Selecciona Edició
Connecta’t

El Madrid guanya al Barcelona en el temple de Cruyff

Benzema i Cristiano remunten el gol de Piqué i trenquen la ratxa de 39 partits sense perdre dels blaugrana

Cristiano supera a Bravo i decideix el partit.
Cristiano supera a Bravo i decideix el partit. EL PAÍS

El Madrid va cantar victòria en el temple de Cruyff. Encara que difícilment arribarà a temps de guanyar la Lliga, ningú discutirà ja la seva condició d’aspirant a conquerir la Champions. Fins ahir no hi havia una targeta de presentació millor que la de guanyar el Barça. Les tornes han canviat, i ara no se sap gaire bé què li passa al Barcelona. Les derrotes no es trien a la carta, i la d’ahir no només posa fi a la condició d’invictes dels blaugrana després de 39 partits, sinó que revitalitza el Madrid. No hi ha avui una pedra millor per edificar una església com la que pretén Zidane que la guanyada al coliseu de Cruyff. No va sonar l’abracadabra amb què Luis Enrique estimula el trident i Cristiano va signar el triomf per agreujar la pena de Messi quan ja havia estat expulsat Sergio Ramos.

Va arriscar el Madrid en el moment just, quan s’havia cremat el Barça, confós i temerari pel canvi de Rakitic per Arda. Molt desfigurats, els blaugrana van perdre equilibri, van guanyar angoixa, es van embullar al camp, van sagnar per les bandes i van habilitar la remuntada del Madrid, que semblava conformar-se amb un exercici de dignitat tal com pintava el cartell del Camp Nou.

Les alineacions estaven tan cantades que l’afició es va fixar més en la ubicació dels vuit presidents del Barça a la llotja que en la col·locació dels jugadors a la gespa del Camp Nou. El protocol va disposar que Laporta i Rosell se situessin als extrems, com si fossin Messi i Ronaldo, les dues icones d’un clàssic impregnat de Cruyff. L’impacte visual del mosaic, la cadència i la sonoritat de l’ovació i la càrrega emocional de l’himne cantat a cappella van resultar tan colpidores, la gallina de pell i el lacrimal van ser tan sentits i rotunds, que hi havia qui estava convençut que el partit no començaria fins al minut 14, moment sagrat per recordar el Flaco amb un gest universal, igual de comprensible a la tribuna d’autoritats per a l’emir de Qatar que per a Jordi Cruyff.

L’afició es va posar llavors a aplaudir i a corejar per un instant el nom de Johan. No hi va haver més treva a la graderia perquè el Barça s’imposava al Madrid des que el novell Hernández Hernández va xiular l’inici de l’enfrontament. No sortien els blancs del seu camp, pendents de la seva porteria, encomanats a Keylor Navas. No tenia més sortida que els desmarcatges de Bale a l’esquena d’Alba. El partit era un monòleg del Barcelona. Alves va estirar l’equip des de la banda dreta, Messi va encarar Ramos i va recular descaradament l’engarrotat Madrid. Als blaugrana els va faltar paciència, finor i precisió per rematar el desplegament liderat per Rakitic. Luis Suárez va fallar un gol cantat, Keylor li va treure un tir de gol a Rakitic i el col·legiat no va voler veure una falta clamorosa de Ramos sobre Messi.

Encara que l’afició i l’equip van reclamar a l’uníson penal i expulsió, perquè el central ja havia estat amonestat prèviament, l’àrbitre va respondre: “Segueixin, segueixin!” davant l’escridassada del Camp Nou. El soroll va destrempar el Barça. Els blaugrana van perdre l’energia contagiosa de Luis Enrique i es va imposar progressivament la calma que inspira Zidane. No arriscaven els madridistes, més interessats a robar que a jugar la pilota per atacar els espais, selectius en les sortides, igual que el millor dels equips petits. I els blaugrana no trobaven la manera de desequilibrar l’enfrontament, mancats de grandesa, com si fossin un conjunt local qualsevol, res a veure amb l’elogiat Barça. El partit va decaure als vint minuts, es van imposar l’especulació, el tempteig i el respecte mutu, i fins va callar el Camp Nou.

Va haver-hi molt poc futbol fins al descans, excessiu control i bales de foguejament a les dues àrees, desafinats Suárez i Benzema a les comptades oportunitats que hi va haver, provocades per errors individuals més que per jugades col·lectives, mancats els dos rivals de determinació i jerarquia, contagiat el Barça de la parsimònia del Madrid. No van variar els tics en la represa: Ramos es jugava la segona targeta en cada entrada, simplificaven fins a l’excés el futbol els madridistes i no aconseguia reblar el Barça. No entrava en joc Neymar ni marcava diferències Messi, i no hi havia notícies de Cristiano per més present que es fes Bale. El millor continuava sent Keylor, excels a mà canviada en una picadeta del 10 del Barça i, finalment, abatut, a la sortida d’un córner servit per Rakitic.

A pilota parada, es va imposar el cap de Piqué, el blaugrana que segurament més viu el clàssic i la rivalitat amb el Madrid, al periscopi i a casa, al Bernabéu i al Camp Nou. L’avantatge li va durar poc al Barcelona, vulnerables com són Alves i sobretot Alba, mancat de control de joc, sorprès per l’excel·lent carrera de Marcelo, indetectable fins que va obrir per Kroos i el seu centre el va rematar espectacularment Benzema. A falta de davanters, els laterals van ser decisius: els del Madrid van estar molt bé, i els blaugrana malament, sobretot Alba, superat de nou en el salt pel cap de Bale. L’àrbitre, tot i això, va anul·lar sorprenentment el gol per a sort d’un Barça exhaust. Al Madrid no se li va escapar llavors una victòria que s’intuïa a la graderia del Camp Nou. La va signar Cristiano en una jugada iniciada per Carvajal.

El resultat va deixar grogui el barcelonisme per una derrota inesperada en un partit futbolísticament discret: no va necessitar gaire res el Madrid per posar fi a la llegenda d’imbatibilitat del Barça. La lliga es complica per als blaugrana, i a la Champions arriba l’Atlètic. Els blanc-i-vermells van ser, curiosament, els que van signar la liquidació de Cruyff com a entrenador del Barça.

MÉS INFORMACIÓ