Selecciona Edició
Connecta’t
poti-poti

El procés del procés

Enquestes, ambigüitats declaratives i... ¿fanfàrries o passos enrere?

Carles Puigdemont i Pedro Sánchez.
Carles Puigdemont i Pedro Sánchez. EFE

Com va el procés? Carles Puigdemont, en una entrevista als diaris Financial Times, Le Monde, Corriere della Sera, Suddeustche Zeitung i el portuguès Diario de Noticias afirma que Catalunya pot aconseguir la independència sense el suport de Madrid i que episodis com el Brexit demostren que la Unió Europea sap adaptar-se a les circumstàncies. Avui, a una entrevista a El Periódico afirma que “podem negociar la data i la pregunta del referèndum”. També anuncia que “si Sánchez vol ser audaç l’ajudarem”. Segons Joan Tapia (El Periódico, 20 març) l’entrevista demostra que vol sortir del laberint sense abdicar i que necessita vida intel.ligent a Madrid.

Artur Mas, en una entrevista a Catalunya Ràdio, va defensar que la nova Convergència ha de ser sobiranista més que independentista. Enric Hernàndez (El Periódico, 20 març) escriu que Puigdemont, a l’entrevista, “fa malabars retòrics per no contradir Artur Mas”, “al mateix temps que hissa la bandera del referèndum que Junts pel Sí, encara que ara ho negui, va arribar a substituir-lo per unes plebiscitàries d’estèril resultat”. Manuel Cuyàs (Puntavui, 20 març) fa un resum de la situació: “ens estan posant en remull per acabar-nos dient que la independència en divuit mesos és una fantasia i que l’opció és un referèndum” que es va donar per superat el 27-S. “Ara les presses són l’antipolítica, segons el fins fa poc apressat Francesc Homs”. “Tot s’ha fet molt confús”, admet

Tot s’ha fet molt confús (Manuel Cuyàs)

Entre això, la recuperació d’una pantalla que es considerava passada (el referèndum pactat) i la necessitat d’ampliar la majoria per arribar de debò a la independència, la periodista Lidia Heredia -en una, bona, entrevista a Francesc Homs- va haver de preguntar: “Quan es voti CDC què és votarà? (...) Algú pot pensar que es torna a l’ambigüitat?”. Homs va insistir que calia encara fer deures, estratègies de seducció per convèncer els que falten. Heredia li va recordar les paraules de Mas-Collell sobre que el termini de 18 mesos era un error. Homs va defensar que no: una empresa es posa objectius “i un ha de ser prou ferm en la voluntat de compliment i prou flexible perquè l’objectiu final és tenir la independència, no fer les coses en 18 mesos”. A totes aquestes, la darrera enquesta del CEO donava a Junts pel Sí, en unes eleccions catalanes, una possible pèrdua de sis diputats i Catalunya Sí que es Pot podria passar d’11 a 21-23. Aquestes dades les resumia e-noticies amb un títol breu, i ja fet altres vegades: el procés es desinfla. A Vilaweb es mostraven perplexos sobre aquest vot a Catalunya Sí que es Pot: “Un 70% dels qui votarien Catalunya Sí que es Pot veu poc o gens probable que el govern espanyol ofereixi cap acord acceptable per al parlament català i un 65% diu que Catalunya té un nivell insuficient d’autonomia, però tan sols un 20% votaria sí en un referèndum i un 63% dels votants votaria no”.

Per a Esteve Plantada (Nació Digital), resulta curiós veure com, en els darrers dies, “alguns membres convergents han disfressat de moderació una ambigüitat calculada sobre els temps i propòsits d'allò que ens entestem a anomenar "el procés" (...)Diguem-ho clar, doncs, si es tracta d'això: no serà possible arribar a complir la datade la terra promesa. I no passa res. I que la possibilitat de fer-ho possible no vingui trencada per la impossibilitat d'una data. Serà, ho viurem, i ho farem. Potser en 18 mesos. I, si no, si triguem més, també valdrà la pena”.

