Selecciona Edició
Connecta’t

Que n’aprenguin!

Artur Mas, instal·lat en el confort de la sala de màquines del seu partit, es dedica a matisar, reconvenir i proposar, fins i tot en sentits molt diferents als que defensava quan estava al poder

La setmana en la qual semblava inevitable la repetició de les eleccions catalanes no van faltar veus, especialment entre els incondicionals de l'anterior president, que van clamar per la necessitat de desvincular-se de manera rotunda i irreversible de la CUP, fins i tot en el cas que en l'últim instant de la negociació (com va acabar passant) aquesta arribés a cedir en alguna mesura. La formació antisistema havia mostrat el seu autèntic rostre, argumentaven, i amb ella no tenia cap sentit intentar alguna mena d’acord. Tocava tornar a repartir les fitxes.

No va ser això el que finalment va acabar passant, però aquest fet no va descol·locar gens ni mica l'esmentat sector incondicional ni el va moure cap a la mínima autocrítica de les seves pròpies afirmacions anteriors. El que és més rellevant de l'anècdota no és tant la cega submissió als designis del líder carismàtic sinó la manera en què aquestes persones es van acomodar al nou escenari. Quan a una d'elles se li van recordar les afirmacions que havia fet poques hores abans, la resposta no va poder ser més reveladora: “Ahir era ahir, i avui és avui”. Rotunda tautologia al servei de la més flagrant inconseqüència argumentadora i que, aplicada a preu fet, permetria els més espectaculars (i impunes) canvis de posició.

Però si unes reaccions com aquestes no han portat, no ja a l’escàndol, sinó ni tan sols a la sorpresa, és perquè constitueixen una pauta de conducta generalitzada, seguida, en primer lloc, pels mateixos responsables polítics, que fa temps que van abandonar la mínima exigència democràtica de rendir comptes davant la ciutadania. Si, en efecte, els responsables polítics exercissin com a tals i es sentissin obligats a respondre del compliment (o no) de les seves propostes, del resultat de la seva gestió i, en un sentit més general, del sentit de les seves pròpies paraules, probablement la deriva que segueix la nostra vida col·lectiva seria diferent.

I, així, els que en plena nit electoral proclamaven, ventant-se de poliglotes, “hem guanyat, hemos ganado, we have won, nous avons gagné”, poques setmanes després il·luminaven un argument rigorosament inèdit en la història de la teoria política: aquest “hem guanyat, però poc”, que recorda tant allò d’estar “una mica embarassada”. O, per dir-ho a la seva manera, “hem obtingut un mandat democràtic per iniciar el procés de desconnexió, però no per culminar-lo”. És clar que als independentistes quebequesos en el seu moment o als escocesos fa poc els va faltar creativitat per interpretar d'aquesta mateixa manera el resultat de les seves consultes i, mancats d'imaginació, van pensar que havien estat derrotats. Com hauria dit Joan Laporta: “Que n’aprenguin!”.

La política catalana ja fa massa temps que està abandonada al consignisme més desbocat, a l'esloganisme més insubstancial o, si es prefereix, a una dinàmica en la qual una nova formulació publicística, més o menys eficaç, substitueix l'anterior sense que hi intervingui cap justificació de la mudança ni ningú se senti obligat a reclamar-ne explicacions. Ans al contrari, es promou de manera sistemàtica l'oblit dels episodis anteriors per part precisament dels qui més els van impulsar.

Ja sé que a alguns la data del 9 de novembre del 2014 els semblarà molt remota —especialment als que es van obstinar a convertir-la en històrica—, però tal vegada sigui aquest el moment adequat per plantejar-se preguntes com, per exemple, quin és el saldo polític d'aquell denominat procés participatiu? Per a què va servir? Quina lliçó se’n va extreure? Algú gosaria afirmar que el resultat va proporcionar una fotografia fidel del sentiment de la ciutadania catalana? No serà més aviat que en realitat tot aquell muntatge estigués exclusivament al servei que Mas pogués afirmar davant els seus que havia complert la paraula de “posar les urnes”? I, en aquest supòsit, quin judici ens hauria de merèixer una mobilització tan gran per a un propòsit com aquest?

En tot cas, qui havia de respondre aquestes preguntes es va absentar del debat electoral en el qual li hauria tocat rendir comptes i es va refugiar en un recòndit lloc de la llista, a recer de la demanda de responsabilitats. Ara, instal·lat en el confort de la sala de màquines del seu partit, es dedica a matisar, reconvenir i proposar, fins i tot en sentits molt diferents als que defensava quan estava al poder. El problema és que comença a marcar tendència entre els seus (Rull sembla mirar-se en el seu mirall, pel que fa a declaracions contradictòries). El pitjor és que la ciutadania catalana sembla haver-se acostumat al fet que, quan arriba l'hora de la veritat, els seus polítics s’escapoleixin.

Manuel Cruz és catedràtic de Filosofia Contemporània a la Universitat de Barcelona.