Selecciona Edició
Connecta’t

L’Estruch, un brou de cultiu que fa 20 anys que bull

El centre de creació de Sabadell ha potenciat el teatre, la dansa, el circ, la música i les arts visuals a partir del teixit social que l’envolta

Assaig de 'The Room', de Thomas Noone Dance, el 2007.
Assaig de 'The Room', de Thomas Noone Dance, el 2007.

Hi ha passat tothom i de tot, com qui diu. El centre de producció i creació de les arts escèniques, plàstiques i musicals de Sabadell L’Estruch és el resultat d’una feina de 20 anys que ha desenvolupat les arts lligant-les amb el teixit social de la ciutat. És el compromís pres fa dues dècades quan una antiga (gairebé centenària) fàbrica de tints va ser adquirida per l’Ajuntament per satisfer les inquietuds culturals de la ciutat. “Companyies històriques com les Joventuts de la Faràndula, el Teatre Sant Vicenç, El Ciervo o Scena Teatre són exemples de l’efervescència que es vivia a Sabadell l’any 1995”, explica Manel Rodríguez, director des del 2012 i un dels artífexs de la creació de L’Estruch. “Molts d’aquests col·lectius estaven mancats d’un local d’assaig estable i aquesta iniciativa va ser la solució per poder mantenir la seva activitat”.

L’activista cultural i economista Xavier Marcè destaca el plantejament d’aquells primers anys: “Era una mica okupa: entrar a l’edifici abandonat i anar reciclant-ne els espais a poc a poc i sense gaire inversió econòmica, fins a convertir-lo en un lloc de creació”, recorda. De seguida la fàbrica es va anar obrint al món més professional: “A la dansa contemporània, al circ i a la performance, acollint companyies catalanes, espanyoles i d’àmbit internacional, d’Alemanya i d’Itàlia però especialment del sud de França (Montpeller, Tolosa o Narbona)”, explica Rodríguez.

“El plantejament era una mica okupa: entrar a l’edifici abandonat i anar reciclant-ne els espais a poc a poc i sense gaire inversió econòmica, fins a convertir-lo en un lloc de creació”, diu l’activista cultural i economista Xavier Marcè

El 1998 L’Estruch es va obrir a la creació i divulgació musical. El 2002 es va inaugurar el teatre on hi ha hagut, des de llavors, una programació estable. El 2006, la Nau Sud es va destinar a les arts visuals i el 2010 es va obrir el Media Estruch, laboratori d’arts i tecnologia. La instal·lació de la carpa de circ la Vela, el 2014, culmina (de moment) l’oferta didàctica, cultural i social d’aquest espai. Sergi López, Quimi Portet, Thomas Noone Dance, Agrupación Señor Serrano, Cabo San Roque, el Festival Wall Talk, Sol Picó, Marta Carrasco, Oriol Broggi, La Zaranda o Los Galindos són primeres espases del teatre, de la música, de la dansa, dels nous formats, de les arts plàstiques, del circ que han passat pels tallers o per la cartellera de L’Estruch.

La directora de teatre Carme Portaceli, que va crear, assajar i estrenar la seva obra Fairy a L’Estruch el 2007, subratlla, però, les diferències amb Europa. “Es respirava un ambient fantàstic, molt europeu. Però L’Estruch mai no ha gaudit de la dotació econòmica que hauria tingut si hagués nascut a França o gairebé a qualsevol altre país d’Europa”.

L’Estruch és clau al panorama cultural no només de Sabadell, sinó de tot Catalunya... i més. Carola Magem, presidenta de l’Associació de Dansa Contemporània, destaca el paper que han jugat espais com L’Estruch per trencar la dependència cultural que, d’alguna manera, sempre hi ha hagut de la capital catalana: “Barcelona és més lluny de Sabadell que Sabadell de Barcelona, però ara que coneixen L’Estruch és diferent. Quan jo estudiava a l’Institut del Teatre ningú no venia a Sabadell i ara em trobo gent de Barcelona que està fent residències artístiques a L’Estruch”, escriu Magem al llibre editat amb ocasió dels 20 anys de la fàbrica de creació.

“Es respirava un ambient molt europeu. Però L’Estruch mai no ha gaudit de la dotació econòmica que hauria tingut a qualsevol altre país d’Europa”, lamenta la directora teatral Carme Portaceli

El mateix pensa Rodríguez: “Potser a Barcelona tenen menys clara aquesta filosofia de convivència entre mons aparentment diferenciats. La presència de la ciutadania i dels grups artístics amateurs no resta prestigi a un centre cultural sinó que el justifica i l’enriqueix. Algunes de les anomenades fàbriques de creació a Barcelona, on hi ha una gran diversitat de models, tenen el perill de semblar un ovni tancat que ha aterrat en un barri com ho podria haver fet en un altre...”.

“Les fàbriques de creació a Barcelona són només espais per a la utilització dels quals els artistes han de pagar, no com les que hi ha a Alemanya, per exemple. Així no hi passa res, no hi ha nascut res. Una fàbrica de creació ha de ser una eina perquè els professionals puguin investigar, crear i connectar-se entre ells. En aquest sentit, L’Estruch ha ajuntat gent de fora amb artistes locals i públic natural”, diu Portaceli.

El lligam amb el teixit social de la ciutat ha estat i segueix sent clau a L’Estruch. “Crec que aquest lligam és la pedra de toc que ens singularitza com una de les primeres fàbriques de creació en l’àmbit català: la convivència entre un món artístic local, potser més amateur, i els col·lectius més professionals que vénen de fora", diu el director de la fàbrica. "Un centre d’aquestes característiques no té cap sentit si s’aïlla del seu entorn immediat, si es tanca en si mateix i no permeabilitza la seva oferta cultural. La primera xarxa que necessita una fàbrica de creació és la de proximitat, no té sentit organitzar-ne de més ambicioses si no existeix aquesta, que és la que et permet consolidar-te i donar-te a conèixer”.

La carpa de circ La Vela, instal·lada el 2014.
La carpa de circ La Vela, instal·lada el 2014.

“Des de L’Estruch es dóna una gran importància a aquesta simbiosi, es troba al seu ADN cercar els ponts de contacte entre tots els artistes que hi treballen, siguin professionals o amateurs, i entre el públic i la ciutadania en general”, insisteix el director del centre. De tot això en dóna fe un dels fundadors de la Fura dels Baus, Marcel·lí Antúnez, que va fer dues residències a L’Estruch, el 2006 i el 2012. “M’interessa el contacte amb el públic que ofereix”, escriu.

Manel Rodríguez: “El nostre Mapa Cultural va ser pioner a Espanya”

El Mapa Cultural de Sabadell es va aprovar per unanimitat en ple municipal l’any 1995. “Crec que en aquell moment va ser pioner en la planificació de polítiques culturals a l’Estat espanyol”, diu el director de L’Estruch, Manel Rodríguez. “El Mapa contemplava un ideari i també una radiografia de la vida cultural de Sabadell, un inventari. A partir d’aquests dos vectors, es va completar amb la redacció d’un pla d’equipaments que s’ha anat desplegant al llarg d’aquests 20 anys i ha permès que, en el cas dels equipaments escènics, Sabadell disposi de quatre teatres municipals dedicats a diferents programacions i públics. És en el conjunt d’aquest Mapa que té sentit dedicar un centre com L’Estruch a la creació escènica contemporània”.