Venen fum
El govern català està perpetrant la marxa enrere més famosa de tots els temps amb el vistiplau dels assilvestrats de la CUP
Ja han passat 100 dies d’ençà que Carles Puigdemont va ser nomenat president de la Generalitat amb el vistiplau de l’anterior president Mas i amb el suport dels anticapitalistes, que havien fet un procés de consulta i participació entre les seves bases molt a l’estil soviètic (insults, pseudotransfuguisme i baixes).
El president nomena un govern que en podríem dir nacional-liberal-anticapitalista. Sóc conscient que sona estrany, diria que contradictori, però és el resultat de les aliances de CDC, ERC i la CUP, amb un únic objectiu: la desconnexió administrativa amb Espanya en 18 mesos. Alguns la consideren una aliança històrica, d’altres la veiem com un error.
I a què dedica el temps aquest govern? A vendre fum. No us penseu, que té el seu mèrit. Han de gesticular, adoptar actituds, mantenir juntes les files sense que es vegi que han començat el procés de fer marxa enrere al cèlebre i històric procés de desconnexió.
Dins del govern, el grup majoritari de CDC s’ha quedat amb les conselleries potents —Governació, Interior, Empresa, Habitatge, Territori, Educació— per continuar les polítiques austericides que han dut a terme des del 2010. No s’ha mogut res. L’altre aliat, ERC, ha recorregut a persones amb perfils progressistes perquè quedin bé a les conselleries socials. Elaboren discursos amb ànima social però sense cap resultat que signifiqui millores en els retallats serveis socials i de la salut. Esperen els nous pressupostos que el seu col·lega de partit, Oriol Junqueras, ha d’elaborar.
El flamant conseller d’Economia té la intenció de presentar-los durant el mes de juny (seguint la democràtica tradició dels governs de Mas de no presentar-los quan toca, o de prorrogar-los). Ha començat les converses amb el dimoni Montoro, que li demana moderació i més retallades; ha continuat amb el bressol de l’anticapitalisme, que li demana una auditoria del deute i uns pressupostos expansius en termes socials, i ha acabat amb els seus socis de CDC, que demanen de quedar-se com estan. L’hàbil Junqueras combina el “Madrid ens roba” amb la benedicció dels diners del FLA que li cedeix Montoro.
En cap moment el subtil Junqueras no s’ha proposat de fer que la pressió fiscal de Catalunya s’acosti a la mitjana de la UE, que és 7,4 punts per sobre. Catalunya és el país de la UE on els rics paguen menys impostos. Tampoc no vol recuperar l’impost sobre successions, ni el del joc, ni els relacionats amb el canvi climàtic i l’energia. Tot ho deixa en mans del déu de la desconnexió.
¿Recordeu l’apel·latiu de Dragon Khan que es donava a les tenses relacions entre els partits que formaven el govern catalanista i d’esquerres (2003-2009)? Doncs la relació interna en el govern actual és més pròpia de Mordor, estan convertint el Govern i el Parlament en un camp de batalla on la tensió és tan constant que s’arriba a situacions tan forassenyades com la vulneració del Reglament del Parlament i el seu enfrontament amb els juristes per evitar votacions que aclaririen fil per randa les seves discrepàncies.
En definitiva, el Govern català està perpetrant la marxa enrere més famosa de tots els temps amb el vistiplau dels assilvestrats de la CUP. Aquests, avergonyits per mantenir un govern de dretes, ara pacten diluir la ILP sobre la renda garantida quan defensaven que s’havia de discutir intacta, ara faciliten el copagament en la Llei de la Dependència ara permeten els concerts amb la concertada que segrega per raó de gènere. Ja ho veieu, anticapitalistes de dretes, veure-ho per creure-s’ho.
El Govern viu de la gesticulació, de la venda del fum de la desconnexió. El cert és que no governa, no fa res o, en el millor dels casos, continua fent el mateix que van fer els governs de Mas durant els darrers cinc anys. El que tenen clar els de JxS és que han de buscar-hi alguna sortida, trobar alguna drecera, aprofitar una distracció del contrari per colar la gran marxa enrere. Com a taula de salvació ara s’apunten a la possibilitat d’un referèndum vinculant quan, durant les eleccions, l’havien menyspreat.
A Catalunya, res no és el que sembla. Els abduïts pel procés, els revolucionaris de pacotilla i els fonamentalistes culturals estan convertint el país en un racó de món.
Joan Boada Masoliver és professor d'Història.
