Selecciona Edició
Connecta’t

La gestió pública de l’aigua s’obre pas tot i les traves legals i econòmiques

Una dotzena d'ajuntaments catalans han recuperat la gestió pública d'aquest servei des del 2010, segons Aigua és Vida

Interior d'un dipòsit d'aigües a Mataró.
Interior d'un dipòsit d'aigües a Mataró.

La sentència recent del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) que anul·la la creació d'una empresa publicoprivada per subministrar l'aigua a 23 municipis de l'àrea metropolitana ha obert la porta a una gran operació per recuperar la gestió pública d'aquest servei a la zona més poblada de Catalunya. Almenys aquest és el desig de l'actual govern de l'Àrea Metropolitana de Barcelona, presidida per Ada Colau, tot i que caldrà esperar la sentència del Suprem, ja que Agbar, que ostenta la majoria en l'empresa esmentada, hi ha presentat recurs.

La recuperació de la gestió pública de l'aigua és una tendència en creixement en els últims anys. Segons l'entitat Aigua és Vida, 11 ajuntaments catalans han tornat a prendre les regnes del servei des del 2010. Míriam Planas, membre de l'associació, apunta que en els últims anys s'estan multiplicant els casos, “i es reverteix així, a poc a poc, el moviment massiu de privatització que es va produir durant la dècada dels 80 i 90. Ara s'està veient que aquest model ha fracassat”. Segons un estudi de l'entitat, el subministrament d'aigua a un 84% de la població el fan empreses privades i, en la majoria de casos és Agbar o empreses del grup com Sorea.

L'interès per canviar el model de gestió coincideix amb el venciment de moltes concessions, fetes a 20 o 30 anys. En aquesta tessitura hi ha Collbató (Baix Llobregat), que el dia 1 d'abril estrenarà gestió pública de l'aigua (fins ara en mans de Sorea). La decisió de rescindir el contracte es va prendre, resumeix el regidor de Medi Ambient Jordi Serra, per “la desastrosa gestió de l'empresa, dedicada a reduir despeses a costa de la qualitat del servei.” “Rebíem moltes queixes dels ciutadans, la companyia no responia als nostres requeriments i la xarxa estava en molt mal estat”, sosté. Diversos estudis tècnics encarregats per l'Ajuntament van revelar que el 58% de l'aigua que circulava per les canonades es perdia a causa de fugues i que era necessari invertir dos milions per posar la xarxa a punt, una xifra inassumible per a un ajuntament petit. Amb l'assessorament d'Aigua és Vida i Congiac (associació d'ajuntaments amb gestió pública de l'aigua), van elaborar un pla d'inversions a més llarg termini i viable econòmicament per arreglar la xarxa en 10 anys. “L'estalvi que tindrà l'Ajuntament en la factura de l'aigua es revertirà a millorar la xarxa i calculem que d’aquí a uns quatre anys podrem abaixar les tarifes”, apunta Serra.

Ripollet seguirà el camí de Collbató a l'octubre, quan venç el contracte amb Sorea. Esperen rebre ben aviat els estudis econòmics, jurídics i tècnics per implantar la gestió pública del servei i poder-los explicar a la ciutadania. Terrassa debat actualment quin model s’ha d’aplicar, ja que la concessió a Mina de Terrassa, que gestiona el servei des de fa 75 anys, venç a finals d'any. L'Ajuntament ha delegat en l'enginyer Joan Gaya i l'arquitecta i exregidora de Barcelona Itziar González per estudiar els possibles models de gestió i organitzar el procés participatiu (una consulta ciutadana i un web amb els informes i a la qual es poden aportar idees), respectivament. “Encara no hem decidit si la gestió serà pública o mixta, el que sabem és que el model actual, totalment privat, no es repetirà”, apunta Marc Armengol, regidor de Territori i Sostenibilitat.

Amb tot, els municipis admeten que el camí que s’ha de recórrer no és fàcil. Un dels obstacles és la forta oposició de les empreses concessionàries a perdre el contracte, cosa que es tradueix en processos judicials, en moltes ocasions llargs i costosos, i difícils d'assumir per a municipis petits, com els va passar a Arenys de Munt i Figaró-Montmany, que va municipalitzar l'aigua el 2010. Ripollet i Terrassa admeten que les concessionàries ja els han alertat d'un contenciós si continuen amb la municipalització. Els ajuntaments també es queixen de l'“opacitat” i els recels de les companyies per facilitar informació en el moment del traspàs.

Agbar respon per escrit que la responsabilitat del servei “és sempre pública” i confia que “qualsevol decisió es prengui sempre d'acord amb la legalitat vigent i el ple respecte de la llei”.

Un altre dels handicaps que es troben és la desinformació sobre com es pot recuperar la gestió. “No hi ha cap administració que t'ajudi ni t'assessori”, lamenta Pilar Castillejo, regidor d'Hisenda de Ripollet. Per aquesta raó, Aigua és Vida demana a la Generalitat que creï una oficina d'assessorament a la remunicipalització. Ara els ajuntaments s'ajuden entre si a través de la Congiac.

Arenys de Munt coneix bé aquests problemes. Va assumir la gestió de l'aigua el febrer del 2011 i encara manté un contenciós obert amb Sorea per l'import de la liquidació. La regidora de Municipalitzacions, Maria Ballester, admet que al principi van passar una fase de “incertesa” i “por”. “Vèiem que havíem de competir amb un privat potent i fer grans inversions”. Ballester apunta que el cost més gran durant el traspàs, que “no va ser amable”, ha estat la pèrdua de l'experiència. “Hem hagut de començar des de zero”, afegeix. Cinc anys després, l'Ajuntament assegura que ara està arribant “a un moment d'estabilitat”. De fet, el servei ha estat deficitari fins al 2015, quan van aconseguir l'equilibri pressupostari, i a partir d'ara podran iniciar les millores generals de la xarxa.

Malgrat aquests esculls, els municipis opten per tirar endavant. Tots coincideixen a apuntar com a avantatges recuperar el control i el coneixement sobre l'estat del servei i reinvertir els beneficis econòmics a millorar la xarxa o a abaixar les tarifes. Segons un estudi d'Aigua és Vida, la gestió privada encareix de mitjana un 25% la factura. “La municipalització de l'aigua no és un tema ideològic, és sentit comú”, rebla el regidor de Collbató. No obstant això, a Arenys la baixada de tarifes no s'ha produït i, com en altres municipis, hi ha hagut augments de fins al 53% de la quota fixa i entre el 25 i el 33% del preu del consum domèstic des del 2010, segons reflecteixen les ordenances fiscals.

A Mataró no s'ha privatitzat mai el servei ni s'ho plantegen. L'empresa pública Aigües de Mataró, en què hi ha representats tots els partits, dóna beneficis, cosa que ha servit de baló d'oxigen a les arques municipals durant la crisi. I l'Ajuntament pot exercir més control. “Amb la problemàtica de la pobresa energètica es va decidir modificar tarifes i establir ajuts socials. Es tracta d'accions polítiques que l'Ajuntament pot executar ràpidament sense barallar-se amb la concessionària”, explica Núria Calpe, regidora de Medi Ambient i Sostenibilitat i vicepresidenta d'Aigües de Mataró. Calpe afegeix que, amb els anys, la companyia s'ha professionalitzat i ara assessora altres municipis que volen recuperar la gestió pública. “No ens hem plantejat mai privatitzar-la, primer per filosofia i després perquè si una empresa funciona, per què s’ha d’externalitzar?” conclou.