Selecciona Edició
Connecta’t
Fútbol | adéu a una llegenda del futbol

Mor Johan Cruyff, visca el ‘cruyffisme’

Únic com a jugador i revolucionari des de la banqueta, l’holandès va canviar la mirada sobre el futbol i la història de l’Ajax i del Barça

Johan Cruyff, el 2009.
Johan Cruyff, el 2009.

Johan Cruyff ha mort de pressa, però no a corre-cuita, i sense avisar però tampoc d’improvís, de la mateixa manera que vivia el futbol i entenia la vida, amb un somriure a la cara, un xupa-xups a la boca i un càncer al pulmó, sempre captivador i de vegades tan obvi que venien ganes de portar-li la contrària, simplement per discutir-li els arguments, com quan explicava que el blanc és un color que només funciona per oposició, i no es referia necessàriament al Madrid.

Qui més qui menys l’acabava de veure, passejant pel carrer o a l’aeroport, tothom estava convençut que guanyava el partit per 2 a 0, perquè així ho havia dit, i la majoria se’l creia, per més que en cada conversa sempre apareixia l’aixafaguitarres que assegurava saber del cert que convenia preparar-se tard o d’hora per a l’adéu del Flaco. I se n’ha anat el Dijous Sant, segurament perquè sabia que divendres no surten els diaris a Catalunya.

Així de singular era Cruyff. Potser no que volia necrològiques, ni sobre paper ni a internet, tampoc no pretenia que se li organitzés un seguici fúnebre, i encara menys li devien venir de gust les ploramorts, alegre i directe com era, portaveu fins i tot de les seves notícies, a la seva manera fins i tot d’una mort que ara fins i tot s’anuncia als paquets de Camel. Ningú no va parlar mai tan clar com Cruyff. No dominava correctament cap idioma i tot i això l’entenien a tot arreu, circumstància que el va dispensar d’expressar-se en català, fins i tot a la plaça de Sant Jaume.

El llenguatge de Cruyff és tan universal com la seva lògica, així que la seva obra transcendeix a la seva persona, fins a convertir-se en una religió amb una arma innòcua: s’explica a partir d’una pilota i d’un rondo de la mateixa manera que el joc depèn d’un centímetre i d’un segon, com s’adverteix en cada partit del Barça. El cruyffisme està més expandit que mai des que no hi ha Cruyff. No hi ha un entrenador més cruyffista que Pep Guardiola. Fins i tot Messi tira els penals com Cruyff.

No se sap de ningú que hagi preguntat si un penal indirecte era reglamentari fins que el va tirar Cruyff i no el va desautoritzar cap àrbitre ni FIFA. No se sabia que es podia fer un gol amb la punta de la bota paral·lela a l’escaire de la porteria fins que un As volador va batre Reina. Tampoc no constava que el Barça pogués guanyar el Madrid sense que passés res fins al 0-5 del Bernabéu. Cruyff va canviar la història del Barça com a jugador i després com a entrenador del Dream Team.

Potser perquè era un radical al camp, al vestuari i al despatx, sempre subversiu, es van acabar les penoses transicions al Camp Nou. El canvi de ritme de Cruyff va descol·locar els rivals i va animar el pas del Barcelona. El barcelonisme ja no només es va alimentar del seu relat, especialment cèlebre en la derrota, sinó que va passar a tenir una marca guanyadora que avui és en boca de l’Ajax, del Bayern, del Manchester City, de la Champions. Hi ha un abans i un després de Cruyff al Camp Nou: 37 grans títols davant de 44 i, per descomptat, la Copa d’Europa, inèdita fins aleshores al Museu.

El barcelonisme va saber a partir de Cruyff que la Copa d’Europa no es perdia als penals ni per culpa dels pals, sinó que es guanyava a la pròrroga amb un gol de falta a Wembley. El culer també va entendre que les lligues no s’escapaven a última hora a Còrdova per un 1-0, sinó que es guanyaven en el temps afegit i sense jugar a la Corunya i Tenerife. Ja aleshores qualsevol aficionat al futbol era conscient que Holanda havia guanyat la Copa del Món del 1974, tot i que va perdre amb Alemanya a Munic. El futbol total de l’oranje i de l’Ajax va captivar fins i tot les persones a qui no els agradava el futbol a partir de l’elegància, la velocitat i la plasticitat de Cruyff. El Flaco va marcar època com Pelé, Di Stéfano i Maradona.

Cruyff va dinamitzar el futbol al camp i va revolucionar des de la banqueta del Camp Nou. L’equip acabava de manera incontenible, despietada i guanyadora, fins que Cruyff va discutir per última vegada amb Núñez. Mai no va ser fàcil per als directius del Barça ni de l’Ajax ni de la federació d’Holanda. Cruyff va acabar la seva vida professional com a seleccionador de Catalunya. “Petits”, va advertir als jugadors catalans en un dels seus partits, “avui heu de xutar cada vegada que arribeu a porteria”.

Cruyff era molt directe quan se li preguntava per Catalunya: si els jugadors xuten, els ciutadans també han de dir el que volen ser —deia—, sense por, de manera desacomplexada, optimista, com en el futbol, igual com el Barça. Amic de Laporta i pedra filosofal de l’equip que van armar Rijkaard i Guardiola, Cruyff va discutir amb Rosell i ara mantenia una relació correcta amb Bartomeu.

MÉS INFORMACIÓ