Selecciona Edició
Connecta’t

Cruyff i el llenguatge

L’holandès va saber convertir la seva manera de parlar en tot un llibre d’estil

Johan Cruyff, en roda de premsa l'any 2000.
Johan Cruyff, en roda de premsa l'any 2000.

Vaig saber de la mort de l’holandès volador a través del tuit d’un amic, una piulada gens explícita però que, atenent a l’estil i els principis futbolístics de l’emissor, no podia voler dir una altra cosa. De seguida es van succeir altres tuits, alguns només amb el número 14, d’altres retuitant webs d’informació o bé el mateix compte oficial de Johan Cruyff. No n’hi havia cap dubte, al càncer s’havia endut l’inventor del Dream Team en només cinc mesos.

Queda tot del seu futbol, una obra prou glossada, com també ho és el seu llenguatge. Cruyff va ser cèlebre per una manera de parlar que ell mateix va convertir en un llibre d’estil i que el va fer susceptible a les imitacions, sobretot a partir de la seva etapa d’entrenador, quan la sàtira futbolística es va fer habitual als mitjans de comunicació. Parlava d’una forma singular, farcida d’incorreccions gramaticals elementals (errors de concordança i de canvi de gènere, sobretot) i d’un catàleg de crosses que alimentaven l’expectativa d’un discurs previsible. Ja hem vist aquests dies, en els especials de resum de la seva vida, com Jordi Pujol, des del balcó a plaça Sant Jaume, l’esperonava a dir aquell en un momento dado que les masses corejaven i agraïen.

Curiosament, la seva parla no va evolucionar amb el temps, potser conscient, ell mateix, que el seu propi idiolecte imprimia un segell únic i irrepetible a la seva personalitat. La llengua d’un és també la seva imatge. Els enregistraments de l’holandès de quan era jugador, de quan era entrenador o bé els darrers de la seva vida no presenten grans canvis pel que fa a la llengua, tota una anomalia si tenim en compte que vint-i-cinc anys de residència en un país són més que suficients per assolir una competència bastant alta en la llengua d’acollida. Però, com ja deia el seu fill Jordi, també en holandès, la seva llengua materna, en deia de ben grosses, tot un símptoma d’algú que no se sotmet als codis i que genera les seves pròpies normes, la seva pròpia gramàtica.

I, malgrat la permanent transgressió verbal, eren innegables els seus dots de comunicació. Sabia plasmar en sentències lapidàries idees que, ben mirat, resultaven òbvies. Si la pilota la tens tu, no la té el rival. Potser els genis són això, persones que et presenten amb una nitidesa formal pueril conceptes o relacions que, així d’entrada, s’escapen a la llum de l’evidència. Crida l’atenció veure’l compartir taula amb Ferran Adrià al documental L’últim partit, elaborat per TV3 i reemès aquests dies: tots dos amb un llenguatge singular, tots dos imitats, tots dos persones que han reelaborat la gramàtica de la seva professió, tots dos amb capacitat per comunicar a base de frases aparentment òbvies, tots dos retirats de l’activitat del dia a dia per dirigir les seves pròpies fundacions.

Potser no dominava cap llengua perquè en parlava unes quantes. Se sap d’ell que, a més d’holandès, parlava alemany, anglès i castellà, i que entenia el català, una limitació que alguns van convertir injustament en un retret. També poliglot, i també donat a les frases emblemàtiques, era Helenio Herrera, potser l’altre gran nom de la corrua d’entrenadors de la història del club blaugrana, amb permís de Josep Guardiola. De fet, veient aquests tres personatges, sembla que es pugui establir alguna mena de connexió invisible entre poliglòssia, dots comunicatius i renovació dels codis futbolístics.

Amb ell se n’ha anat un verb alhora transparent i dificultós, un missatge nítid i també malgirbat, una llengua franca i rocambolesca. Però el seu llenguatge de debò no deixa de ser el joc que ha llegat, un codi que s’escapa de les normes basat en una sintaxi única, una gramàtica d’infinites frases que tenen el punt final en el gol.