Selecciona Edició
Connecta’t
MARGINALIA

Les religions de substitució

La gent deixa creences però n’agafa d’altres amb inflexible ‘gihad’: veganisme, animalisme o antitabaquisme

La festa taurina és un dels últims rituals sagrats d’Occident.
La festa taurina és un dels últims rituals sagrats d’Occident.

L’orbe i les ciutats cristianes celebren aquests dies la passió de Jesús de Natzaret, galileu independentista —així consta en moltes històries de Jesús— que va redimir la humanitat i va aproximar-la a la persona de Déu Pare. Però avui no hem de parlar d’aquesta religió tan seriosa, i de llarg recorregut —menys que la jueva, de la qual, en principi, el cristianisme va néixer com a heretgia—, sinó de les dites, pels sociòlegs, “religions de substitució”, és a dir, creences que s’han afermat d’una manera quasi incomprensible, a Occident en especial, i han vingut a ocupar el lloc que ocupaven les antigues, i tan diverses, religions.

Un pot entendre que una persona que ha nascut jueva abraci un bon dia la fe del cristianisme. Només cal recordar el cas dels marranos espanyols, o dels xuetes mallorquins, els quals, segons la creença, van adoptar la religió del poder establert per no deixar la pell, i la resta del cos, en una foguera. També es pot entendre al revés, però ja costa més; és a dir, que un cristià es faci jueu. També hi ha protestants que s’han fet catòlics, i al revés. Als últims decennis —i ara ens acostem al tema del nostre article d’avui— hi ha hagut gent, a casa nostra, que ha deixat la religió catòlica per fer-se musulmà. Desencantats amb la rutina de la litúrgia laïcista propugnada pel Concili Vaticà II —un dels grans daltabaixos que ha viscut la història del cristianisme romà—, aquests han passat a ser sunnites, o xiïtes, i, en el més místic dels casos, sufís. La mística cristiana ja no és el que era, si és que en queda. On paren els deixados del segle XVI? On sant Joan de la Creu? On el mestre Eckart o Hildegarda de Bingen? On paren els rilkesals nostres dies?

El que comporta preocupació, si no astorament, és el cas de les persones que han abandonat religions que, de fet, mai no havien practicat seriosament, per passar a adoptar-ne una altra que, per poc que la cosa es miri bé, no n’és cap. Això sí, la practiquen amb inflexible gihad. Vet aquí tres exemples. Hi ha persones —concorren fins i tot a les eleccions més vàries— que es fan dir “animalistes”. En nom d’unes creences que anomenen, impròpiament, humanitàries, han aconseguit que ja no hi hagi ni lleons ni elefants als circs —amb la qual cosa els nens ja no hi troben cap gràcia—; han fet que se suprimissin les festes amb ànecs que se celebraven a determinats punts de Catalunya —ni els cremaven ni se’ls cruspien de viu en viu; només jugaven, com juguen les criatures—; i, el que és pitjor, han aixecat la ciutadania, sempre tan carregada de bona fe, contra la festa dels toros, una festa sacrificial en què tant s’hi juga el sacrifici d’un home —jove, habitualment— com el d’un boví, sense que aquesta bona gent s’hagi parat a pensar ni en la supervivència d’un jove ni en el fet que la festa taurina és un dels últims rituals sagrats (per sacrificial, que ve també del llatí sacer) que queden a Occident —l’Orient o Àfrica encara en són plens: oh grans civilitzacions menystingudes!

Un altre exemple és el de l’antitabaquisme. ¿Que no saben, aquests devots de l’oxigen pur, que Europa va importar el tabac de les colònies americanes, i que allà feia segles que es fumava, com ja fa segles que aquí fuma qui vol, i es mor potser abans, però tan irremissiblement com els que no fumen? És que es pensen, els no fumadors, que no corren el risc de morir-se als trenta o quaranta anys d’una malaltia letal aliena al consum del tabac? A qui donaran llavors la culpa? A quin déu s’adreçaran abans de l’últim alè?I l’últim exemple: per una altra estranya mistificació, hi ha gent que va decidir un bon dia no menjar carn de cap animal, amb el pretext que els pollastres i els conills no en mengen, i tenen molt bona salut fins que arriben a l’escorxador. Després, encara no prou religiosos, aquests feligresos van decidir que tampoc no menjarien res que tingués a veure amb cap animal: ni llet, ni ous, ni mel, ni formatge, etcètera: es van tornar vegans, i ara només mengen, com els animals de corral, ordi, civada i userda. S’ho prenen amb tanta i tan dogmàtica seriositat com un jueu ortodox prepara el sàbat seguint les instruccions del Levític. Encara podríem parlar, en el mateix sentit, dels que no volen prendre cap medecina, dels que rebutgen tota anestèsia, o dels independentistes-nacionalistes: fe, utopies i apocalipsis substitutius.

Vet aquí de quina manera un costum, o una desafecció, es converteix en una fe, després en una religió, i en alguns casos una mística. Mentrestant, els llibres sagrats —de la religió que sigui— i savis romanen (i grequegen) tancats a casa, si és que mai hi han estat presents.