de dues llengües en un mateix territori és impossible i que, per tant, ha d’imposar-se una a l’altra “legitimaria el genocidi cultural de prop de tres milions de persones”. El juny del 2008, el Manifiesto por la lengua común demanava a les autoritats espanyoles que intervinguessin per preservar el dret de l’educació en llengua castellana. “Les llengües cooficials autonòmiques han de figurar als plans d’estudis (...) però mai com a llengua vehicular exclusiva”. Mario Vargas Llosa, Albert Boadella o Carlos Castilla del Pino n’eren signants. El diari El Mundo va organitzar amb èxit una campanya d’adhesions.

"En 30 anys, el català ha atret parlants de castellà cap al bilingüisme”

RUDOLF ORTEGA

1. La situació actual del català justifica el manifest? La llengua catalana paeix molt malament els manifestos, que solen servir per separar i enquistar posicions, en contra del que passa amb els discursos (Guimerà el 1895, Fabra el 1934 o Solà el 2009), que congrien consensos sota el paraigua de l’autoritat indiscutida. La situació del català justifica la posada en marxa de polítiques actives i de més propostes de normalització, i no pas de batusses públiques a mata-degolla. Les darreres dades de l’Enquesta d’Usos Lingüístics confirmen l’estancament —si no reculada— de la majoria d’indicadors importants, després de la sotragada sociolingüística que ha comportat la nova immigració i de comprovar com moltes conquestes es desfan com un terròs de sucre. Però tampoc es poden obviar els factors positius, la negació dels quals només és compatible amb una ceguesa pertinaç. En els darrers 30 anys el català ha atret parlants de castellà cap al bilingüisme en català, fins al punt que hi ha més parlants de català de segona llengua (3.087.200) que no pas de primera (1.940.000), i el comportament en alguns àmbits, com ara internet i les noves tecnologies, demostra que podem confiar —una mica almenys— en els joves, una franja d’edat suspecta de renunciar a la llengua en benefici del castellà. Però sempre hi ha hagut un sector descontent amb la velocitat de la normalització lingüística, el dels qui, en paraules d’Antoni M. Badia i Margarit fa 30 anys, “perden la paciència davant els fruits migrats de la normalització tal com aquesta es duu a terme entre nosaltres”.

2. El bilingüisme és un problema? El problema és la proposta de bilingüisme procedent de sectors com Ciutadans i el PP, que busquen, com passa a Lleida, el disseny d’una política pública en dues llengües que permeti al ciutadà monolingüe en castellà seguir sent monolingüe. És doncs un bilingüisme de drets, mai de deures, perquè el fet d’aprendre i fer servir el català no és percebut com una necessitat ni tampoc com un imperatiu de cap mena. I el bilingüisme entès —ara sí— com la competència dels parlants en totes dues llengües, més que un problema, és una realitat que no pot ser escamotejada i a la qual hem de fer que també aspiri el català: avui dia, a Catalunya, hi ha 1.200.000 persones que parlen castellà però no parlen català, tot un oxímoron mental per a aquells que fan bandera de bilingüisme però sistemàticament titllen les mesures de foment del català de “polítiques identitàries”. El bilingüisme no pot ser un problema si s’entén com una addició de competències que redundi en benefici de l’individu, en el benentès que ha d’actuar, no pas com l’antesala de la tan temuda substitució lingüística (desmentida pel català, almenys a Catalunya), sinó d’un multilingüisme que serà característic del segle XXI.

3. Com podrien assolir-se els objectius que proposa el manifest en una Catalunya ja independent? És difícil de dir. Caldria reservar alguns àmbits en els quals l’ús del català fos imprescindible, tot evitant el bilingüisme per duplicació, de manera que l’usuari hagués de passar pel català. Però això xocaria amb principis de ciutadania bàsics. A banda del debat sobre l’oficialitat, sempre s’ha sostingut que en la Catalunya independent es mantindria el dret d’ús del castellà, una qüestió que es dóna per descomptada. Ara bé, ¿es consagrarà aquest dret a la mateixa Constitució? Seria difícil mantenir l’opció contrària amb un 55% de parlants de castellà com a llengua inicial, però les conseqüències serien immediates: de seguida serien vàlids i legals tots els actes fets en castellà (no només l’ús interpersonal, també contractes, convenis, relacions amb l’administració), de manera que l’hipotètic monopoli del català en alguns àmbits es veuria amenaçat. I el mateix passa amb el coneixement del castellà: si la República catalana en garanteix el dret, haurà de ser ella mateixa qui inclogui l’ensenyament del castellà en el currículum obligatori, tot comprometent-se a formar ciutadans bilingües. Abans de decidir de quina manera es poden assolir els objectius plantejats, caldrà saber quins drets s’està disposat a recollir en la nova carta magna.

