Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

L’urbanisme egoista

La descripció negativa que es fa de Barcelona en sectors compromesos és perquè la nova política sigui saludada com una epifania, però crea ciutadans que es creuen els reis del barri

Sempre vaig al Consell de Barri perquè em sento vinculada al meu entorn. A més, estrenàvem regidora en la persona de Laura Pérez, una dona dinàmica i eficaç. La convocatòria era de tema únic: les voreres. Microcosmos de l'espai públic. Com a novetat, es va organitzar la sala amb les cadires disposades en cercle per fer grups de debat més petits, amb unes persones que actuarien com a dinamitzadors i que al final van fer poca cosa. És el tipus de funció que bé podria recaure sobre els tècnics de la casa, que hi eren presents, escoltant. També ens van regalar una bossa de roba, innecessària. Fa la sensació que tornem a una certa infantilització de la gent, una tendència dels últims mandats socialistes que semblava feliçment superada. La impressió és que aquest Ajuntament gasta massa en comunicació, l'eterna temptació dels governs febles.

Dit això, la sessió va ser molt interessant i el sistema de grups funciona molt bé. La regidora ens va fer un breu discurs desconcertant. L'espai públic, va venir a dir, depèn de l'urbanisme hegemònic i fins ara, va dir, se’l considerava un espai de trànsit cap a la feina, pura mobilitat. Perdona? La concepció de l'espai públic com a àmbit de convivència i estructurador del barri neix en les planificacions d’Oriol Bohigas i Pasqual Maragall, s'incrementa en èpoques de Clos i Hereu i es manté durant l'alcaldia de Trias. Sorprèn que l'equip de Colau vingui a descobrir coses que són fundacionals a Barcelona, perquè significa que no han estat atents a l'evolució de la ciutat: que no escoltaven perquè estaven ocupats en altres coses. I ara que els toca gestionar, recorren al discurs progressista sense saber que és el discurs que ha modelat la ciutat en els últims trenta anys. Després l'hi vaig comentar a la regidora. Ah, sí?, va dir, bé, a mi m'interessa la vorera des d'una perspectiva de gènere. De gènere? La vorera? De fet, el que volia dir era molt millor: una vorera —una convivència— útil a les diferents etapes de vida, al marge del gènere.

La primera intervenció popular va ser un poema: cada vegada que sortim de casa ens sentim agredits, va dir molt seriós un veí, d'altra banda, excel·lent persona, que el conec de trobar-nos al barri. L'espai públic no és, ni pot ser, el saló de casa, no té el mateix grau de confort. I per això, perquè la incomoditat mínima és intrínseca, perquè hi ha altres usos i altres persones, per això no es pot qualificar a la lleugera. I aquí és on el discurs que s'està obrint pas —és la base de la nova política municipal— fa mal, perquè precisament peca de manca de memòria i desconeixement. La ciutat és un artefacte que evoluciona a poc a poc, com la deriva d'un vaixell enorme i pesat, i està bé que el nord sigui una humanització de les prestacions urbanes, cosa que inclou l'entorn i els serveis, la convivència en definitiva, la manera de viure que la ciutat ens permet. Fer la ciutat més humana hauria de ser el punt u de qualsevol programa municipal i, a Barcelona, ho ha estat des de la democràcia.

Llegia fa poc la descripció negativa de Barcelona de la ploma d'un arquitecte compromès, David Bravo, un article ple de tòpics que no coincideixen amb la realitat però que creen un imaginari de ciutat despietada, de ciutat menjada pel cotxe i l'especulació i la solitud. Aquest home sostenia que va ser un error construir les Rondes en el moment de les inversions olímpiques, que això era sotmetre's a la lògica del cotxe! Després, és clar, els veïns de les Corts diuen que no volen el macropàrquing del recinte del Barça: si vinguessin de Mollerussa, aplaudirien.

Aquesta descripció negativa prepara molt bé el terreny perquè la nova política sigui saludada com una epifania, però crea ciutadans egoistes que no suporten a la seva vorera ni un gos, ni un soroll, ni una volva de pols, res, perquè són ells els reis del barri, el centre de l'univers municipal, de l'urbanisme de les persones. L'espai públic és conflicte de baixa intensitat entre interessos contraposats: és compartir espai, entrellaçar pràctiques. Això és el que s'estava inoculant a Barcelona amb una pedagogia suau, amb un discurs en positiu, de ciutat que es va fent humana a partir de i per a les seves voreres. Les que, tots junts, comentem al Consell de Barri. Per millorar-les.