Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
LLIBRES

Addicció al testimoni

Cal haver escoltat i patit amb qui ha patit, com Aleksiévitx, per no parar de llegir

Una dona ucraniana plora al costat d’un monument en honor a les víctimes de Txernòbil.
Una dona ucraniana plora al costat d’un monument en honor a les víctimes de Txernòbil.

El primer relat de La pregària de Txernòbil, “Una veu humana”, comença amb una frase que resumeix els llibres que ha escrit Svetlana Aleksiévitx fins aleshores: “No sé de què parlar… De la mort o de l’amor? O és el mateix…? De què, aleshores?”. La narradora, Liússia, explica com va morir el seu marit, treballador a la central nuclear, què significa estimar algú. Vàssia es desfà a causa de la radiació i ella l’acompanya fins que mor sense poder tocar-lo, la història de la dissolució de la Unió Soviètica.

Aquest amor que Aleksiévitx recull de la tradició i torna a omplir d’arguments i de significats el trobem també a Els nois  de zinc. Una mare anònima que s’ha desviscut per pujar tota sola el seu fill veu com l’hi tornen en una caixa de zinc: “Si vaig continuar amb vida després de la mort del meu fill, va ser gràcies al meu germà. Va passar una setmana sencera dormint a terra al costat del meu sofà, com si fos un gos. Feia guàrdia. L’única cosa que em passava pel cap era córrer al balcó i saltar des del setè pis...”.

És molt difícil parlar de l’amor com ho fa Aleksiévitx. S’han d’haver vist i sentit moltes vivències, s’ha d’haver passat a través dels altres per poder entendre i descriure un fenomen tan complicat de narrar. No n’hi ha prou, amb escoltar, s’han de posar moltes vegades els dits dins les nafres pròpies i alienes, s’han de travessar sentiments i conceptes i tenir el talent de saber-los escriure.

Als antípodes dels escriptors que pensen que saben alguna cosa que els altres desconeixen, Aleksiévitx necessita el que la gent sap. De les vivències a les categories històriques, dignifica el fet quotidià i situa els personatges com a agents d’una altra revolució soviètica, potser més intensa que l’anterior, més profunda, menys espectacular però tremendament efectiva, conscient que ha complert el cicle de triomf, estabilització i derrota.

LA PREGÀRIA DE TXERNÒBIL / ELS NOIS DE ZINC

Svetlana Aleksiévitx

Raig Verd

400 / 336 pàgines

21,90 euros c. u.

El lector, afortunat, té a les mans el fruit d’anys de treball, el resum de milers de veus que ens parlen de conceptes que semblen aliens. El deure d’anar a la guerra contra uns enemics, desconeguts a l’Afganistan i invisibles a Txernòbil. Els voluntaris saben que s’han d’enfrontar a l’infern del reactor amb una simple pala. Les infermeres que tenen cura dels ferits al front de guerra compren benes al mercat negre de Kabul perquè el material que els arriba està en unes condicions pèssimes. Hi ha el deure perquè hi ha l’honor, encara, l’honor de no fer-se enrere... De vegades el deure de demostrar que encara s’és un gran país, de vegades de demostrar que, malgrat que el país ja no és gran, els homes encara ho són.

Hi ha també el fatalisme, l’èpica i la tragèdia, i Aleksiévitx demostra que la literatura és un gran camp de proves, un enorme espai on es pot experimentar, fracassar i tornar a escriure. De quantes entrevistes deu haver prescindit? Quantes vegades les deu haver reescrit per aconseguir aquesta inqüestionable forma de veritat estètica? D’entre les moltes virtuts que tenen els llibres d’Aleksiévitx hi ha, sens dubte, la revaloració de conceptes que les literatures europea i nord-americana, acomodades elles, han deixat de banda. Al costat de la importància del diàleg en l’entrevista, primigeni i ple de sentit, del retorn al contacte amb la vivència i amb l’altre.

Els homes que s’enfronten a la radiació del reactor nuclear amb una simple pala no deixen de ser el correlat de l’escriptor que només necessita una gravadora. Les mares i les dones dels soldats que arriben del front connecten amb la tradició èpica que funda la nostra tradició literària. I amb l’èpica, la pietat: cal haver escoltat i patit al costat dels qui han patit, perquè el lector no pugui parar de llegir, perquè pugui compartir, amb Aleksiévitx, la paraula de l’altre. És a través dels altres que ens és permès parlar: tot relat acaba sent col·lectiu.

Hi ha, també, el revers, l’addicció. L’addicció d’Aleksiévitx al testimoni i la que crea en el lector. L’addicció dels entrevistats a un país enorme amb sotracs enormes que demanen respostes enormes. Si no és gran, és que no paga la pena. L’addicció a la guerra, al risc, al deure, a la història que passa de les tripulacions dels helicòpters que ataquen els afganesos als que sobrevolen la radiació. L’addicció a la ferida i a la cerca de la cura, encara salvífica, de la literatura en majúscules.

Els lectors estem de sort. Després de Temps de segona mà, Raig Verd publica Els nois de zinc i La pregària de Txernòbil. Des del present, arribem als anys setanta i davallem fins a La guerra no té rostre de dona i a Darrers testimonis. Quan Marta Rebon acabi de traduir aquests dos llibres tindrem en català una de les aventures literàries més extraordinàries de les darreres dècades.