Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

No dispareu contra els llibres

Va llegir Eduardo Mendoza la majoria de llibres que va disminuir qualificant-los com ho va fer?

Durant el darrer mes dos escriptors catalans, Eduardo Mendoza i Félix de Azúa, es van pronunciar davant els mitjans amb declaracions que no van pas passar inadvertides. Fa uns dies, l’autor d’Historia de un idiota contado por él mismo va buidar bé el pap contra la nostra alcaldessa enviant-la a treballar a una peixateria. Em sembla que es va creure que amb aquest missatge disminuïa el perfil professional d’Ada Colau, si suposem que vendre peix no és tan digne com conduir una ciutat. Com De Azúa, jo també li faria algunes crítiques a la nostra alcaldessa. (Per exemple, no hauria permès mai la lectura d’aquest pamflet de pèssim mal gust anomenat poema que es va llegir al Consistori.) Jo, en lloc de pensar que l’ofenc enviant-la a una peixateria, assenyalaria exactament quines són aquestes qüestions que se suposa que no gestiona bé. Si em quedo en el vituperi, quina autoritat podria tenir com a crític legítim del seu fer, a banda de ser presa fàcil d’una pertinent resposta de l’alcaldessa amb la qual tots hauríem d’estar èticament i estèticament d’acord? Només que no l’enviés a vendre patates rosses o xupa-xups ja en quedaria corroborada la condició de persona educada. La nostra alcaldessa, amb criteri excel·lent, es va fer unes fotos amb unes peixateres en un mercat i va donar per acabada la desafortunada invectiva. Jo també la dono per acabada. Fa temps que el que digui el polemista i acadèmic Félix de Azúa, amb tota la meva tristor, em va deixar d’interessar.

No em deixa d’interessar el que digui Eduardo Mendoza, encara que de vegades costi d’entendre que digui coses com el que va expressar davant la premsa, durant el Congrés de la Llengua Espanyola, que va tenir lloc fa dues setmanes a Puerto Rico. Va declarar que “la majoria dels llibres són un bunyol”. Va rematar després que li “és igual que la gent llegeixi”. Aquest tipus de declaracions, venint de qui vénen, no deixen de desconcertar. A Eduardo Mendoza se’l va sentir expressar opinions d’un tenor semblant, cosa que, d’altra banda, té tot el dret a fer. Però aquesta que comento, no només es podria qualificar com a mínim de desconsiderada, sinó també de summament arriscada de defensar. L’escriptor no va aclarir el cabal d’aquesta majoria de paper inútil, segons ell. El seu exabrupte no va classificar per gèneres, ni subgèneres. Ni per temes. Va afirmar amb granítica seguretat i displicència que la majoria de llibres que es publiquen són un bunyol. Bé, si és així tenim el dret a saber amb més precisió la variada i complexa naturalesa d’aquest bunyol. Saber-ne els noms, els títols, els gèneres. Només si tenim aquestes dades podríem iniciar un debat. O com a mínim una polèmica, que és el que em sembla que aquestes paraules de l’escriptor català van voler iniciar. Tampoc no va dir a quina època es referia. Aquest bunyol, és del nostre present? És de la primera meitat del segle vint o de la segona? Mendoza es refereix al que es va publicar durant els tres primers lustres del segle vint-i-u? S’hi inclouen Hesíode, Cal·límac o Villon? En quina llengua està escrit aquest bunyol? En japonès, finès, castellà, gallec, basc, català, guaraní? Sens dubte, Eduardo Mendoza devia haver llegit molt per arribar a aquesta apocalíptica conclusió.

Quan un escriptor de la talla d’Eduardo Mendoza diu que la majoria dels llibres són un bunyol ens ha de donar als pocs avisats, als que llegim a ull, als que no sabem detectar amb la promptitud i la lucidesa desacreditadora amb què ho fa ell, una pista, una instrucció per transitar pel millor camí de l’ample món llibresc. N’hauria tingut prou amb un títol, un autor, una tendència, un gènere, per iniciar un diàleg fructífer. (De passada, també atesa la insuficient categoria de la majoria, quina és aquesta minoria que es digna a salvar?) Amb una consideració d’aquest calibre sobre els llibres que la gent no s’ha de preocupar de llegir perquè són un bunyol, necessito més dades. Necessito més arguments. Potser alguna idea que em valgui rebatre-ho. Va llegir Mendoza la majoria de llibres que va disminuir qualificant-los com ho va fer?

No s’hauria d’oblidar que al món hi ha homes i dones que escriuen llibres. Hi posen l’esforç, la passió i les esperances. Només per això aquests llibres, independentment de la seva jerarquia estètica, mereixen el nostre respecte. I ja no diguem el d’un autor tan respectable i respectat en la literatura espanyola dels últims quaranta anys.