Selecciona Edició
Connecta’t

Comiat multitudinari a Carles Flavià

Joan Manuel Serrat i Jaume Sisa van cantar ‘a cappella’ al funeral, on també va ‘intervenir’ el mateix actor

L'actor Carles Flavià.
L'actor Carles Flavià.

L'oratori del tanatori barceloní de Sancho Dávila es va quedar petit, molt petit, malgrat les seves dimensions. Però l'actor, mànager (de l'Orquesta Platería, de Gato Pérez i del seu inseparable Pepe Rubianes), empresari i exsacerdot Carles Flavià, que va morir diumenge a causa d'un càncer als 70 anys, tenia innombrables amics que van voler donar-li un últim adéu en el seu funeral.

El productor Rafael Moll i l'actor Pep Molina, amics seus, li van organitzar tot un muntatge gens edulcorat. Amb el director escènic Joan Lluís Bozzo com a mestre de cerimònies, va parlar primer el germà de Flavià i a continuació el periodista Manel Fuentes, que, imitant la veu de Flavià amb encert, va llegir textos que li havia gravat l'actor desaparegut, amb el qual tenia el projecte de fer un documental. I era impossible no tronxar-se amb els seus intel·ligents disbarats.

El canvi de registre va ser absolut quan el germà de l'ànima de Flavià, el cantautor galàctic Jaume Sisa, va interpretar, gairebé com un murmuri, el seu conegut tema El setè cel.

També hi va actuar el mateix Flavià, del qual es van projectar alguns vídeos d'actuacions i se'l va poder sentir en la versió que va fer del poema de José Agustín Goytisolo, Quiero todo esto, que va gravar en el seu moment per al programa Todo es comedia, de la Cadena SER, i en el qual sostenia: “Vull que cardar sigui més fàcil. Vull saber els comptes de La Marató de TV3. Vull que els meus amics es morin abans que jo i tots de cop, no aguanto els tanatoris. Vull viure sense turistes a la ciutat. Vull que executin els de l'autoajuda. Vull que no em torturin amb això d'“Espanya ens dóna pel cul”, ja ho sé, però em fa mal sentir-ho. Vull que derroquin el monument al timbaler del Bruc i que el declarin català non grat. Vull una llei de la memòria històrica que castigui els que el 1714 van apostar per l'arxiduc d'Àustria. Vull envellir molestant… Aquests vulls es resumeixen en dos: vull tocar els ous al proïsme i vull que no me'ls toquin a mi”.

Serrat, que igual que Sisa va cantar a cappella, va triar el tema que Flavià portava precisament al mòbil, Las malas compañías, on es parla de com de dropos i pocavergonyes són els amics. L'últim que va intervenir va ser el conegut Pare Manel, company de mil batalles des que tots dos eren nens.

Per homenatjar-lo, no van faltar els comentaris d'humor negre, tan característics de Flavià. Entre aquests: “Aquest és el bolo [com anomena la gent de teatre les representacions a diferents llocs] en què ha reunit més espectadors”.

Perquè tot i que Flavià treballava en espais petits, en sales alternatives, i fins i tot en locals de dubtosa reputació, al seu funeral va tenir un nombrós públic que el va acomiadar amb efusius aplaudiments, bravos i, perquè la cosa fos rodona, amb molta emoció continguda i moltes llàgrimes.

Allà estaven representats els diversos mons en què Flavià es capbussava diàriament. Al capdavant, el gran amor de la seva vida, Lucila Aguilera, a la qual tantes referències va fer en les intervencions i que Flavià va conèixer, a principis dels anys vuitanta, com a dona de Pepe Rubianes.

Entre els assistents es va poder veure Mario Gas, Anna Azcona, Vicky Peña, Teresa Vallicrosa, Yuta Tiffon, Selvi, l'exalcalde de Barcelona Jordi Hereu, Leslie (cantant dels Sirex), Juanjo Puigcorver, Los Manolos, Ariadna Gil, Mónica López, Joan Ollé, Bárbara Granados (la pianista que va acompanyar Flavià en el seu últim muntatge), Cesca Piñol, Rosa Badia, David Vallés, Francesc Orella, Mingo Rafols, Joan Estrada, Josep Juvé, així com els seus amics del Club Natació Barcelona, de La Cova Fumada, on jugava al dòmino els divendres, i dels llocs on anava a jugar a futbol sala, a pòquer, a passejar el gos, a comprar, com el Mercat de la Boqueria…

MÉS INFORMACIÓ