Selecciona Edició
Connecta’t

Ara tots som Cruyff

En vida de Johan hi va haver molts anticruyffistes, aficionats, directius i també periodistes

Directius i els components de la primera plantilla del Barça guarden silenci a l'espai memorial instal·lat al Camp Nou.
Directius i els components de la primera plantilla del Barça guarden silenci a l'espai memorial instal·lat al Camp Nou. Getty Images

Ara que Cruyff ja és de tots, el barcelonisme es pot omplir la boca amb el seu nom i cada aficionat té dret d’explicar el seu vincle amb la família i amb l’exjugador i exentrenador holandès que ha fet molta vida a Barcelona i El Montanyà. Tothom és cruyffista per la generositat de la família, que ha decidit compartir-lo i afavorir així la unitat del Barça, sovint esquinçat, sobretot quan la discussió se centra en personalitats revolucionàries i contraculturals com la de Johan.

No s’hauria d’oblidar mai que els estrangers han fet gran aquest club tan català i catalanista com és el Barça. Va passar amb Gamper, Kubala, Maradona o Ronaldinho, passa amb Cruyff i passarà amb Messi. L’impacte mundial que ha tingut la seva mort ha fet que el Barça s’adonés de la importància de Cruyff. A vegades els arbres no deixen veure el bosc. Hi ha hagut cua per donar-li les gràcies, la gent blaugrana s’ha apinyat al voltant de la fotografia esplèndida de Jordi Cotrina.

El dissabte seran els vuit presidents del Barça els que seuran a la llotja del Camp Nou, una imatge d’un poder institucional únic si es té en compte que Rosell i Bartomeu van portar Laporta als jutjats, per no parlar dels plets que va tenir amb Núñez. Assegurar que el gest de Laporta té més valor que el dels seus successors i antecessors seria anar en contra de la declaració de Jordi Cruyff: “Hi va haver una abraçada entre Johan i el Barça que va provocar la seva pau”. Així és que no convé remenar res per respecte a la família i agraïment a l’actuació de la junta del Barcelona.

Cal no oblidar, de totes maneres, que per a qualsevol acord, ara refermat en l’aliança de les dues fundacions, la de Cruyff i la del Barça —amb la intermediació de La Caixa—, les dues parts han de cedir, i normalment sempre n’hi ha una que ho fa més que l’altra, sense que en aquest cas s’hagi de discutir quina: és clar en qualsevol cas que en vida de Johan hi va haver molts anticruyffistes, aficionats, directius i també periodistes, a qui no agradava la seva manera de ser i fer al Camp Nou.

Jo vaig ser un d’aquests, per què no dir-ho. El periodisme es va fracturar al final dels anys vuitanta i inicis dels noranta, una divisió que reflectia la diferent manera de pensar que tenien Núñez i Cruyff. Mantenir la neutralitat i el distanciament era pràcticament impossible, segurament perquè, en cas d’haver-ho pogut fer, no hauria estat pas sinònim de bon periodisme. Qui més qui menys tothom prenia partit i l’aparell del club funcionava prou bé sense necessitat de caps de comunicació.

Als cruyffistes se’ls va arribar a considerar una secta plena de personatges interessats en el negoci més que no pas en el futbol, com si fossin mercaders, negociants oportunistes que es volien aprofitar del Barça. Ja se sap què passa quan van mal dades; el barcelonisme està acostumat a conviure amb forces antagòniques que no necessàriament es neutralitzen sinó que a vegades fins i tot s’acaben retroalimentant; és allò del blau i el grana, també del seny i la rauxa.

Els dubtes només s’esvaeixen quan es tracta directament amb els interessats, cosa que passa quan et trobes al capdavant de la secció. Aleshores has de decidir tu i no deixar-te portar pel corrent. Jo vaig tenir sort de comptar amb Jaume Roures i Joan Patsy per poder arribar fins a Cruyff. Només em va fer un prec: “Deixa de fer cas només als directius i mira el futbol”. Cruyff em va guanyar per la seva religió, i des de llavors em vaig convertir al cruyffisme, a vegades fins i tot de manera irracional, com el futbol.

Prou que ho recorden aquells que sempre van a favor de qui mana, com si la junta i el club fossin la mateixa cosa, igual que el periodisme i el barcelonisme, una confusió que Cruyff em va ensenyar a superar. Ell em va obrir els ulls i m’ha fet disfrutar de la feina i del futbol sense res a canvi, en llibertat total. Mai no va escriure a El País. L’única vegada que vam fer tractes comercials va ser amb el director Lluís Bassets, i l’únic que ens va demanar a canvi d’una entrevista va ser un anunci de la seva Fundació.

Cruyff em va donar audiència a El Montanyà, em va regalar moltes estones i em va ensenyar com veure el futbol —es veu o no es veu, deia— i entendre el joc, com viure la vida i tenir cert gust per les coses. No hi ha res més preuat que poder parlar sense consignes, ni pressions, sense por. Per això els que ens hem convertit a la seva causa podem arribar a ser més intransigents que els cruyffistes de tota la vida. Del genio al mal genio, de Cruyff a Van Gaal, es titulava el llibre que vaig escriure el 1999.

Ja ningú renega de Cruyff, sinó que tothom en parla bé, la majoria per convenciment, tots familiaritzats amb la seva pilota, ja la tingui al braç o hi segui a sobre. L’exemple de Cruyff hauria de servir al club per presumir de futbolistes de la mateixa manera que exhibeix presidents. A excepció de Pelé, que tota la vida va jugar amb el Santos, els altres quatre jugadors que han fet o fan història han tingut vinculació amb el Barça: Messi, Maradona, Cruyff i Di Stéfano, molt desitjat i fitxat pel Madrid.

Cruyff va fer molt pel Barça, pel futbol i pel periodisme esportiu; simplement es tractava d’anar a escoltar-lo i aprendre cada cop que obria la boca, disposat a reflexionar, a qüestionar, a discutir la jugada de franc. Hi ha coses a la vida que no tenen preu. Si mentre érem joves ens va ensenyar a volar, de grans ens va fer veure que només toquen de peus a terra aquells que mai no han tingut ales.

Gràcies, Johan Cruyff.