Selecciona Edició
Connecta’t

Redissenyant l’Àfrica

El CCCB exposa 300 obres de 120 creadors contemporanis del continent

La imponent instal·lació escultòrica 'Jua Kali City'.
La imponent instal·lació escultòrica 'Jua Kali City'.

Hi ha estereotips fortament arrelats en la societat occidental que són difícils de superar. Els que estan relacionats amb el continent africà en són alguns: fam, guerra, pobresa, corrupció, inestabilitat política i social, a més de paisatge i naturalesa desbordants. Però l’Àfrica, un continent enorme de 54 països, amb més de mil milions d'habitants, el 34% dels quals pertanyents a la classe mitjana i on el 2012 hi havia 650 milions de telèfons mòbils registrats, més que als Estats Units i Europa, és també un continent potent ple de creativitat que lluita per acabar amb aquests tòpics, cansat, a més, que siguin uns altres, com en el cas dels lleons, els que expliquin sempre la seva història i la seva realitat.

En l'exposició Making Africa. Un continent de disseny contemporani, que aquest dimecres obre les portes al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) fins a finals d'agost, una coproducció del Vitra Design Museum alemany i el Guggenheim de Bilbao, són els mateixos dissenyadors africans, a través d'unes 300 obres, fotografies, revistes, il·lustracions, vídeos, vestits, pel·lícules, artesania, maquetes i mobles, els que mostren les seves produccions i com veuen i viuen el món. D'entrada, el visitant és rebut pel treball del kenyà Cyrus Kabiru, una instal·lació amb una desena d'escultures en forma d’ulleres creades a partir de material reciclat que conviden a veure l'africà de manera diferent, amb una nova perspectiva. Si algú no es dóna per al·ludit, Kai Krause hi insisteix amb l’obra The True size of Africa, un mapa invertit del continent que no té en compte les influències colonials. Igual que els retrats d'albins de raça negra de Justin Dingwall. Tots incideixen en el canvi de perspectiva al qual convida aquesta exposició i com de positiu pot ser el disseny per al futur de l'Àfrica.

'Animata' de Víctor Omar (2013).
'Animata' de Víctor Omar (2013).

Amelie Klein, comissària de la mostra, que ha reunit peces de 50 col·leccions de tot el món després de treballar durant dos anys i fer trobades i entrevistes amb 75 experts, artistes, arquitectes, dissenyadors, galeristes i comissaris de les principals ciutats africanes, assegura que l'objectiu de l'exposició “no és donar a conèixer un panorama exhaustiu del disseny de l'Àfrica, sinó oferir un relat nou i una valoració diferent. Demostrar que l'estereotip no és erroni, però sí incomplet”. Segons l'experta: “És clar que hi ha corrupció, gana, problemes, però també hi ha una classe mitjana en ascens i una societat vibrant i efervescent, com passa a Nigèria, o en ciutats com Ciutat del Cap o Lagos”.

La comissària compara l'energia actual, permesa, sobretot, per l'accés a Internet a través del mòbil, amb la viscuda els anys cinquanta, a la fi del colonialisme. Ho demostren fotografies de Malic Sidibé amb joves ballant per celebrar la independència de Mali comparades amb el fenomen viral que va ser la pujada a Internet de vídeos amb el tema Happy de Pharrell Williams per centenars de persones de tot el món, molts de joves africans, que van aprofitar, de manera gens acomplexada, per mostrar-se a la seva comunitat, ciutat o regió davant un públic mundial interconnectat.

Mário Macilau, 'Alito, The Guy with Style'.
Mário Macilau, 'Alito, The Guy with Style'.

El fenomen de les ciutats, també present a l’Àfrica, s'explora amb treballs com els del vídeo Excuse me, while I disappear, de Michael MacGarry, en què es mostra una zona residencial barrada a Angola creada per inversors xinesos, o Sud-àfrica, a través de Ponte City, un poètic treball de Mikhael Sbotzky i Patrick Waterhouse, sobre un luxós gratacel de Johannesburg, el més alt de l'Àfrica, que després de la fi de l'apartheid van ocupar classes més humils, i es va convertir en símbol de la història d'aquest país.

L'exposició conté treballs de creadors de l’anomenada Àfrica Negra, com Kenya, Sud-àfrica, Zimbàbue, Nigèria, Angola, el Senegal, Moçambic, Ghana, Benín o el Congo i d'altres artistes nascuts o establerts als EUA o Europa, que expliquen la seva realitat des de l'exterior. I recull objectes simples com unes ampolles de plàstic aixafades i reconvertides en xancletes; mobles vegetals fets amb canyes o amb pneumàtics de cotxes o la impactant butaca creada amb armes de la guerra civil de Moçambic creada per Gonçalo Mabunda.

L'exposició conclou reflexionant sobre l'origen i el futur, amb sorpreses com el fet que els vídeos de Beyoncé o Katy Perry acumulen tants clics aquí com en altres llocs del món o descobrir que un dels teixits d'estampats africans més reconeguts té un origen indonesi. Un teixit, que, d'altra banda, provoca crítiques enceses perquè representa el passat colonial.