Sense rumb ni destí

“L’Espanya de xaranga i pandereta”, com va escriure Antonio Machado, ha arribat a l’Acadèmia molt real i espanyola, la RAE, gràcies a dos escriptors, el receptor, Mario Vargas Llosa, i el nouvingut, Félix de Azúa. Bons literats, assagistes discutibles i professionals de l’espanyolisme ancien régime. Afirmar els valors d’un país és molt acceptable, però fer-ho amb menyspreu i ràbia cap a la gent que no se sent membre del mateix país no és propi del tarannà liberal de què presumeixen. Més aviat forma part de l’“Espanya inferior..., aquesta Espanya que resa i envesteix quan es digna de fer servir el cap”. Machado és molt més modern.

Quan els senyors acadèmics s’esplaiaven encantats amb el xou, un servidor era a Mèxic, per raons acadèmiques més discretes. Quan vaig tornar i vaig revisar la premsa de les setmanes anteriors em va sorprendre que un acte d’ingrés a la Real Academia servís per a una nova croada contra un país pacífic com Catalunya, en què la gran majoria de la ciutadania simplement reclama que se la consulti. Així sabrem si hi ha una voluntat col·lectiva d’independència o no.

Molts espanyols, per raons més o menys dignes, no volen o no conceben una Catalunya independent. Un intel·lectual castellà va declarar que “és probable que els catalans no siguin espanyols, però no entenen que Catalunya és d’Espanya”. També n’hi ha que aprecien conviure amb els catalans, no volen que se separin d’Espanya però reconeixen que és el seu dret expressar si ho volen o no. El que resulta incomprensible és l’agressivitat davant de tot el que és català que mostren responsables polítics, com fan els del partit governant des de fa anys o la demagògia que exhibeix la líder socialista andalusa. La presumpta fractura de la convivència a Catalunya no es respira per enlloc, tampoc als barris de les ciutats on el català es barreja amb el castellà.

En l’acte solemne celebrat a la Real Academia i en altres ocasions recents, els dos protagonistes contribueixen amb la seva animadversió a crear un ambient que pot acabar amb una ruptura que encara ara és perfectament evitable. El premi Nobel no dubta a considerar el nacionalisme català contrari als drets humans i l’assimila al nazisme, al terrorisme i al fanatisme. El qualifica de “ficció maligna, irracional i tribal”, que s’alimenta de “mentides, falsedats i ressentiments”.

El nou acadèmic, per la seva part, declara inhabitables Catalunya i el País Basc, ja que, afirma, “hi vius envoltats de canalles o de gent que fa veure que no els veu”. Considera que “l’educació a Catalunya consisteix a ensenyar l’odi cap a Espanya i tot el que és espanyol”. I recupera la vena poètica quan amalgama separatisme, comunisme, totalitarisme, drogues, comunes, maig del 68 i olé. Tampoc no s’està de menysprear dos líders polítics joves que s’han guanyat a pols la popularitat. A Pablo Iglesias el qualifica d’“ignorant”, no se sap ben bé per què, ja que apareix com un brillant intel·lectual en comparació amb els seus adversaris polítics. I tractar Ada Colau de “pobra dona” és d’un mal gust pèssim, a banda que és una solemne animalada. L’últim que se m’acudiria és considerar-la una “pobra dona”. El que ha aconseguit Colau és empoderar moltes dones i homes. I no són independentistes, tot i que tal com van les coses acabarem sent-ho tots. Fins i tot els espanyols voldran marxar d’Espanya, o del seu Estat.

El problema no és Catalunya, és Espanya, un Estat que va néixer abans que fos nació i que tampoc no va saber integrar-la al llarg de tres segles. És una nació a mitges en què conviuen pobles i nacions. Existeix un poble català que ha sortit al carrer i que ha demostrat ser una nació en què tres quartes parts de la ciutadania exigeix el dret a decidir. Els moviments socials i nous actors polítics sorgits a les diverses terres de la península no són forces disgregadores. Són el model d’Estat i la incompetència i l’arrogància de la classe política dominant els que ens han portat a una disgregació no desitjable. El seu espanyolisme patrioter, anacrònic i presumptuós no té un projecte nacional, ni per dins ni per fora. Són incapaços de marcar un rumb, perquè són incompetents i no tenen cap altre destí que sobreviure en les onades del pressupost. Si no són capaços de proposar res a Catalunya és que no tenen res per proposar a ningú. Mentrestant es recreen amb els bufons de la cort, encara que siguin acadèmics i molt espanyols.

Jordi Borja és urbanista.