Xavier Bru de Sala (El Periódico, 18 març) escriu que “la fórmula màgica escollida per esquivar el fracàs de l’independentisme consisteix a recular sense deixar d’avançar”. D’aquí les fanfàrries de les comissions parlamentàries de la desconnexió, el full de ruta i la proclama del 2017 com a data clau. “Saben que, malgrat les trompeteries, el 2017 no passarà gran cosa que s’assembli al final del procés”. Per a l’articulista, “Mentre l’única alternativa a la independència sigui quedar-nos com estem ens quedarem com estem (...)El sobiranisme no ha valorat com li convé que la reforma de la Constitució espanyola és una oportunitat (...) I si, en el referèndum posterior Catalunya vota no? (...) Estaríem a favor d’aquest altre referèndum? Hi estem en contra? O preferim treure els gegants a passejar deu minuts al dia mentre esperem que soni el flabiol?”.

La fórmula màgica escollida per esquivar el fracàs de l’independentisme consisteix a recular sense deixar d’avançar (Bru de Sala)

Puigdemont-Sánchez. La setmana havia començat amb l’entrevista entre Pedro Sánchez i Carles Puigdemont. Abc la rebia editorialment preguntant què feia Sánchez amb els independentistes (16 de març). El Periódico (16 març), en canvi, defensava que els dos líders obrien camí per encarrilar el contenciós si s’aconsegueix formar un Govern reformista. “No podem pretendre que ara tot s’arregli en dos dies, però avui veiem una mica de llum, encara que sigui dins del túnel”. Puntavui (16 març) hi va veure un diàleg sense contingut per part de Sánchez. L’únic pas endavant evident de la conversa, segons l’editorial, és que Sánchez ja no parla del procés com “crisi de convivència”.

Santiago González (El Mundo, 16 març) defensava que Albert Rivera hauria d’haver insistit que volia acompanyar Sánchez “com a garantia de què la conversa no traspassava la frontera de la legalitat”. Curri Valenzuela pensava ( Abc, 16 març) que l’entrevista no va anar gaire lluny, però no se’n fia: Tot és possible amb Sánchez, “ull fins al darrer moment”. Pilar Rahola (La Vanguardia, 16 març) considerava que Sánchez ha donat a Rajoy una lliçó de democràcia i de política d’alçada. Però la prova del nou serà quan s’hagi de votar al Congrés si es dóna suport al suplicatori d’Homs. Donarà suport “a la persecució judicial d’un acte polític?”.Antoni Puigverd qualificava el comportament de Sánchez i Puigdemont com de “descompressor”. (La Vanguardia, 16 març)

Podem. La crisi de Podem, al marge dels qualificatius sobre el partit, té una interpretació coincident: la discrepància entre Pablo Iglesias, i la seva gent, i Iñigo Errejón, i la seva gent. ”Iglesias comença la seva degolladissa a Podem” titula Abc el seu editorial (17 de març). Per al diari, el que fins ara eren discrepàncies “ha entrat en una inevitable fase de venjances personals”. Un segon editorial al mateix diari a l’endemà advertia contra la falsedat de la nova política que fa bandera de la democràcia interna però on solament hi ha el cesarisme del líder. El Mundo (17 març) creu que Iglesias porta el partit a una deriva cada vegada més autoritària i fa com el leninisme ortodox: eliminar els desviacionistes (concretament Errejón, partidari de deixar governar el PSOE i amb un discurs “menys estrident”).

Isabel San Sebastián (Abc, 17 març) no veu problemes solament a Podem: la tendència dels quatre grans partits a l’autodestrucció ens arrossega a un carreró sense sortida, escriu. Victoria Prego (El Mundo, 17 març) creu que Podem demostra que no està prou fet per manar. “Necessita fer-se a les files de l’oposició uns quants anys més (....) i afinar el seu funcionament i la seva fam de poder”.

Ha acabat la crisi al partit? No ho sembla. Casimiro García-Abadillo (17 març) diu que Iglesias ha donat un cop de mà per frenar “la irresistible ascensió d’Errejón”. De moment, es contempla una derrota parcial d’Errejón, però “ens tornarà a sorprendre amb nous i apassionants episodis”. Gabriel Albiac (Abc, 17 març) teoritza, per dir-ho d’alguna manera, que Podem és una secta i cap dels seus creients caiguts dirà res. “Les seves ments són part d’aquesta mateixa fantasia que solament pot produir infern: el cabdillisme”. Vint-i-quatre hores abans , en el mateix diari, David Guistau augurava que un dia qualsevol, Errejón compareixerà “amb un piolet clavat al cap”.

MÉS INFORMACIÓ