4. Si finalment no hi ha estat propi, no hi ha alternativa? Està esgotada la normalització lingüística? És un error creure que la normalització ens havia de portar a una estació de destí anomenada normalitat. I no és això: ens haurem de conformar amb l’aplicació continuada d’un seguit de mesures que ens garanteixin una resiliència permanent a les successives sotragades, vinguin de la política o de la demografia. En cap cas es pot renunciar a l’aplicació de polítiques actives que pretenguin fomentar el català, primer desplegant del tot la llei vigent (de la qual encara hi ha articles per desenvolupar), i segon elaborant si molt convé una nova llei, tenint en compte que l’actual (de 1998) no va preveure ni l’impacte de les noves tecnologies en la llengua ni l’arribada d’una nova onada migratòria. I dos motius més per persistir-hi: d’una banda, ningú sap a hores d’ara ni quan ni com es podrà constituir un estat propi, i no ens podem jugar la salut de la llengua a una sola carta; i de l’altra, l’existència d’un estat, tal com mostra el cas del gaèlic irlandès, o sense anar tan lluny el del mateix català a Andorra, no és suficient perquè una llengua en inferioritat pugui sobreviure en condicions. Cal entendre que la llengua és una gran infraestructura, sobre la qual s’han de fer inversions permanents.

Rudolf Ortega és lingüista i autor de la secció ‘Brou de Llengua’ d’Elpais.cat.

L’any 2014, la Plataforma Libres e Iguales va publicar un manifest en resposta “al desafiament separatista de Catalunya”, on afirmava que el nacionalisme anteposa la identitat a la ciutadania, els drets mítics d’un territori als drets fonamentals de les persones, i que s’arracona “com a estrangers al seu propi país un aclaparador nombre de ciutadans”. El text feia una crida als partits a evitar “la derrota de la democràcia espanyola”. Mario Vargas Llosa, Jon Juaristi i Adolfo Suárez Illana n’eren alguns dels primers signants. Aquell mateix mes, una colla de personalitats (José Manuel Caballero Bonald, Victoria Camps, Manuel Gutiérrez Aragón, Baltasar Garzón...) signaven un manifest de rèplica (Una Espanya federal a una Europa federal) on demanaven arribar a consensos per reformar la Constitució en un sentit federal i el reconeixement de les identitats diverses del país.

Marxa a Barcelona del 2003 promoguda per la Coordinadora d'Associacions per la Llengua catalana.
Marxa a Barcelona del 2003 promoguda per la Coordinadora d'Associacions per la Llengua catalana. efe

Al marge de manifestos, la posició actual d’ERC i Convergència és la defensa de la cooficialitat. El programa electoral d’ERC el 2012, després de constatar l’avenç del català, contradient una notable literatura apocalíptica (“encara queden bosses de parlants monolingües a Catalunya, però representen un percentatge molt menor que el que hi havia l’any 1983”), proposava una república catalana on “el català serà llengua nacional, pròpia i d’ús preferent a tots els nivells de l’administració així com el castellà gaudirà de l’estatus de cooficial”. El Consell Assessor per a la Transició Nacional (2014, document 10) proposava l’ús preferent del català “sens perjudici de l’ús del castellà”. El programa electoral de Junts pel Sí (setembre 2015) assegurava que “la llengua castellana continuarà sent llengua oficial a Catalunya”. Els diferents esborranys de constitució de la república catalana que han proposat autors diversos defensen la cooficialitat del castellà en el cas de Santiago Vidal i Oriol Vidal-Aparicio. El projecte de Joan Fonollosa fixa el català com a llengua oficial i s’estableix una moratòria de deu anys “durant els quals els ciutadans de Catalunya es podran relacionar també amb les institucions de Catalunya en llengua castellana”.

En un estudi d’Albert Branchadell a la Revista d’estudis autonòmics i federals (número 21), s’explica que entre 1991 i 2008 a Europa van aparèixer 18 nous estats, vuit dels quals són heterogenis lingüísticament (i on menys del 80% de la població parla la mateixa llengua). Doncs bé, d’aquests vuit estats, sis van començar la seva singladura amb un règim de monolingüisme oficial. Quatre han deixat de ser-ho i als altres dos el monolingüisme oficial és objecte de contestació. Branchadell és un dels 15 signants d’un article (Ara, 6 d’abril) on es critica, entre d’altres aspectes, que el manifest de Koiné identifiqui bilingüisme amb la desaparició de la llengua més feble, culpabilitzi la immigració i desqualifiqui les enquestes científiques.

Taula presencial de la presentació del manifest pel català la setmana passada a la UB.
Taula presencial de la presentació del manifest pel català la setmana passada a la UB.

Una darrera aportació teòrica al debat figura, novament, a Els Marges, al seu número 108 d’aquest hivern. Es tracta de l’article de Montserrat Sendra i F. Xavier Vila sobre l’estatus de les llengües a la república catalana. Els autors recullen una evolució de l’independentisme que s’aplica a minimitzar els aspectes conflictius de la relació entre el català i el castellà, una “mutació discursiva” de l’independentisme durant la dècada dels 2000 que passa d’una visió conflictivista del multilingüisme social a percebre positivament la diversitat lingüística. Artur Mas (2012) defensa que el castellà també és patrimoni de Catalunya i afirma que seguirà sent llengua oficial, i Oriol Junqueras (2012) dóna suport igualment a l’oficialitat del castellà. Allà on el nacionalisme veia la necessitat d’alliberar un país, el nou independentisme proposa construir un estat per millorar les condicions de vida. Aquesta “basculació de l’èmfasi des de la nació cap a l’estat podia semblar menor, però en realitat resulta transcendental”. A més, conclouen, seria convenient no mantenir una mirada obsessiva sobre l’oficialisme de les llengües perquè la major part de la política lingüística no es duu a terme solament amb mesures explícitament glotopolítiques. Molt més importants són mesures sobre la natalitat, un model econòmic que no demani immigracions massives o la configuració d’un espai audiovisual amb forta presència del català.