Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
OPINIÓ

Tancs per la Diagonal

L’Exèrcit encara forma part de la llista d’aquests retrocessos excessius amb què es defineix la història d’Espanya

La primera vegada que em van fer unes proves d’al·lèrgia (llarga història d’amor, la meva amb les al·lèrgies) va ser en una infermeria militar, a Osca. “No ens faran reacció”, va aventurar un dels nois mentre ens miràvem els avantbraços i esperàvem que alguna d’aquelles gotetes es convertís en butllofa. “N’he vist la data, van caducar fa sis anys”, va concloure.

La segona vegada va ser a l’hospital militar de Saragossa. Era la definitiva, i una altra vegada les punxades i les gotetes. Durant la mitja hora que havíem d’esperar per veure si hi havia reacció ens van deixar sols i va passar de tot. Ens vam rascar els uns als altres i algú va treure un aplicador amb no sé quina potinga, solidaritat de tropa. Pocs mesos després vaig rebre una carta plena d’amor en què se’m declarava inútil per totes aquelles butllofes. El qualificatiu, com us podeu imaginar, era recíproc i fins aquí arriben les meves històries de la mili.

No puc fer més que compartir el sentiment d’Ada Colau envers l’Exèrcit. És un sentiment heretat, acumulat durant decennis i generacions, una desconfiança que no cal ensenyar perquè s’aprèn sola. Pura epidermis, veure l’Exèrcit espanyol al Saló de l’Ensenyament em produeix la reacció al·lèrgica que les gotes caducades no van poder provocar.

Discrepo en moltes coses de Colau i no em crec el pacifisme naïf de la flor al canó del fusell. Hi ha guerres, molt poques, que serveixen per corregir injustícies pitjors i no és fàcil descriure la complexitat d’alguns afectes, ja que hi ha herois que han servit en exèrcits que han provocat autèntiques atrocitats. Un clàssic: de Normandia o Midway al Vietnam o Xile, les contradiccions de l’exèrcit dels Estats Units són evidents. Que els exèrcits són necessaris és inqüestionable, però veient el dolor causat sense cap possibilitat de reparació, la frivolitat bel·licista és incomparable a la pacifista.

Vist això, que l’Exèrcit espanyol encara provoqui un rebuig profund en àmplies capes de la població i que aquest rebuig s’accentuï en algunes comunitats és el més normal del món. Cada partit espanyol ha dut a terme la seva tasca d’emblanquiment i civilització de les forces armades. Els darrers, una altra vegada l’esquerra: el PSOE, amb una dona embarassada manant que els militants es posessin ferms afectadament, i Podem, que no sabien on es ficaven i van presentar un general que, lògicament, no va sortir elegit. El va presentar per Saragossa, ni més ni menys, a l’altra riba de l’Ebre, de les batalles i dels records. On la gent se les pensa totes per no anar a la mili.

No, el problema no són els exèrcits. O almenys, referent a l’Exèrcit espanyol. El problema és que la potència icònica del Generalísimo encara està viva. El problema és que encara es criden presents en dates assenyalades; que un president de la Lliga de Futbol Professional (d’Osca, ves per on), ve de Falange i declara que troba a faltar tenir una Le Pen pàtria; que encara hi ha milers de familiars desapareguts en cunetes que els successius governs miren d’amagar sota de la catifa; que Morenés ens recorda temps passats que només per a gent com ell van ser millors; que l’Exèrcit és, en última instància, el garant de la integritat territorial, a través dels Bono, Serra i Trillo...

El problema és que encara som molts els que entenem que l’Exèrcit espanyol forma part destacada de la llista d’aquells retrocessos excessius amb què es defineix la història d’Espanya. I que, precisament, el Saló de l’Ensenyament, en un país que arrossega el fracàs escolar endèmic, no hauria d’exhibir aquests frens. Entre altres coses, ens rasquem les ferides a la pell per no perdre el temps que dediquem a la universitat.

Per menys del que diu aquest article, durant el segle passat l’Exèrcit va assaltar revistes i va empresonar escriptors. Contra l’opinió que aquí s’expressa, no només va iniciar una guerra civil: va mantenir una dictadura terrible i va tutelar una democràcia, cop d’estat inclòs, la fragilitat de la qual arriba fins avui. Encara no hem sentit un mea culpa a l’altura de les calamitats provocades. Un mea culpa creïble, no un paràgraf del BOE o una declaració ministerial.

Mentrestant, continuarem recordant que existeixen vacunes per a les al·lèrgies, però que al final els metges sempre recomanen evitar l’al·lergogen.

Francesc Serés és escriptor.