Selecciona Edició
Connecta’t

Mor l’iconoclasta Carles Flavià

Actor, empresari i exsacerdot mor a Barcelona als 70 anys

Carles Flavià.
Carles Flavià.

Carles Flavià ha mort de la mateixa manera que va viure. Envoltat d'amics i devorant la vida fins al darrer sospir. I no és una metàfora. No va deixar que el calmessin quan la situació, a la qual l’havia portat el càncer que patia, era irreversible, per poder estar conscient fins al darrer segon. I per acomiadar-se dels seus amics que permanentment acudien a la seva habitació de l’Hospital Vall d'Hebron de Barcelona, ciutat on va néixer l’any 1945 i on va exercir nombrosos oficis fins que l’any 1997 es va dedicar a la interpretació.

Les seves darreres hores les va passar junt amb la seva inseparable Lucila Aguilera, el seu gran amor, que havia estat esposa de Pepe Rubianes, i les seves més entranyables amistats. Allí estaven, entre d’altres, Joan Manuel Serrat, Jaume Sisa, Rafael Moll, Joan Lluís Bozzo, Anna Rosa Cisquella, Pep Molina, Yuta Tiffon.... La majoria d'ells, igual que Flavià, no només eren coneguts pels seus respectius i populars oficis, sinó també per la seva condició de vídues de Rubianes, actor de qui guardaven dol i mantenien fresc el seu record en puntuals sopars. També hi era el pare Manel Pousa, l'únic que continuava sent capellà, de tot el grup d'amics que es van ordenar sacerdots, juntament amb Flavià, als anys setanta. I l'únic que aconseguia, no només per ser íntims amics, que Flavià mantingués l'única mena d'afiliació a la que va pertànyer: sempre participava en la recaptació anual de fons que es realitza a favor de l'associació que presideix el pare Manel i amb la qual col·laboren importants artistes.

Flavià sent sacerdot oficiava a Santa Coloma de Gramanet, on ajudava a joves recentment sortits de la presó a trobar treball i ofici. Però com patia noctambulisme, que va sofrir fins fa un parell de setmanes, també formava part del selecte grup que totes les nits tancava el Zeleste situat al carrer Plateria, que va donar nom a l'orquestra que va néixer en aquell local. Aquells anys va començar a exercir de road manager d'una empresa anomenada Cabra i l’any 1982 va abandonar el sacerdoci. Més d’una vegada va explicar el perquè: “Vaig aprofundir en la meva fe i la vaig perdre; vaig canviar a déu pel món; vaig deixar de creure en déu tal com m'ho van explicar”. Molt abans ja deixava clar quin era la seva autèntica vocació: “Passar-m'ho bé i riure molt”. I així ho va fer.

Va ser mànager personal de Gato Pérez, l'Orquestra Plateria i Pepe Rubianes

Primer des d'una curiosa vida laboral que el va portar a ser mànager personal de Gato Pérez, l'Orquestra Plateria i Pepe Rubianes, a més d'empresari de sales i bars nocturns com el Baticano y Nitsa. Però un dia que estava enredat en una d'aquestes eternes diatribes que es marcava amb Rubianes, un dels seus amics de l'ànima, (va escriure l’any 1996 Rubianes, pallasso -converses a platea buida) li va etzibar a l'actor galaico-català, que el que ell feia sobre un escenari era una bajanada que no tenia cap mèrit i, per si no fos poc, va afegir que això ho podia fer qualsevol. Rubianes el va provocar i el va instar a demostrar-ho. I Flavià va debutar l’any 1997 en la mítica Bodega Bohemia amb un monòleg, Epístolas de Carles Flavià, on explicava la seva vida des d'una mirada cínica, sarcàstica fins a la mordacitat, irònica i profundament intel·ligent. Així va néixer l'actor que portava dins i que només havia pogut lluir des del púlpit i, en menys mesura, a noces, comunions i enterraments. Aquests darrers eren els que més li agradaven: “Tots t'escolten calladets i, si a més fas mala cara, t'ho agraeixen”.

Aquest dilluns se celebrarà el seu, del que en alguna ocasió va arribar a parlar-ne: “No demanaré un capellà en l'últim moment, no espero trobar res a l'altra vida”.

Malgrat confessar que entre les seves malalties estava el no poder matinar i l'al·lèrgia al treball, va treballar molt en aquests últims 20 anys: Els seus monòlegs Més epístoles de …, Prensament (amb direcció espiritual de Joan Lluís Bozzo), L’ estat del malestar, L’evangeli segons Flavià, 10/9/45, sota la direcció de Carol López, (amb ella i Rubianes va escriure Metiendo caña). En tots ells apuntava aquest Flavià llenguallarg, procaç, provocador, desvergonyit i tot el políticament incorrecte que pogués. I podia molt. Era una espècie d'àlter ego que se situava enfront del veritable jo de Flavià, al que accedien uns pocs i amb el que ocultava la seva infinita bondat, la seva solidaritat, la seva infrangible amistat amb els seus, i la seva debilitat pels febles, la seva fragilitat amb els fràgils i la seva mala llet amb els poderosos.

També va treballar acompanyat a l'escenari. A 5hombres.com; a muntatges arrevistats; a Pis de mostra, de Max Marieges, i precisament amb Sisa i sota la direcció de Pau Miró a Com quedem? també titulat Tan bé que anàvem que malgrat limitar-se a reproduir, amb encert i humor, les converses que tots dos artistes venien mantenint fa gairebé quaranta anys, allò estava ple de teatre i del bo. El seu últim espectacle va ser L’estat del malestar 2 acompanyat per la pianista Bárbara Granados.

En cinema va participar en pel·lícules de Ventura Pons, Francesc Bellmunt, Llorens Soler, Joel Joan y Ramón d'Espanya, sense oblidar el seu pas per diferents sèries televisives com a Ministerio del tiempo, on va realitzar el seu últim treball, fa escasses setmanes.

El seu reconeixement com a actor, al creixement del qual va col·laborar un públic fidel que acaba consagrant-lo com un artista de culte, va unit al seu èxit a BTV, on el seu programa Qualsevol nit pots sortir el sol (pren el títol de la cançó del seu gairebé germà Jaume Sisa) es converteix en un clàssic de la televisió local barcelonina. Al mateix canal acaba fent entrevistes lúcides i mereixedores d'elogis que el descobreixen com un excel·lent periodista. El seu pas per televisió va ser per diferents cadenes juntament amb Javier Sardá, a El Club de la Comedia, amb Àngel Casas, Silvia Tarragona, Albert Om… Especialement fructífera va ser la seva col·laboració radiofònica amb Manuel Fuentes, amb qui l’unia una estreta amistat i qui ha caminat de la mà amb Flavià tot el viacrucis del seu càncer detectat fa una mica menys d'un any.