La desobediència com a fórmula màgica

Una de les circumstàncies del brot independentista català, que en això no té res d’original ni d’excepcional, és que tots els protagonistes saben com va sorgir, però ningú no sap gaire bé com dur-lo a terme. Això és una cosa molt freqüent en els assumptes polítics. Se sap com s’entra en un embolic però no com se’n surt. Sovint es recorda, per exemple, que la transició de la dictadura a la democràcia es va fer en la dècada de 1970 improvisant una vegada i una altra, a mesura que els esdeveniments ho exigien.

El mateix es pot dir, a escala catalana, de la recuperació de l’autonomia. Hi havia projectes, plans més detallats o menys sobre el que algunes forces socials i polítiques volien fer. D’això tractava, posem per cas, el Congrés de Cultura Catalana que es va celebrar els últims anys de la dictadura, encara en condicions d’il·legalitat i clandestinitat. Ningú no comptava que Josep Tarradellas tornaria de l’exili com a president de la Generalitat. Quan faltaven poques setmanes per a les primeres eleccions al Parlament, ni CiU ni Jordi Pujol no haurien apostat que els tocaria formar el primer govern autònom.

Una cosa semblant passa ara amb el brot independentista. Ha sorgit, hi és. Té un ampli suport social i una majoria en un parlament autònom, però no sobirà. S’han fet proclamacions retòriques, s’han improvisat fulls de ruta i plans per fer-los efectius, però en realitat ningú no sap com aconseguir la independència, no queda gens clar qui la pot liderar. Tampoc no hi ha un programa per aplicar, més enllà del rebuig de les limitacions amb què ha ensopegat l’autonomia de Catalunya. Els partits independentistes fa uns mesos que van desorientats, perquè han pres consciència que la simple repetició de la consigna, independència, independència, no obra cap miracle, no resol els problemes i està arribant el moment en què aquesta realitat es fa òbvia per a tothom.

La CUP va anar a les eleccions al Parlament brandint una fórmula, la seva fórmula. Tenia, té, l’atractiu de la simplicitat: desobediència. I un avantatge, potser no volgut però real: els qui estaven en situació de desobeir eren d’altres. Aquesta era la resposta dels líders de la CUP en els debats preelectorals. Davant els obstacles que anaven sorgint i els que assegurava que aniria aixecant el Govern de l’Espanya de la qual es pretén la separació, els dirigents de la CUP tenien una resposta clara, desafiadora: desobediència. Sonava com una invocació màgica. Ho resolia tot, desfeia els obstacles. Davant la resistència del Govern central i les institucions de l’Estat, desobediència. Davant les decisions del Tribunal Constitucional, desobediència.

Les matemàtiques electorals van convertir la CUP en un complement necessari i imprescindible per formar majoria independentista al Parlament i aleshores els líders van obligar el soci gran, Junts pel Sí, a adoptar a la cambra una resolució que, entre altres coses, fixava la desobediència a les institucions de l’Estat espanyol, i en particular al Tribunal Constitucional, com a mètode per materialitzar la independència. I a més, marcava un termini: 18 mesos.

Això va succeir el 9 de novembre i des d’aleshores hi ha independentistes que mesuren el temps com si es tractés del començament d’una de nova era: només falten 17 mesos, només falten 16 mesos, només en falten 15... El que per a uns és un esperançador compte enrere per a d’altres, entre els mateixos independentistes, és un malson. La desobediència s’ha convertit, com es podia suposar, no en un mètode màgic sinó en un maldecap perillós i amenaçador del qual Junts pel Sí i el Govern de Carles Puigdemont es volen deslliurar i no saben com fer-ho, perquè el seu aliat no els deixa. Així està l’independentisme: entre la pressió de l’ala radical i el risc de desbandada de l’ala moderada. No és per sorprendre’s. Succeeix sempre en aquesta mena de situacions.

I aquest és el problema: el pas següent al de la desobediència, suposant que algú vulgui fer-lo, és la insurrecció. Per molt pacífica que es proclami, aquesta és la via preconitzada per la CUP i aquest és el repte que s’autoimposen els qui la segueixin. Arribats a aquest punt, el que de veritat compta no és la majoria al Parlament, sinó la relació entre la força política, social, institucional, econòmica d’una Catalunya amb una ajustada majoria independentista respecte a un Estat espanyol que s’hi oposa frontalment. Per terra, mar i aire, com no deixen de recordar els seus defensors.