Els exèrcits de Colau
Si una democràcia liberal no està en condicions de suportar que els càrrecs electes expressin el seu antimilitarisme és que potser no és tan liberal
Fa unes setmanes l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, va fer saber a uns militars que gestionaven un lloc al Saló de l’Ensenyament que el Ple de l’Ajuntament de Barcelona havia optat perquè no hi hagués cap pavelló militar al saló (es tractava d’una mera declaració política, si ho entenc bé, ja que el Ple no té competències per decidir sobre la qüestió, sinó simplement no s’hi haurien instal·lat i aquesta conversa no hauria tingut lloc). Ignorant el fet que almenys un dels militars que va parlar amb Colau ja va manifestar que la conversa, informal, havia transcorregut amb cordialitat, una tromba de polítics, bàsicament del Govern del PP, i de comentaristes va criticar Colau de manera agressiva i desproporcionada, em sembla a mi.
Per començar se li va retreure que amb aquesta acció mostrava carències òbvies pel que fa al sentit institucional. Es podria simplement desdenyar aquesta acusació admetent la major, però disminuint la seva falta de sentit institucional per comparació amb un exemple paradigmàtic de falta de sentit institucional. Seria una cosa així com “potser això de Colau no ha estat brillant des del punt de vista del sentit institucional, però en comparació amb la falta de sentit institucional de Rajoy quan fa les rodes de premsa per una pantalla de plasma, sense contacte amb la premsa, això de Colau no sembla greu”. Però em temo que ni tan sols cal recórrer a la via de la comparació per mostrar que l’acusació a Colau és infundada.
A aquells que critiquen Colau se’ls podria preguntar per què repetir la declaració antimilitarista d’una institució com el Ple de l’Ajuntament no té sentit institucional. O això o el que volen dir quan diuen que Colau no té sentit institucional és simplement que una alcaldessa, o un ple municipal, no pot expressar públicament el seu antimilitarisme. Però si aquest fos el cas no se m’acudiria res més antiil·lustrat ni antiliberal. Si una democràcia liberal no està en condicions de suportar que els càrrecs electes expressin el seu antimilitarisme és que potser no és tan liberal. Seria com prohibir als càrrecs públics expressar el seu republicanisme.
No obstant això, és possible imaginar-se un sistema liberal democràtic sense monarquia o exèrcit (de fet, hi ha alguns Estats al món que es poden descriure com a liberals democràtics i no tenen ni monarquia ni exèrcit); però costa més imaginar un Estat liberal democràtic en què els càrrecs públics no puguin expressar les seves preferències —i encara a fortiori si el fet d’expressar-les constitueix un exercici merament retòric!— respecte de la inclusió o no de l’exèrcit o la monarquia en el disseny institucional del sistema polític.
Una altra cosa que se li va retreure és el desconeixement del rol polític que té l’Exèrcit a Espanya. Jo, que visc lluny i em flagel·lo escoltant tertúlies radiofòniques, puc donar fe que un tertulià va dir que “a veure si Colau no vol que l’Exèrcit hi sigui, Déu no ho vulgui, si hi ha una inundació a Barcelona”. Un argument més aviat patètic, sens dubte, perquè, en primer lloc, que un cregui que en un saló de l’ensenyament no hi ha d’haver institucions militars no implica necessàriament que rebutgi la presència de la institució militar en tots els àmbits. I, en segon lloc, perquè un pot imaginar que el tipus de coses que faria l’Exèrcit en una inundació les pot dur a terme un altre tipus de cos que no ha d’estar necessàriament militaritzat. Qui dóna a entendre que la funció última o essencial de l’Exèrcit és la d’ajudar la població en una inundació està fent trampes; seria com dir que la funció última del nas és la de sostenir les ulleres. La funció última de l’Exèrcit, la que motiva la seva existència i la seva presència, és, com se’ns deia de petits, fer la guerra.
La trajectòria de Colau a l’Ajuntament està anant una mica a batzegades. Però si es té en compte els comportaments desconcertants d’alguns dels seus regidors, com Gerardo Pisarello—amb la distància sideral que hi ha entre l’èpica de les seves paraules i la mundanitat, la necessària mundanitat, de les seves accions, com el ridícul episodi de les banderes a la Mercè— o com Gala Pin —confessant que vota altres partits i animant els altres a fer el mateix—, és gairebé un miracle que les coses no li vagin pitjor, a l’alcaldessa.
Pau Luque és investigador a l’Institut d’Investigacions Filosòfiques de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic.
