Selecciona Edició
Connecta’t

Bye, bye, blackbird

Carles Flavià era una bèstia inclassificable, una institució barcelonina més popular que el Floquet de Neu

"Migdies gloriosos prenent el sol al Club Natació Barcelona..."
"Migdies gloriosos prenent el sol al Club Natació Barcelona..."

Carles Flavià era una bèstia inclassificable, una institució barcelonina més popular que el Floquet de Neu i tot un teatre ambulant. Va ser sacerdot (durant 17 anys, que es diu aviat), mànager de Rubianes, el Gato Pérez i l'Orquestra Plateria (entre d'altres), relacions públiques i empresari de diversos locals nocturns, monologuista, entrevistador televisiu i vividor en gran, i és que va aconseguir l'estrany privilegi de no ficar-se mai al llit abans de l'alba i no llevar-se mai abans del migdia. El gran Flavià va tancar la paradeta divendres passat ("Palmolive", com diria ell), però deixa una tona de records feliços i molt, molt de teatre. Teatre del bo, dins i fora de l'escena. Del que brolla de l'experiència, de mirar-li el cul a la vida i riure's de la lluna i de la seva ombra.

A finals dels setanta era aquell paio divertidíssim que parlava sense parar, ancorat a la barra del vell Zeleste, que tenia teories enlluernadores sobre tot, i que de sobte cridava: "Hòstia, la missa!" i pujava com podia a la seva vespino per creuar la ciutat i oficiar a la llunyaníssima parròquia de Sant Ramon. Llavors t'assabentaves que era capellà, havia estudiat Teologia a París i exercia l'apostolat als barris obrers.

Als vuitanta, Flavià va penjar els hàbits, li van caure vint milions d'una travessa esbojarrada (la història és massa llarga per explicar-la aquí), es va casar, va muntar un local, el Batikano, de vida tan breu com intensa, i es va convertir en mànager. Deu anys més tard, Sergi Pàmies li va dir una nit: "Per què no expliques en un teatre tot el que fa anys que expliques als bars?". El seu amic i representat Rubianes el va empènyer a l'escena i, el 1997, quan ja havia fet els cinquanta, va debutar a la Bodega Bohemia amb un show que va batejar com Epístoles. Vaig escriure: "Carles Flavià, amb el seu gloriós català cherokee, tan de barriada i descregut com un taxista de Brooklyn o un humorista jueu dels Catskills, amb el seu etern aspecte de 'promotor de boxa que no dorm prou', com el va descriure una vegada Guillem Martínez, sembla que encarna l'home perpètuament cabrejat, però només ho sembla: aquesta és la gràcia". Va tenir èxit. Després van venir Més epístoles, Prensament, L'estat del malestar, L'evangeli segons Flavià, 10-9-45. I Tan bé que anàvem, amb el seu germà Sisa. I molta ràdio i molta televisió: es va fer popularíssim pel seu púlpit nocturn a BTV, un programa de comentaris a mitjanit que semblava la versió canalla de L'ànima s'asserena, on reflexionava, imprecava, desbarrava, lligava mosques per la cua o les feia volar. No va haver-hi cap plataforma que no aprofités: fins i tot va arribar a ser còmic de revista amb Norma Duval a l'Apolo. Shows i copes amb els amics a les nits i, de seguida que arribava el bon temps, migdies gloriosos prenent el sol al Club Natació Barcelona, "escoltant els més vells del lloc", explicava, "dels quals estic a punt de formar part". No va ser una mala vida, amic. Fins i tot diria que la teva vida va ser requetecontracollonuda. I la vida viscuda pot més que el dolor, com va cantar el Gato.

MÉS INFORMACIÓ