Selecciona Edició
Connecta’t

La ‘polonització’ de la política

El programa ‘Polònia’ celebra els seus 10 anys en una festa amb un munt d’actors acompanyats pels seus dobles (els polítics, esclar)

Els polítics i els actors del 'Polònia' es troben. Veure fotogaleria
Els polítics i els actors del 'Polònia' es troben.

“Polonitzar la política és el més important que heu fet”, ha dit el molt veritable (és a dir, el de veritat, no la imitació) president de la Generalitat, Carles Puigdemont. (“Però Girona, més”, segur que ha pensat). Ha estat una de tantes, però potser la més significativa, de les felicitacions que s’han sentit aquest dilluns a la nit en la celebració dels 10 anys del Polònia, el programa de sàtira política de Minoria Absoluta per a TV3, a l’Antiga Fàbrica Damm, a Barcelona.

Els pocs que han faltat a la festa han tingut excusa. Ada Colau és a Brussel·les i Oriol Junqueras, a casa amb febre. De la resta dels polítics catalans (de TOTS els polítics catalans, com qui diu), no n’ha faltat ni un: Iceta ha anat amunt i avall, com si en qualsevol moment s’hagués de posar a ballar; Mas ha arribat a última hora, però ha arribat; García Albiol sobresortia entre un munt de caps; Puigdemont no se separava de Quico Novell (de qui és el doble parlamentari); Enric Millo es feia un selfie amb els companys del PP; Inés Arrimadas s’arreglava la melena per a les fotos; corrien per allà també Carrizosa, i Collboni, i la colla de Catalunya Sí que es Pot/En Comú Podem/Guanyem Barcelona...: Pisarello (que fa cara de murri) i Xavier Domènech, que resulta que són molt amics; els cupaires, capitanejats per l’Anna Gabriel superstar, i l’Antonio Baños; els consellers nous i vells (tots han passat pel Polònia...).

Tots han acudit a la crida de Toni Soler, que ha remarcat que l’ocasió era important: “Fem deu anys, que és una edat venerable”. Tot i que si pensem que, en realitat, el Polònia, el que ha sumat aquesta nit són 10 anys, un mes i 19 dies, sembla més que una edat venerable una condemna. Sigui com sigui, els números (i la data, va...) acrediten el programa: 10 anys (i escaig) en antena i, sempre, com a líder d’audiència en la seva franja horària; Premi Ondas (2007); Premi Zapping (2012); 228 hores d’emissió, 4.950 esquetxs, 550 personatges als quals han donat vida 58 actors i actrius; 180 números musicals i 136 cameos de personatges famosos: polítics, periodistes, actors, actrius, cantants i humoristes. (Sense comptar, òbviament, amb ells mateixos, tan famosos ja com els personatges que han encarnat.)

Orgull de ridícul

La celebració ha consistit en un photocall que no s'acabava mai (el podeu veure a les fotos) i en l’emissió de l’especial que emetrà TV3 aquest dijous, Desmuntant Polònia, un divertidíssim making of del programa, amb la complicitat (i les grans actuacions!) dels polítics (els de veritat), als qui Toni Soler ha volgut agrair la seva tasca: “Fa 10 anys que ridiculitzem la classe política catalana en una televisió pública. El que significa això només ho pot saber la persona ridiculitzada”. Per això Soler no ha tingut cap problema a dedicar el programa “als polítics que treballen sense por del ridícul”. “Qualsevol idea, líder, o partit pot resultar ridícul. I això no el farà menys noble”. Al contrari, pel que es veu.

Ho sap molt bé el president Puigdemont, que ha pres la paraula “en nom de tots els ridiculitzats com a última incorporació”. Igual, igual, que el seu doble, Puigdemont ha reconegut ser un més de la colla de Minoria Absoluta: “Sóc el primer president de la Generalitat del Polònia”, ha dit, “perquè vaig començar en la política quan vosaltres començàveu el programa”. I ha agraït que un grup de professionals hagi aconseguit fer entreteniment de la política (“Mira que pot arribar a ser avorrida...!”, ha afegit). I més: “Heu polonitzat la política”. Això vol dir, entre altres coses, que en aquests 10 anys, aquests actors, periodistes, guionistes... han contribuït al coneixement de la política: “Es veurà reflectit als CEO de les enquestes: quan a la gent li preguntin a través de quin mitjà s’informen, perdran la vergonya i respondran una veritat: amb el Polònia”.

Tota aquesta sàtira, “tan sana en una democràcia” (sembla una coletilla, aquest aclariment), aquest ridícul tan buscat, en el fons, pels nostres polítics, totes aquestes petites històries i tot aquest bonrotllisme en el qual vés a saber si qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència o no, és el peatge que han de pagar els representants del poble per poder ser on són. Ha quedat clar que, després de 10 anys, “qui no surt al Polònia no és ningú en la política catalana”.