Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Riure en la foscor

Si la literatura ens fascina és perquè no parla del llenguatge, sinó de la vida

En un article publicat en la Revista del Foment, Ponç Puigdevall ens reporta una frase d’E. M. Forster: els lectors de novel·les “són com el marit de Xahrazad, perquè sempre volen saber què passa a continuació”. També ens diu que si la literatura ens fascina és perquè no parla del llenguatge, sinó de la vida; “no dels sons de les paraules, sinó del seu significat, i els escriptors més importants són els que representen la humanitat de la manera més significativa”.

Són afirmacions evidents i, en aquests temps, em pense que també són provocadores. El significat de la vida no sol ser el que atrau la majoria dels lectors de les narracions urgides, d’un entreteniment tan reglamentat per convencions que elimina qualsevol traça d’inquietud, que és la mena de literatura que encara es ven una mica entre nosaltres. I encara la quantitat de lectors —de la mena que siga— va descendint tan de pressa que sembla que el mer voler saber “què passa a continuació” perd adeptes de dia en dia. En canvi, tota la literatura de Puigdevall, tant la crítica com la narrativa, s’adreça a aquest lector minvant, el lector que sap i vol llegir, el que no ignora que endinsar-se en un relat verdaderament viu i ple de significat és la millor manera —de fet, és l’única manera— de viure unes altres vides sense deixar de viure la pròpia.

Prova d’això són dos llibres que acaba de publicar: Els convidats de pedra (Edicions El llop ferotge) i D’incògnit (Tusquets). El primer és un catàleg raonat d’escriptors catalans rars, que documenta l’atractiu d’una tradició que en bona part hem menystingut. Pel seu costat, D’incògnit és una novel·la tan reptadora com els seus escrits crítics, o encara més. El resum de la seua trama aparent podria ser banal: un home abandona la dona i marxa a Girona, a casa d’uns parents, a esperar la carta salvadora d’un seu amor de joventut, amb qui pretén refer la vida. Aquesta trama n’amaga unes altres, més insidioses, de tal manera que el lector no sap mai què passarà a continuació. L’única cosa que endevina és que, siga el que siga, tardarà a passar, perquè el protagonista és un cagadubtes essencial, algú per al qual tota decisió és un laberint, i l’acte mateix de fer una passa, enmig d’una Girona presa per la pluja, una heroïcitat hercúlia que exigeix la més exhaustiva deliberació i un esfereïdor dispendi d’energia.

D’incògnit és un meravellós exercici d’èpica de l’absurd i un triomf de la comèdia grotesca, duta a l’extrem amb una coherència i una deliberació que esgota i enlluerna a parts iguals. Per descomptat, el lector comú la trobarà insuportable. No s’ha fet per a ell. Ni l’escriptura minuciosa, de precisió aclaparadora i ritme incantatori, ni els paràgrafs tortuosos, ni les vastes digressions, ni l’aparent manca de sentit de tot plegat. D’incògnit és un llibre ambiciós i exigent que reclama lectors provats en mil batalles. Només per a ells serà una experiència alhora exhilarant i estremidora. Saber quin eco pot tenir, ara i ací, un llibre com aquest, sense condescendència, pot ser també significatiu.