Selecciona Edició
Connecta’t
ANÀLISI

Entre el possible i el necessari

L’exigència de canvis profunds travessa tot tipus de països, encara que la direcció no estigui clara. Les grans transformacions socials no solen poder predir-se

Anem veient com sorgeixen propostes aquí i allà que pels analistes polítics més avesats resulten ingènues, infantils, irrealitzables. Em refereixo, per exemple, als fenòmens de Corbyn a Gran Bretanya o de Sanders als Estats Units. Dos personatges de llarg recorregut, que durant anys han estat vists en els seus partits com a figures més aviat exòtiques, que repetien coses d’una altra època. I el més curiós és que les seves propostes han obtingut l’audiència i suport més grans precisament entre els més joves. Uns joves amb grans incerteses sobre el seu futur i menys modelats per la realpolitik.

Els portaveus del realisme polític s’expressen a tot arreu més o menys així: “La política és un assumpte complicat; els avenços es donen gràcies a la gent de dins del sarau que sap com manejar les coses; si vols aconseguir una cosa, has d’acceptar les regles de joc i els límits que trobaràs en cada qüestió”. Al final, la cosa que queda és la frase de sempre al món de la política i la gestió pública. “Oblida-te’n, el canvi o és incremental o no és”. Si atenem a com s’ha llegit el tema Syriza-Varoufakis semblaria que els fets donen la raó als més avesats en “la política tal qual és”. Però, la veritat és que no sembla que sense Varoufakis la cosa ens vagi gaire millor.

Sembla estrany que Sanders insisteixi a usar l’expressió “socialisme democràtic” com el millor resum de les seves propostes. I ho és perquè “socialisme” és la paraula més contraproduent per aconseguir suports en el que ha estat l’imaginari polític nord-americà. De fet, Sanders sap bé que Eugene Victor Debs, el màxim representant del socialisme en la història política nord-americana, es va presentar cinc vegades com a candidat del Partit Socialista a les eleccions presidencials i mai va passar del 6% dels vots (1912). To i això, Sanders segueix aquest deixant i el connecta amb la tradició, aquesta sí molt més majoritària, de Franklin D. Roosevelt o Lyndon B. Johnson, en el sentit de defensar que la intervenció pública i la lluita per la igualtat social són idees tan legítimes com les pròpies del liberalisme i molt més necessàries que mai. I els joves coincideixen en això, més enllà de prejudicis i etiquetes.

L’exigència de canvis profunds travessa tot tipus de països, encara que la direcció d’aquest canvi no estigui clara. Les situacions que generen transformacions socials significatives no acostumen a poder predir-se. La coincidència d’una forta mobilització o conflicte amb altres circumstàncies potser alienes, obre l’oportunitat de canviar coses que un dia abans semblaven totalment inamovibles. És difícil imaginar que situacions d’aquest tipus sorgeixin de tècnics i experts que acostumen a buscar sortides practicables en el clima polític de cada moment. Són els moviments socials els que moltes vegades poden canviar aquest clima pressionant i lluitant pel que molts consideren propostes impracticables i il·lusòries. Les barreres són immenses perquè les seves propostes alteren les zones de confort de molts actors i interessos.

El normal és considerar que aquest tipus de mobilitzacions són arriscades i contraproduents. És el que Hirschman va denominar “retòrica intransigent”, que apel·la a tres temes fonamentals: el risc, la futilitat i els efectes perversos. El risc suposa exposar que cada vegada que intentem canviar alguna cosa es corre el risc de perdre el que ja es té, i que, per tant, la inactivitat és la postura més prudent. La futilitat expressa que no existeixen oportunitats de canvi, i des d’aquesta òptica qualsevol tipus d’acció no és sinó una pèrdua de temps i recursos. I els efectes perversos estan relacionats amb la idea que qualsevol tipus d’actuació pensada per al canvi no farà sinó empitjorar les coses. El que hem vist en aquests últims anys, amb exemples diferents com la PAH o l’ANC, és que davant d’aquesta “retòrica intransigent” és possible aixecar una “retòrica de la mobilització” que converteixi en més realitzable el que poc abans semblava impossible.

La dialèctica d’institucions i moviments socials ha de seguir mantenint dinàmiques de col·laboració i conflicte, de practicabilitat del que es proposa, però també d’exigència del que molts consideren necessari i just. El pitjor seria caure en el que ja va advertir Debs quan alguns dubtaven de votar algú com ell amb poques possibilitats de victòria: “Millor votar pel que vols i no obtenir-ho que votar pel que no vols i aconseguir-ho”.