Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Se’n van a l’exili

La decisió d'iniciar un projecte de vida a l'estranger ha de ser una elecció, en cap cas una obligació per falta d'ocupació digna i d'expectatives

Fa uns dies vaig llegir l'Informe Estat de la joventut 2015, elaborat pel Consell de la Joventut de Barcelona, en què s'exposen les dificultats dels joves per emancipar-se. Aquest informe remet a altres publicacions, com l'estudi encarregat per Injuve amb el títol La emigración de los jóvenes españoles en el contexto de la crisis (2007-2013), en què s'estima en 218.000 els joves que se n'han anat d'Espanya per culpa de la crisi.

La decisió d'iniciar un projecte de vida a l'estranger ha de ser una elecció, en cap cas una obligació per falta d'ocupació digna i d'expectatives de trobar-ne a curt i mitjà termini. Segons l'Observatori Català de la Joventut (OCJ) des del 2007 s'han destruït 427.000 llocs de treball ocupats per joves, cosa que mostra de manera inequívoca que és el col·lectiu que més ha patit l'impacte de la crisi. Aquest mateix estudi, que analitza les dades publicades per l'EPA de l'últim trimestre del 2015, afirma que la taxa d'activitat juvenil continua baixant i se situa en el 61%. Ja és més baixa que la dels adults, cosa que significa o bé que molts joves ja no es registren en les llistes de l'atur o bé que han de buscar-se un futur fora del seu país.

La taxa d'atur dels joves entre 16 i 29 anys és del 24,5%. Això provoca que molts joves decideixin allargar l’etapa formativa, més en cicles formatius i menys a la universitat, pels alts preus de les matrícules. Estudien més, però sense cap expectativa de millora.

Com que han treballat poc temps, les seves cotitzacions són mínimes i només el 8,3% de les persones joves aturades reben alguna prestació social. Aquesta xifra és especialment preocupant tenint en compte que l'atur de llarga durada se situa en l'11,4% (lluny del màxim històric del 17% registrat el 2013), però significa que quatre de cada 10 joves a l'atur fa més d'un any que busquen feina. Segons l'OCJ, l'atur de llarga durada és un indicador de risc d'exclusió social

Però els afortunats que accedeixen o es mantenen en el mercat laboral no ho tenen gaire millor. La majoria tenen contractes temporals (la taxa de temporalitat és del 46%), o parcials no desitjats i amb una forta subocupació. Aquesta precarietat s'està convertint en estructural. Titulats que només troben feines de baixa qualificació al sector serveis (el 80% de contractes són al sector de la restauració, serveis personals o vendes). Contractes precaris amb sous indignes i que a més marquen diferències salarials del 25,5% per raó de gènere.

Amb aquesta realitat laboral i amb aquestes tristes expectatives, la taxa d'emancipació residencial de les persones de 16-19 anys, a Catalunya, se situa en el 23,9%, i a la ciutat comtal el 45,7% de les persones entre 25 i 29 anys no estan emancipades. Les raons? l'atur, la precarietat laboral i l'alt preu de l'habitatge.

Davant d'aquesta situació hi hauria d'haver un debat seriós per buscar la manera d'evitar aquesta sagnia de joves cap a l'exterior. Però no hi ha voluntat política per solucionar aquest problema greu, la desídia dels governs arriba fins a la negació del problema, com demostra la falta de dades fiables per saber amb exactitud la magnitud de l'exili juvenil. Sense dades no es poden elaborar propostes polítiques per evitar la sortida ni tampoc polítiques de retorn per als joves que hagin perdut l’arrelament.

Les dades que proclamen que la crisi ha acabat no fan efecte en la decisió dels joves. Ells pateixen les condicions del mercat laboral i, mentre existeixin, buscaran fora del país el benestar, la dignitat i la llibertat per decidir el seu futur.

Aquest exili significa no només una pèrdua en la inversió feta per a la formació d'aquesta població, sinó també una pèrdua de capital social, talent i creativitat, que incidiran negativament en el desenvolupament social i econòmic del país. La joventut és per se innovadora i alhora transformadora; si la deixem marxar, això comportarà un gran retrocés, no només demogràfic sinó també econòmic i social. Ens convertirem en un país per a vells i turistes.

Els nostres joves se'n van, mentre a Catalunya el govern espera el mes divuit i a Espanya els polítics juguen a veure qui troba en Wally per governar. Quina frustració.

Joan Boada Masoliver és professor d'Història.